Les últimes dades de l’EPA assenyalaven la baixada, ja molt discreta, de l’Abandonament Escolar Prematur (AET) en l’última onada. Però també donaven fe de com en algunes comunitats, les noies empitjoraven les seves dades en diversos punts en els dos últims cursos. Marta Curran, docent en la Universitat Complutense de Madrid i investigadora, assegura que aquestes joves sempre han estat aquí, però no s’han esmentat gaire perquè eren poques. Intentem conèixer quines són les raons per les quals elles decideixen abandonar els estudis: salut mental associada a la pandèmia, desafecció amb els estudis o una oferta de postobligatòria massa enfocada cap als homes podrien estar entre les causes.
Revisant les dades dels últims 20 anys, la corba descendent de l’abandó primerenc, la distància entre noies i nois cada vegada s’estreny més. No sé si és perquè ells venen des de més amunt i la seva caiguda és més gran o si hi ha una mica d’alentiment en les dades d’elles.
Crec que és més que els nois tenien unes xifres molt altes. Per exemple, si observes la mitjana de la Unió Europea i la distància entre nois i noies, era molt petita i, en canvi, a Espanya despuntaven molt els nois.
Crec que qüestions com la crisi econòmica, el mercat laboral, els programes educatius, han fet que s’hagi reduït l’abandonament dels nois. El cost d’oportunitat d’anar-se’n al mercat laboral que feia que els nois fa unes dècades marxessin al sector de la construcció sense necessitar l’ESO, ara ja no passa. Han vist que ara necessiten alguna cosa més. Però encara la diferència continua sent-hi, comparat amb la mitjana europea.
A Castella-la Manxa hi ha una diferència de 10 punts entre tots dos. Em parlaven en el seu moment de facilitat d’ells per entrar en el mercat laboral. M’agradaria conèixer el teu punt de vista sobre els possibles motius per a aquestes diferències, a vegades, tan grans.
Sí, sempre es posa molt focus en el mercat laboral i aquest efecte pull, és a dir, que el mercat laboral els atreu, els treu de l’institut. Jo, no obstant això, he treballat molt més què passa a l’escola, què passa en la família i crec que aquí, sens dubte, hi ha una intersecció de temes de classe social.
La qüestió familiar és innegable, la situació de desavantatge de la qual parteixen molts joves els progenitors dels quals tenen nivells educatius més baixos. En Sociologia parlem de capital cultural i nivell de renda. Entre totes dues qüestions, importa més el nivell educatiu que la renda. Però, sens dubte, aquests joves tenen una situació de partida de desavantatge: pels centres als quals accedeixen, el tipus de suport que reben, el temps que tenen perquè les famílies puguin conciliar i donar-los suport, l’accés a activitats extraescolars que enriqueixen i no només les de suport o reforç… Tot això és molt clar i està molt comprovat.
Per exemple, en la pandèmia es va veure moltíssim el gap entre els qui tenien més suport en la família, perquè aquí era aquesta la que havia de responsabilitzar-se principalment de les activitats extraescolars. L’impacte de la classe social és molt clar.
Però hi ha una part que és la relació amb com estan els joves a l’escola, la qual cosa anomenem actituds escolars. I els nois, per la seva socialització en termes de gènere, presenten més aquesta actitud de resistència, més antiescolar. O podem dir-ho en positiu: les noies fan més els deures, assisteixen més, participen més, estan més atentes, quan hi ha activitats voluntàries són aquí. Són millors estudiants, compleixen més amb la norma escolar.
L’AET és multifactorial i tota aquesta acumulació de circumstàncies i factors ens han explicat tradicionalment que els nois hagin deixat els estudis. Sempre hi ha hagut un percentatge de noies que l’han fet, que estan sobrerepresentades en noies de classe treballadora.
Per això et volia preguntar, per la correlació entre classe social i gènere, relacionat amb les noies. Jo no tinc aquesta informació…
Ni tu ni ningú, perquè ha estat completament invisibilitzada. Sempre han estat aquí però no hem parat atenció perquè eren poques.
