El primer és el darrer premi Marta Mata de Pedagogia 2023 i es titula ‘Aprendre de l’art‘, amb un subtítol que diu ‘Situacions d’aprenentatge a partir d’una proposta artística’. La coordinació del llibre és de Maria Clapés i de Juli Palou i relaten i il·lustren el que anuncia el títol.
Tot comença amb una història titulada Desplaçades, un projecte de desplaçaments infantils però uns desplaçaments que responen a situacions de supervivència.
Cada capítol explica el treball que han fet diferents escoles on s’ha conversat sobre què ens porta a haver-nos de desplaçar del nostre lloc d’origen perquè no tenim les mínimes condicions que ens permetin viure amb plenitud. Ja us podeu imaginar que hi trobem casos derivats de l’emergència climàtica, dels processos migratoris, de la pobresa i d’un llarg, desgraciadament, etcètera.
En Juli Palou, el redactor de l’entrada, ens recorda un comentari d’en Jordi Cots que afirmava que no coneixem prou els infants i els joves fins que no els hem vist dormir. Per tant, una bellíssima manera de reivindicar el món de les colònies i el fora escola, per dir-ho d’alguna manera.
Un dret bàsic i principal i que és el que està més en crisi, és el d’escoltar
Però en Jordi Cots, i ara, a més, en Juli Palou, i encara més, tots els que llegim aquest llibre, convindrem a afirmar que un dret bàsic i principal i que és el que està més en crisi, és el d’escoltar. S’escolta poc a les criatures. Hi ha pocs relats on elles siguin autores i protagonistes.
També en aquesta entrada se’ns explica que “Desplaçades és el punt de partida. Per explicar-ho ràpid: Desplaçades és el projecte de l’associació IURTA que consta de tres parts: un conte, una proposta didàctica i una cantata”.
Ja ho veieu, i ara segueixo amb Ordine, tot de coses “inútils” que necessitem plenament si volem continuar parlant d’éssers humans, sobretot d’éssers humans que ens recordin la nostra naturalesa vulnerable, que molt sovint viuen processos de dol, de pèrdues i que necessiten sentir que altres persones es posaran al seu costat, que d’alguna manera en tindran cura, en seran solidaris.
Juli Palou, al final de la seva brillant entrada, s’adreça a Jordi Cots, un dels seus referents -i meus, m’afanyo a afirmar- per afegir que per saber com som i com són ens hem de veure cantar junts, aquella mena de cançons que ens ajuden a donar sentit a les nostres vides.
El llibre continua amb una explicació de Maria Clapés que ens narra el relat experiencial -no pas experimental- que està a la base de l’obra, una experiència ben narrada que em fa pensar en la necessitat que els mestres i les mestres que estan a peu d’obra escriguin i comparteixin aquells relats que donen sentit i entitat al seu ofici, potser el més bell del món i segurament el més vell.
Després hi ha sis escoles que narren el treball que han fet, treballs molt diferents però amb una intenció comuna: demostrar que l’art, que la música, que la conversa, que parlar dels problemes del món i veure’ls en el seu dia a dia és una de les justificacions que dona sentit al fet que existeixi aquesta institució que en diem escola.
Es parteix de l’art i s’arriba al cor del cervell i al cervell del cor.
El llibre clou amb una coda -anava a dir que es tanca, però no es tanca res, tot queda obert a noves creacions, a nous interrogants, als relats necessaris de les nostres vides i a escoltar les vides dels altres- del doctor en Antropologia Social Miquel Martorell que ens interroga i s’interroga: “Què passaria si apliquéssim aquest senzill esquema -explorar, analitzar, reaccionar i actuar- a la qüestió de les migracions i els desplaçaments forçosos? I què passaria si ho féssim convertint l’alumnat en subjecte actiu de tot el procés?”
En l’assaig de resposta que avança el doctor Martorell descobrim el valor que té l’acció educativa quan ho és de veritat, quan és un acte que ens sacseja, que ens transforma i que ens fa memòria del nostre nivell de responsabilitat en les coses que vivim i que sovint patim.
Llibre necessari i més ara i en aquest món on l’ètica sembla que desapareix pels forats de les aigüeres d’una societat desorientada. Aquest llibre ens ve a dir que encara no ho hem perdut tot i que lluitar per construir un món més decent – en el sentit d’un món on no existeixi cap nivell d’humiliació- encara és posible.
Un grup d’escoles privades escampades per tota la geografia catalana va decidir coordinar-se per convertir-se en escoles públiques
El segon llibre es titula “El CEPEPC des de dins. La força col·lectiva d’una convicció”.
Feia temps que els seus autors i autores parlaven de la necessitat d’escriure aquest llibre que narra un dels moments més lluminosos de la història de l’educació del nostre país, quan un grup d’escoles privades escampades per tota la geografia catalana va decidir coordinar-se per convertir-se en escoles públiques.
He llegit aquest llibre com si existissin dos miralls que es miressin entre ells. Els seus autors -Gemma Masip, Jordi Maduell, Josep Padró, Montserrat Gibert, Quim Lázaro i Ricard Aymerich- organitzen aquesta història i la documenten amb diverses aportacions de la feina d’aquells dies, d’aquells anys. Aquesta, podríem dir, és la part històrica, on cada afirmació es justifica amb un element objectiu. Història amb majúscula, podríem dir. Però aleshores hi treu el nas la memòria subjectiva i riquíssima de moltes persones i escoles que es fon amb la part documental.
No va ser fàcil aconseguir l’objectiu. Calia tocar moltes tecles i tocar-les bé, i voluntat política: que si el paper de la tutoria i dels especialistes, que si el personal administratiu, que si el pagament dels edificis, reparacions, noves construccions… que si la sisena hora, que si analitzar a qui i com li corresponia exercir la gestió del centre, que si la incorporació dels mestres i especialistes a la xarxa pública, que… Segur que molts ho haureu viscut directament o ho recordareu.
Moltes escoles es van integrar a la xarxa pública i algunes van continuar sent privades perquè no van acabar de veure’n clars els resultats finals, però el que és indiscutible és que el moviment del CEPEPC és determinant en la nostra història recent, que encara continua sent un referent i que va demostrar que l`impuls d’un seguit d’escoles que saben definir un objectiu i lluitar per sumar-hi la mirada política per fer-lo realitat és un camí efectiu per construir allò que pensem que és una millora col·lectiva.
Ja sé que va ser un moviment que ens va afectar a moltes persones, que té molts noms i cognoms, però deixeu-me dedicar aquesta ressenya a Carles Martínez i a Carme Suaz, que es van morir fa un temps però que continuen vius per sempre més en els nostres records.
Records de moviments al carrer i records en el treball als despatxos oficials o a cada escola.