Fa un parell de mesos, en les universitats nord-americanes va començar una ona d’acció col·lectiva. Ràpidament es va estendre pels campus occidentals. Primer pel Regne Unit i al poc per l’Europa continental. A Espanya va arribar aquesta ona fa unes setmanes, començant per València el 29 d’abril, seguint el 6 de maig a Barcelona i Vitòria-Gasteiz i, l’endemà, a Madrid abans d’estendre’s com la pólvora per la geografia universitària. Múrcia, Sevilla, Salamanca, Compostela, la Corunya, Granada, Màlaga, Ciudad Real, Oviedo, La Rioja, Lleó, Jaén, Puerto Real i altres campus es van incorporar a aquest repertori d’acció darrere de contribuir a la lluita contra el genocidi sionista. Els seus objectius han estat múltiples, però s’han centrat de manera especial a aconseguir declaracions dels òrgans de govern universitaris i a anul·lar les relacions i projectes amb les institucions acadèmiques israelianes.
L’èxit de la mobilització estudiantil està avui fora de tot dubte. Feia temps, de fet, que les universitats no s’activaven amb tanta energia, de manera tan combativa i transversal. Però, a més, aquesta mateixa capacitat de la causa palestina per a activar al moviment estudiantil reflecteix un rerefons polític de major importància i concerneix de manera directa a l’articulació de l’antagonisme en tot el país. Les acampades s’acabaran aixecant tal com, de fet, s’ha anunciat avui mateix a València; primera de totes elles. Però les mobilitzacions no sols s’extingiran. Considerades en la seva pròpia experiència autònoma, serviran també perquè es pugui dur a terme una lectura del seu significat polític i siguin projectades més enllà del moment democràtic actual com a espais dinamitzadors de la quarta ona de mobilització de la democràcia.
Feia temps, de fet, que les universitats no s’activaven amb tanta energia, de manera tan combativa i transversal
Les acampades tenen ja un cert arrelament en el que es coneix com el «repertori modular d’acció col·lectiva» dels nostres moviments (pràctiques conegudes per endavant amb les quals una acció col·lectiva no institucionalitzada pot ser duta a terme). La seva genealogia ens remunta a principis dels anys 90 i les acampades pel 0,7 (percentatge que en aquells dies s’exigia fos destinat a la cooperació internacional). L’acampada va reaparèixer més endavant, en 2001, per a donar visibilitat a la lluita dels treballadors de Sintel. Altres casos, potser no tan vistosos com el del campament de la Castellana, van venir a sumar-se en aquells anys de la segona ona de la democràcia. Però si algun moviment va deixar petits a tots els precedents i va mostrar l’enorme potencial mobilitzador de les acampades aquest va ser el 15M. No deixa de ser una d’aquestes curioses rimes de la història que per al dècim tercer aniversari del 15M les acampades hagin tornat a rellançar l’acció col·lectiva no institucionalitzada en el si del règim del 78.
En les acampades contra el genocidi del poble palestí es condensen avui no poques lliçons que els moviments han anat incorporant al seu patrimoni durant dècades. Les acampades es constitueixen així com una extensió disruptiva, creativa i innovadora de les pràctiques que amplifiquen les mobilitzacions inicials dels col·lectius a favor de la causa palestina, ja mobilitzats des de l’inici del genocidi sionista després dels atacs de Hamàs el 7 d’octubre. En simbiosi amb aquests col·lectius, intel·lectuals, periodistes i altres portaveus de la solidaritat amb Palestina, les acampades han aconseguit marcar un abans i un després en l’esfera pública.
Les acampades es constitueixen així com una extensió disruptiva, creativa i innovadora de les pràctiques que amplifiquen les mobilitzacions inicials dels col·lectius a favor de la causa palestina
Heus aquí un primer factor, particularment valuós, que aporta a la causa el moviment estudiantil; a saber: l’ampliació d’abast social i mediàtic que ha reforçat des dels campus i els carrers la pressió sobre el govern. Sense aquest moviment –combinat amb una estructura d’oportunitat política favorable com és la successió d’eleccions en què estem immersos– difícilment podríem entendre l’impacte sobre l’acció de govern que aviat culminarà en el reconeixement de l’Estat palestí. Succeeix així que en l’horitzó de les eleccions europees més en concret, el Govern Sánchez ha vist en la causa palestina un punt de suport fonamental per a la seva política exterior i ja de pas, per a millorar les seves expectatives en les eleccions europees.
A més, les acampades en les universitats constitueixen una forma d’acció col·lectiva que expressa, al mateix temps que s’alimenta, de la potència mobilitzadora cognitariat precari. Estar acampat no deixa de ser una manera d’expressar la pròpia precarietat i contingència de la vida estudiantil que antecedeix a la seva incorporació al món laboral. En el trànsit de l’adolescència a la vida adulta, l’estudiant acampat encara disposa del marge per a constituir-se com una subjectivitat temporalment lliure dels lligams a les quals serà sotmès pel mercat laboral. Per a una generació que haurà d’esperar anys abans de disposar d’un habitatge propi, estar acampat no deixa de ser tota una metàfora del que els espera i la demostració per endavant de la seva capacitat de resistir. Aquesta condició nòmada de l’estudiantat resulta irreductible als dispositius de captura i subjecció política que en aquests dies expressen les campanyes electorals.