Hi ha un gran sector de noies que estan en risc de deixar els estudis, que són invisibles, que els costa molt, se senten molt insegures
M’interessa la seva situació en el llarg termini perquè potser les últimes dades són una cosa més aviat anecdòtica…
En la meva tesi establia una tipologia d’estudiants, en relació a com són a l’escola, com es manegen, com estan amb els companys, com es relacionen amb els docents… Tot el que té a veure amb la família i amb el mercat laboral crec que està molt estudiat.
Jo establia aquesta tipologia amb un gran sector de noies que estan en risc de deixar els estudis, que són invisibles, que estan bé a l’escola, que tenen algun col·lega, alguna col·lega, que amb els professors tampoc es reboten molt, però que els costa, se senten molt insegures, una cosa més comuna en les dones: desconfiar en el teu potencial. Passen desapercebudes, no ens fixem en elles.
Un altre sector de noies a les quals els passaven moltes històries familiars, trastorns alimentaris… bastantes coses que les feien desvincular-se de l’escola, de l’institut, però tampoc la liaven: “No estic en això, no tinc el cap en això perquè tinc el cap en altres llocs”.
I hi havia un tercer tipus que eren les resistents, les que la lien. I aquí hi ha un tema de classe total. A més, aquestes noies generen molt rebuig entre el professorat, perquè tu toleres més que un noi causi problemes, perquè està més normalitzat. Però que una noia ho faci, que s’enfadi, que tingui una certa estètica, sense ficar-me molt en això… Aquestes noies estan i sempre han estat.
Les noies que la lien generen rebuig en el professorat perquè tu toleres més que un noi causi problemes, està més normalitzat
L’escola té marge de maniobra, més enllà de les polítiques educatives per treure a la llum aquestes noies i garantir d’alguna manera el seu èxit escolar?
Et comento un últim factor abans de parlar del que pot fer-se. En el curt termini, encara que crec que necessitem una mica més de temps per veure si l’AET entre les noies realment augmenta, estan influint temes de salut mental.
Crec que en elles ha influït el confinament i el seu impacte emocional. Elles manifesten més aquestes qüestions de salut mental. Crec que aquest període que han viscut pot estar jugant un paper important en la seva situació.
Sobre allò que es pot fer, ho relaciono amb la salut mental perquè crec que en els centres ha d’haver-hi psicòlegs, integradors socials, tot un perfil de professionals més enllà del mestre i el professor, que són necessaris. I no com aquest recurs que ve d’una fundació o ONG en un moment concret, sinó en plantilla, que tinguin totes aquestes funcions, a més dels orientadors. I que aquests no tinguin només sessions aïllades en tercer o quart d’ESO, per pensar “tu tens talent per a fer no sé què”, sinó una orientació d’acompanyament. L’orientació no és només “a què et vols dedicar”, l’orientació és: “Quin és el teu projecte de vida?”. I això és molt complicat, ens costa molt a tothom, més a les i els adolescents. No ha de focalitzar-se només en el laboral, sinó en una orientació integral de la seva vida, per acompanyar-los en tots aquests aspectes.
I, a més, poden fer-se accions en relació a la FP. I no només sobre les beques, que està molt demostrat que en les classes treballadores hi ha sectors importants que deixen els estudis per qüestions econòmiques. Això ja no hauria de ser de discussió, cal assegurar que noies i nois tinguin les condicions econòmiques per no plantejar-se deixar els estudis si han trobat una feina; és a dir, que això no sigui un debat.
L’orientació no és només “a què et vols dedicar”, l’orientació és: “Quin és el teu projecte de vida?”. I això és molt complicat
En l’FP té molt a veure amb nois i noies. Tant els programes que es creen per rescatar els qui deixen els estudis, els coneguts com de segona oportunitat o l’FP bàsica. Més enllà, existeix un biaix de gènere molt important en l’oferta.
