Opinió

Una tarda fosca i freda

Actualment, les comunitats polítiques han establert i consolidat l’educació com un dret-prestació. El constitucionalisme social implanta l’exigència de l’accés a l’estat del benestar amb el propòsit d’assolir, d’una manera efectiva, per a tothom els anomenats drets de segona generació -en la terminologia del jurista txec Karel Vašák- que es refereixen a l’àmbit econòmic, social i cultural.

Entre aquests, el dret a l’educació. Per garantir-lo, els poders públics han desenvolupat un conjunt de plantejaments, accions, estratègies i programes que constitueixen els sistemes educatius estatals, nacionals o regionals. Normalment, s’hi defineixen -d’una o altra manera- fins a tres tipus de finalitats: la formació per a una completa participació social com a ciutadans, la plena participació laboral i l’adquisició d’uns coneixements i competències que permetin seguir aprenent i desenvolupar-se. És a dir, s’orienten cap el vessant relacional, l’utilitarista i el personal, en mútua interrelació. Es concreta en l’ensenyament obligatori i gratuït, cada cop més extensiu, així com en la pretensió d’universalitzar l’oferta postobligatòria, per tal d’assegurar-ho.

El passat 5 de desembre es van fer públics els resultats de PISA 2022 amb un notable ressò mediàtic amb una allau de dades, anàlisis i opinions, com succeeix cada 3 anys. Hi ha participat, com és habitual, Espanya i totes les seves comunitats autònomes. Aquest cop, com sembla que els números no agraden, ens hem enredat en una espiral discursiva a la recerca de causes, culpables i remeis. Fins i tot, hi ha qui tiraria el barret al foc o canviaria tot el sistema. Ben segur que aquests resultats ens han de posar en remull, però cal parar esment que només es tracta dels resultats d’una prova de llengua, matemàtiques i ciències als joves de 15 anys escolaritzats. A més, no es refereix a totes les finalitats de l’educació més amunt mencionades.

Just una setmana abans, el 28 de novembre es va fer el llançament dels resultats de l’informe ICCS (Estudi Internacional sobre Educació Cívica i Ciutadana). Aquest informe investiga, amb una periodicitat de 6-7 anys, la preparació de l’alumnat de 2n d’ESO per exercir el seu paper com a ciutadans a la societat, indagant sobre el grau de coneixement i comprensió dels conceptes i temes relacionats amb el civisme i la ciutadania, així com les seves creences, actituds i comportaments en aquests àmbits. És a dir, estem parlant de respecte a la diferència, convivència, participació democràtica, drets cívics, etc.

Sorprenentment, no ha tingut cap repercussió mediàtica; les cadenes de televisió, les emissores de ràdio i la premsa escrita no n’han dit res. Silenci total. No hi ha hagut cap rebombori, com si alguna de les finalitats de l’educació no ens interessés gens ni mica. Això sí, repassant l’hemeroteca trobem un farciment de notícies, comentaris i referències a situacions d’abusos, assetjament i ciberassetjament entre escolars, dificultats per integrar determinat alumnat, nouvinguts al sistema educatiu, desigualtats de gènere, adoctrinament, alumnat socialment vulnerable, segregació escolars i un reguitzell quasi infinit de qüestions que, en teoria, ens preocupen.

Potser convindria saber que Espanya només ha participat eb l’ICCS en aquesta ocasió i el 2009, mentre cap comunitat autònoma mai s’hi ha inscrit amb mostra pròpia. Es pot formular, com a hipòtesi, que l’interès polític tampoc no és molt alt. Cal preguntar-se el perquè de la diferència d’apreciació social, política, periodística i, inclús, professional entre els informes comparatius internacionals quan avaluen les competències lectores o les competències de ciutadania. Els fets canten. Tal vegada, amb la boca gran i amb la petita no estem donant igual valor als beneficis individuals i als beneficis col·lectius de l’educació.

Hi ha qui prefereix la mera instrucció a l’educació o la informació a la formació, amb la bandera de la neutralitat

Si retrocedim a l’any 2008, podem trobar notícies explicant que l’aparició de l’assignatura Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans va generar una enardida polèmica social i jurídica entre el govern del PSOE (Rodríguez Zapatero) i alguns sectors socials (Partit Popular, la jerarquia de l’Església Catòlica i algunes associacions properes). Precisament els qui més adoctrinen són els que més posen el crit al cel en aquests temes, amb la pretensió de tenir un camp neutre per abonar-s’hi. Així, hi ha qui prefereix la mera instrucció a l’educació o la informació a la formació, amb la bandera de la neutralitat.

Sigui com sigui, mitjançant una assignatura o un programa transversal, aquest tipus de coneixements i comportaments han quedat en un terreny semioblidat a la ventura dels projectes educatius dels centres docents. És just recordar que, a casa nostra, el Departament d’Educació va portar a terme una intensa campanya formativa i normativa (2017-2020) per tal que totes les escoles disposessin i implementessin un Projecte de Convivència.

Aquests dies, doncs, hem pogut saber que alguns països asiàtics lideren els resultats a PISA (Japó o Corea) i a ICCS (Taiwan) o que alguns països europeus (com Estònia o Polònia) estan a la banda alta en ambdues classificacions. Espanya està, més o menys, en la mitjana en un estudi i un altre. Tanmateix, ens agradaria saber com serien els resultats de Catalunya en l’ICCS, ja que gairebé tots els opinants sobre PISA reconeixen que -malgrat la davallada- el nostre Servei Públic d’Educació ho està fent molt bé en l’acollida d’alumnat immigrant.

Finalment, com d’aquelles noces, aquests confits, tal com diu la saviesa popular, convé girar el focus cap als múltiples problemes de respecte i convivència que tenim avui en dia. Per exemple, l’increment de la intolerància, l’ambient irrespirable a molts fòrums d’internet, la manca de tolerància cívica generalitzada, l’emergència d’opcions polítiques populistes i d’extrema dreta, les argumentacions simplistes i fal·laces, les fake news, la manca de respecte a les minories, la violència gratuïta, la baixa participació en les eleccions i consultes democràtiques, el masclisme estructural, la desconnexió entre ciutadania i política, el racisme i la xenofòbia, etc.

No fa tants anys, amb assignatures obligatòries com la Formación del Espíritu Nacional (una castissa Volkgeist Bildung) o la Religió Catòlica, el sistema educatiu de la dictadura va sembrar unes doctrines socials i polítiques profundament reaccionàries, en una societat acovardida i mesella a cops de repressió. Ara, després d’un episodi-miratge de transició, sembla que rebroten amb força de la mà d’aquells que consideren la ciutadania com adoctrinament i que només ells mateixos estan legitimats per imbuir-la.

La FEN, una de les maries més galdoses del nostre passat escolar, potser va tenir l’èxit, sense complexos, dels barruts que va gosar incloure un poema de Machado a l’inefable llibre de text Vela y ancla del lingüista Eugenio de Bustos que, a l’edat de 10 anys, ens havia d’inocular l’esperit espanyol fins al moll de l’os. Una tarde parda y fría/ de invierno. Los colegiales / estudian. Monotonía / de lluvia tras los cristales. (Recuerdo infantil).