I és que les acampades van néixer, com a zones temporalment autònomes, amb data de caducitat. La pròpia lògica cíclica del moviment estudiantil l’indica. Saben els seus activistes per experiència pròpia el complicat que resulta mobilitzar en temps d’exàmens i vacances. Per més que l’Estat d’Israel no vagi a accedir en la seva voluntat d’extermini durant els pròxims mesos, la veritat és que l’estudiantat és conscient que haurà d’afrontar la fi de curs amb els seus exàmens i vacances.
Podríem assistir a l’aparició d’aliances dins i fora de les universitats, sempre al marge de la partitocràcia, que podrien connectar-se amb altres mobilitzacions
Això no exclou que al seu retorn al setembre no es puguin reactivar les acampades. No obstant això, aquesta circumstància també avança unes condicions polítiques que interessen a partits i govern davant la qual les acampades definiran el seu futur a mitjà termini. Per sort per als primers, les eleccions europees facilitaran el tancament de l’estructura d’oportunitat inaugurada fa mesos, amb les eleccions gallegues. I si bé és cert que la situació política continuarà sent inestable a causa de l’absència de majories absolutes en el Parlament i en el Congrés, tampoc deixa de ser previsible que les mobilitzacions es trobaran l’aturada de la fi de curs.
Encara que la motivació de les acampades no tingui a veure directament amb el context de crisi institucional del país, la lluita en i des dels espais universitaris es troba inscrita en la mateixa conjuntura que va donar principi el 23 de juliol passat i que no cal esperar que sigui modificada fins que s’hagin celebrat els comicis europeus i estabilitzat els alineaments polítics de la legislatura. En aquest sentit, cal esperar que les europees siguin una convocatòria que reforci la lògica bipartidista amb el PSOE i el PP com a grans guanyadors i la dreta amb el moviment pendular al seu favor.
Malgrat això, des del 23J la política dels partits a Espanya travessa una fase de turbulències que es troba lluny d’haver estat ben resolta. Aquesta inestabilitat institucional resulta de la tensió entre dues tendències oposades: en una direcció opera una voluntat restauradora dels equilibris habituals del règim (tornar als bipartidismes del 78); en la direcció oposada trobem la crisi, potser ja terminal, dels actors que van desafiar durant la dècada passada la vigència del marc constitucional (partits independentistes, Sumar i Podemos).
Les confluències entre les acampades i els sindicats d’habitatge, les organitzacions antiracistes i altres xarxes articulades dels moviments anuncien una potència d’agregació
Sota aquestes condicions, l’activació política de la ciutadania, en general, i de l’alumnat universitari, més en particular, prefigura la irrupció en escena d’un actor imprevisible contra el qual tots els partits es conjuren per un motiu o altre. Entre les esquerres pel seu temor inconfessable al fet que es repeteixi un desbordament semblant al 15M en un context a la defensiva del govern de coalició a Madrid (i de previsible minoria socialista a Barcelona). En les dretes, pel risc que la seva aposta inicial i explícita a favor de l’Estat israelià es giri en contra seva en visibilitzar davant la ciutadania una barbàrie que supera qualsevol connivència passiva del seu electorat. Com vulgui que sigui, les acampades s’estan afirmant com un notable exercici d’autonomia del moviment enfront de l’heteronomia partitocràtica que el règim imposa per defecte.
Així les coses, aquests dies ens trobem a punt d’entrar en una fase crítica per a la política dels moviments després d’una llarga sèrie de cicles esporàdics, inconnexos i a la defensiva que no han pogut evitar el declivi de l’ona de mobilitzacions que va arrencar amb els anys deu. Per primera vegada en temps podrien donar-se les circumstàncies que requereix un punt d’inflexió en la tendència descendent. Si el moviment de les acampades arriba a mutar el repertori; si aconsegueix trobar acomodament en les xarxes de solidaritat amb Palestina fora de les universitats i és capaç de realitzar al mateix temps en la més tediosa labor de sostenir la vigilància sobre el compliment dels compromisos adquirits amb els rectorats, en aquest cas podríem assistir a l’aparició d’aliances dins i fora de les universitats, sempre al marge de la partitocràcia, que podrien connectar-se amb altres mobilitzacions en marxa o per venir.
Posats a ser optimistes de la voluntat, però sense deixar d’atendre la realitat amb el pessimisme de la raó, els primers indicadors d’aquesta eventual dinàmica cíclica i sinèrgica de la contesa ja han aparegut en escena. Les confluències entre les acampades i els sindicats d’habitatge, les organitzacions antiracistes i altres xarxes articulades dels moviments anuncien una potència d’agregació major del que en un principi s’hauria pogut intuir. Aquesta és una variable ben coneguda de la dinàmica cíclica de la contesa i presagia l’eventualitat d’un canvi de tendència.
Per descomptat, tot està encara per fer, però ja ha començat. I mentrestant hi ha també una generació estudiantil que està aconseguint resignificar la universitat com un espai de politització. Després del brutal impacte psíquic de la COVID es tracta sens dubte d’una notícia excel·lent per al futur de la democratització i la reversió de la tendència autoritària en les quals la dreta ha sumit la política dels últims anys. Hora és de donar tot el suport i cedir el protagonisme a aquesta generació perquè pugui realitzar la seva experiència i amb ella mostrar-nos altres modes de pensar i fer.