En l’oferta?
Si tu veus les famílies professionals, tot és electromecànica, manteniment de vehicles, electricitat… no només en els graus mitjans, sinó també en els programes entre l’ESO i l’FP per a aquells nois que deixen els estudis. Aquestes formacions han estat pensades sempre per a nois, i hi ha molts més nois. I no els estem prestant atenció a aquestes noies.
És veritat que aquesta qüestió també em genera dilemes, Vol dir que hem de fer més oferta d’imatge personal? No. Però ha d’ampliar-se més, amb formacions menys esbiaixades, en les quals tinguin més opcions les noies. Quan van a una formació tan masculinitzada no se senten còmodes.
Existeix un biaix de gènere molt important en l’oferta de formació professional
Clar, això ho tenia clar, com això del biaix de gènere però en la demanda, no en l’oferta.
Has vist les dades? En algunes famílies hi ha un 97% de nois.
Sí, que era majoritari l’accés dels nois a segons quines branques i de les noies a segons quines altres sembla evident, però no tan clar que això ocorregués en la pròpia oferta.
Clar, perquè ha estat pensada per a ells. Hauríem de replantejar-nos moltes coses si volem donar a elles més opcions. És prioritari que tornin tots els que ho han deixat.
Fa uns dies vaig parlar amb José Saturnino Martínez, sobre el creixement de l’AET entre les noies a Canàries. Ell em parlava de la possibilitat que moltes joves haguessin deixat els estudis per fer feines domèstiques perquè les seves mares havien trobat feina, però no gaire ben pagada. Era una hipòtesi amb la qual ell treballava, a més de possibles errors mostrals.
Jo em decantaria més pel tema de salut mental com a explicació d’aquests últims anys. Em ressona com més plausible. És veritat que hi ha una crisi brutal i veus les dades de llindar de pobresa i exclusió i és al·lucinant, és a dir, que sí, pot ser això que comenta, però crec que potser han de ser ambdues.
El fet que també passés en llocs com Balears i Canàries, que són dos territoris que sempre han despuntat en temes d’abandonament, i en els quals hi ha un factor molt vinculat amb el sector productiu i el turisme, em fa pensar que sigui una combinació de tot això que estem parlant. Però crec que hem d’esperar.
Tenim molt poca informació en l’FP, està molt infradiagnosticat el que està passant en ella i és una part del que s’inclou en l’abandonament
En aquests anys s’han produït repunts en unes certes ocasions, molt vinculats, sembla, a l’economia. No sé si la baixada relacionada amb el confinament s’estigui frenant per una tornada a la normalitat en els suspensos i la repetició… Des del teu punt de vista, com pot estar influint això?
Insisteixo que crec que cal ser prudent amb aquestes dades. I no m’atreveixo a treure moltes conclusions de les últimes.
A més, la taxa d’abandonament escolar hi ha moltes coses que no capta. Per exemple, si tu et canvies de modalitat de batxillerat o si interromps un any, però després tornes… Això no és abandó. Hi ha moltes coses que aquest indicador no capta. A més, tenim molt poca informació en l’FP, està molt infradiagnosticat el que està passant en ella i és una part del que s’inclou en l’abandonament. Tenim moltes limitacions en com recollim aquestes dades.
I sobre el que deies, del canvi entre ser més rígids amb l’expedició de títols o amb últimes regulacions sobre repetició. Això ho analitza qui va ser director de l’Institut Basc d’Avaluació del País Basc, Francisco Luna. Ell sempre mostra un gràfic que relaciona el nivell dels ressagats que mesura PISA, els que no arriben al nivell de competència, amb l’abandonament. I diu que és més gran el número d’aquests que el dels ressagats. Aquí sí que pot haver-hi un element de rigidesa de la política i dels instituts.
