El Pacte contra la segregació el vàrem signar -i assumir!- la immensa majoria de les entitats de la comunitat educativa. Només se’n van autoexcloure uns que van argumentar que els semblava que perpetuava un model que no els agrada.
Però malgrat alguns, el resultat és positiu. El percentatge d’alumnes -als dos primers cursos de cada etapa educativa- detectats amb necessitats educatives especials de caire socioeconòmic al Servei d’Educació de Catalunya està equilibrat sobre el 14%, a les escoles governamentals i a les escoles d’iniciativa social. I així anirà passant els propers anys per voluntat de les administracions, les escoles i les famílies de la iniciativa social. També es fa un esforç -a contracor, cal dir- des de les administracions per equilibrar els costos, perquè es desprèn del pacte.
Però el pacte assenyalava que la segregació residencial és un greu problema, que també cal solucionar. Tot l’imaginari col·lectiu dels estatistes en general i l’esquerra en particular ens ha estat trepanant molt de temps amb eslògans com que “els infants han d’anar a l’escola del barri, la més propera a casa”; és veritat a mitges, les famílies haurien de poder triar l’escola que vulguin en igualtat de condicions, la del barri o no.
També es diu que “desplaçar alumnes a altres zones i barris és negatiu perquè els desarrela”; és veritat a mitges, haurien de poder triar l’escola que vulguin dins del barri, o fora del barri, en igualtat de condicions.
I també que “la zona educativa és una oportunitat per cohesionar els barris i ciutats”. També és veritat, perquè els infants s’identifiquen amb el més proper i és important la “vida de barri” i la cohesió social.
El pacte assenyalava que la segregació residencial és un greu problema, que també cal solucionar
Però les idees, en part molt bones si també consideressin la llibertat d’ensenyament, han topat amb la realitat: la realitat de la segregació residencial, que provoca segregació i guetos a barris desafavorits per la seva situació migratòria, socioeconòmica -sovint de pobresa- i cultural. I aleshores la zonificació esdevé “guetització” i fa gairebé impossible que algú surti de la seva zona perquè vol triar una escola d’una altra zona.
És un problema complex en què no valen solucions senzilles, i cal treballar des del vessant econòmic, laboral, de l’habitatge, de política social, i també des de l’educatiu. Però fer-ho només des de l’educativa és com dir-li a un infant que encaixi el quadrat al forat rodó. I ens estarem topant amb això permanentment mentre no hi hagi polítiques econòmiques, laborals, familiars, socials, d’habitatge i també educatives que mirin aquestes realitats als ulls per millorar la vida de les persones, no per culpabilitzar els altres, que és el que han fet sempre.
Les polítiques educatives poden aportar algunes solucions: més professorat, més especialistes, més recursos econòmics allà on cal, i una bona gestió. Les altres polítiques poden ser més lentes, amb una eficàcia a llarg termini, però calia haver començat fa anys, però no es veu una voluntat de millorar la vida de les persones que els permeti accedir a les oportunitats. Potser hauria de ser aquesta la feina que no fan els que ens malgovernen: crear les oportunitats per als que ho tenen més difícil, i no només castigar els que ja les tenen, sinó potenciar tothom cap amunt.
Un eslògan enganxat a una paret em va cridar l’atenció: “educació per canviar-ho tot”. Està bé. Educació i canvi. Però cal omplir-ho de contingut, responent per què i per a què. El canvi pel canvi ens porta a semblar pollastres escapçats, i les respostes a les preguntes caben en poques frases que considerin la persona -com a ésser humà- en totes les seves dimensions, des de dins i cap a fora, des de la família, des de l’escola i des d’ambdós al món.
Un país, una societat, no són les seves polítiques, sinó les persones ben educades que aprofiten les oportunitats, que la fan millor. Les polítiques han d’ajudar i no estar al servei d’ideologies que s’han demostrat ja un fracàs evident. Si no pensem en cada persona, en cada família, només seguirem arrossegant-nos cap al precipici que ja albirem.
