En aquesta entrevista, Nadal destaca que la majoria de formacions polítiques contemplen mesures d’equitat educativa, però creu que es queden curts pel que fa a les beques. Remarca l’aposta per ampliar les aules d’acollida i la importància de preservar el consens al voltant de l’escola catalana com a instrument per a la igualtat d’oportunitats.
Des de la Fundació Bofill heu posat en marxa un comparador sobre mesures dels partits polítics en matèria educativa de cara al 12M. La lluita contra les desigualtats educatives, és una part rellevant o residual dels programes electorals?
L’educació del país només millorarà si es redueixen les desigualtats educatives; ara els partits són més conscients que aquest és un repte central i per això la majoria de programes contemplen mesures d’equitat, com vam poder comprovar dilluns al debat electoral sobre equitat educativa. Les propostes educatives en general ocupen una part central dels programes, cadascun amb la seva mirada, prioritats i ideologia, lògicament.
Segons la vostra anàlisi, quines mesures proposen en matèria de segregació, inclusió i abandonament escolar?
Pràcticament tots els partits els dediquen capítols específics i això demostra que són urgències que no hem atès durant molts anys. Les dades d’abandonament són insuportables i insostenibles per a una societat com la catalana, que també continua amb uns nivells de segregació escolar elevats. Per tant, el primer que valorem és que un tema que abans no preocupava gaire com és la segregació escolar, ara hi és i s’assumeixen compromisos: enfortir la detecció, gestionar millor la matrícula viva, incrementar la corresponsabilitat del conjunt de centres educatius, apostar per xarxes locals… Caldria anar més enllà, però, perquè en segregació partíem de molt enrere: hem avançat, però cal consolidar els canvis i per seguir avançant calen mesures més quirúrgiques.
Les dades d’abandonament són insuportables i insostenibles
Pel que fa a l’abandonament escolar prematur, molts programes preveuen estendre i aprofundir en l’orientació per acompanyar cap a l’educació postobligatòria, així com una oferta de Formació Professional més àmplia i accessible. Això sí, es queden molt curts en polítiques de beques, que a Catalunya continua sent força residual i està a la cua d’Europa; sense oferir una alternativa econòmicament viable als joves en risc de pobresa, el país els continua abocant a la precarietat laboral. En aquest tema, cal més ambició.
Per quin tipus d’aprenentatges aposten en el curt i mitjà termini?
La majoria dels programes recullen que cal prioritzar la millora en les competències lectores i matemàtiques, que fa anys que són febles, i especialment entre l’alumnat més vulnerable. També recullen que cal enfortir les aules d’acollida si volem assegurar-nos que l’alumnat arribat tardanament al sistema educatiu català pot assolir el més ràpidament possible les competències que els permetin sumar-se al seu grup classe amb normalitat.
És una prioritat la millora de competències matemàtiques i de comprensió lectora, arran dels resultats de proves com PIRLS i PISA?
És una prioritat, tot i que no està generalitzada. Les PIRLS o PISA han posat de manifest greus deficiències del sistema, com fa molts anys que denuncia la comunitat educativa, i pràcticament totes les formacions aposten per ampliar aules d’acollida, enfortir el reforç i la personalització i l’acompanyament docent, dins els marges que permet un programa electoral. El bany de realisme de PISA ha estat implacable, la realitat s’imposa i a l’hora de dibuixar la política educativa els partits prioritzen mesures necessàries, com aquestes anunciades. Ara cal que vagin acompanyades de recursos suficients sostinguts en el temps i que siguin polítiques robustes perquè l’objectiu d’aquesta legislatura no pot ser aparèixer bé a les properes proves. L’objectiu ha de ser que el país es comprometi definitivament amb l’educació, perquè és una política clau de futur i durant molts anys no hi hem invertit prou ni prou bé.
Quin paper juga l’educació digital?
Els infants, adolescents i joves en contextos de vulnerabilitat passen més temps davant les pantalles, tenen abans el primer mòbil, consumeixen més continguts per a adults, desenvolupen un grau més alt de patrons d’addiccions i les noies en contextos de vulnerabilitat pateixen més situacions d’assetjament digital. Tenim evidència que la digitalització reprodueix i eixampla desigualtats que ja existien i en genera de noves. Supera l’àmbit de l’escola, evidentment, però l’escola també té un paper important en les competències digitals de tots els infants, sobretot els que no tenen cap acompanyament en aquesta societat digital i és indispensable dotar els centres de prou recursos, materials, humans, formatius, per fer-ho amb garanties. Aquest àmbit també ha guanyat presència als programes.
Hi ha un fort consens territorial local al voltant de l’educació a temps complet
Quina importància té en els programes electorals el català a l’escola?
En parlen tots. Encara que no és res de nou, continua sent greu que hi hagi partits que continuïn assenyalant políticament l’aprenentatge del català. El 21% d’adolescents del país no disposa de cap contacte actiu amb el català fora de l’escola. Si no fa de força compensadora s’estaria privant els joves del seu dret a una capacitació lingüística plena; per això és important preservar el consens polític i social al voltant de l’escola catalana com un instrument, també, per la igualtat d’oportunitats. L’ampliació de les aules d’acollida de què parlen majoritàriament els partits va també en aquesta direcció.
Si bé el lleure educatiu és, en teoria, una oportunitat d’equitat educativa, a la pràctica, què diuen les formacions polítiques?
El contemplen, i alguns parlen de garantir extraescolars setmanals i activitats d’estiu per a tothom i molts proposen també bonificacions, ajuts o beques. En general, però, costa veure-hi mesures específiques com ara l’aprofitament dels equipaments escolars més enllà de l’horari lectiu. Això és rellevant, tenint en compte que hi ha un fort consens territorial local al voltant de l’educació a temps complet.
Creieu que hi ha un compromís real per part dels partits polítics en la millora del sistema educatiu?
PISA ha obert la porta a consensos socials i polítics imprescindibles. L’educació no s’escapa del tacticisme partidista i només amb els programes electorals no es poden revertir les conseqüències d’un infrafinançament crònic, però la situació és greu i hi ha massa urgències com perquè s’imposi més el compromís i la maduresa que l’electoralisme.
1 comentari
A què es referirà amb això de “mesures més quirúrgiques”? A continuar amputant-nos drets als i les docents? A aplicar els principis neocons a l’escola de forma dràstica? Ummm, per rumiar-hi…