Però també hi ha una part d’abandonament perquè tens problemes a nivell personal, o amb la família. No hi ha aquesta relació entre que et vagin malament els estudis i fins i tot suspenguis o repeteixis, amb el fet que abandonis. Hi ha molts altres factors que estan influint més enllà del rendiment acadèmic.
És una cosa en la qual vull insistir perquè tota l’estona parlem de rendiment acadèmic i de PISA com si l’única cosa important és ser bo acadèmicament i no és l’única cosa per a un noi per a continuar estudiant. Li passen moltes altres coses en la seva vida. Això sí, si suspens i repeteixes tens més probabilitats d’abandonar.
Has parlat de la FP. Crec que la de grau mitjà és clau. Diria que la matrícula aquí no acaba de créixer…
Sí que creix…
Sí? Explica’m en quin punt està i en quina mesura pot ser un salvavides per als qui estan disposats a abandonar.
Sí que ha augmentat bastant, almenys, a Catalunya. L’FP es presenta com la solució però també la causa; com una de les etapes més problemàtiques en relació a l’AET. Es planteja com la solució de l’alumnat al qual li va malament i que no li agrada estudiar. I això és perjudicial per a la pròpia oferta perquè li lleva dignitat i prestigi, però és el que es diu. Millor fer FP que no un batxillerat que estàs fart d’estudiar.
Crec que ha d’haver-hi moltes més vies, més passarel·les per a anar passant d’un itinerari a un altre; facilitar que si estàs en una FP i estàs molt motivat puguis continuar… S’han anat fent coses, però crec que encara cal fomentar-lo molt més, per als qui volen continuar.
Per als qui van molt apurats en l’FP també cal buscar mecanismes: que sigui més flexible, amb horaris per a qui vol combinar amb feina; fer-la modular (“ara trec uns mòduls i l’any que ve, uns altres”). Que no hagi de ser d’un o dos anys, que pugui ser de tres si l’estudiant el necessita perquè li costa o el necessita perquè té una feina.
Sobre la dignificació, aquesta és molt complicada perquè tots som molt hipòcrites i diem que és genial i parlem dels nivells d’inserció laboral, però els pares volen que els seus fills vagin a batxillerat i els professors manen a la FP als qui creïn que són dolents. Aquestes dinàmiques són més complicades de trencar.
Diversos experts amb els quals he parlat m’asseguren que l’EPA no ofereix uns bons resultats per a parlar d’abandonament primerenc… No sé si les administracions educatives tenen la seva pròpia manera de mesurar o com hauria de ser aquesta per tenir una foto més real de l’abandó primerenc.
No estic segura de com és la situació ara mateix, però a Catalunya hi ha un identificador, un DNI d’estudiant, amb això se soluciona el problema. Pots veure-la trajectòria de l’alumne i el que ha anat fent, seguir-li la pista. Això és el que cal fer. A Catalunya s’està fent des de fa alguns anys i ja hi ha bastants investigadors que ho estan usant.
A Espanya, vaig estar parlant amb Xavier Martínez Celorrio quan va estar d’assessor que va insistir perquè s’implementés encara que crec que no s’ha fet.
Què opines de l’existència del títol de l’ESO com a elements causant de les xifres d’AET? En alguna ocasió hi ha hagut investigadors que han parlat de la possibilitat d’eliminar-ho o que no sigui necessari per a seguir els estudis.
No tinc una posició clara, em decanto més per la flexibilitat, per facilitar les coses, no pressionar amb els temps i deixar més marge. Hi ha una altra qüestió sobre aquests cursos prelaborals, per als qui deixen els estudis, que estan en mans de les conselleries d’Ocupació. Entre aquestes i Educació no hi ha comunicació, tenen lògiques diferents que no es connecten. I, moltes vegades, aquests xavals queden en uns llimbs burocràtics. Si intercanviessin informació i es facilitessin els tràmits entre ambdues, ho facilitaria moltíssim tot. Regalar més o menys l’ESO no ho tinc clar.
