Fa unes setmanes vam parlar de la necessitat de desmentir les narratives negacionistes de la desigualtat de gènere que arriben als estudiants sovint a través de les xarxes i que es transfereixen l’aula, però aquestes no són les úniques ni tampoc exclusives dels joves. Què són exactament les narratives? Com podem tractar-les a dins i a fora dels centres educatius?
Una narrativa és la creació d’un discurs paral·lel, alternatiu a la veritat per legitimar accions o sistemes de creences. Aquestes poden apel·lar a uns valors morals abstractes (religió, justícia, cultura…) o afirmacions sobre fets avaluables. Parlarem de les narratives com a eina política per justificar una posició, programa o per condicionar l’opinió pública. L’elaboració d’arguments encaixats en la narrativa i l’apel·lació al “sentit comú” i les emocions són estratègies habituals en la propaganda política.
Un dels exemples més referenciats a l’hora de parlar de narratives va circular durant la campanya del Brexit al Regne Unit i afirmava que sortir de la Unió Europea estalviaria al país 350 milions de lliures a la setmana. L’agència britànica de verificació Full Fact va desmentir la informació en diverses ocasions (1 i 2). Es va dir que els suposats 350 milions anirien a parar a NHS (Servei Nacional de Salut) i això va servir d’eix per engreixar l’argumentari dels partidaris del Brexit. D’una manera semblant, a Catalunya es va fer servir l’argument de “8.000 empreses que van fugir” de Catalunya pel procés.
Les narratives serveixen per establir una realitat alternativa —falsa i manipulada— que justifica certes declaracions o actes polítics. Per exemple, quan Putin defineix la invasió d’Ucraïna com una operació militar especial contra el neonazisme, planteja una situació per justificar la idea que no es tracta d’una ocupació sinó d’un acte de defensa.
Durant el cicle electoral de 2024 ha circulat —a Europa en general i a Catalunya en particular— diverses narratives sobre migració. Es repeteixen força l’efecte crida i la correlació entre migració i delinqüència. Malgrat que aquestes no són idees innovadores, serveixen els partits d’extrema dreta per legitimar mesures i argumentaris xenòfobs i racistes.
Es fan servir dades falses i material audiovisual manipulat per nodrir certes narratives que reforcen el discurs d’odi, però la desinformació no és l’única estratègia. Sovint s’utilitzen dades reals —per tal d’aportar una il·lusió de respectabilitat— interpretades o presentades de manera enganyosa o fal·laç. A l’apartat Les mentides alimenten l’odi del web de Verificat es desmenteixen les falses narratives que més circulen a Catalunya sobre immigració —un dels col·lectius més afectats per la desinformació— i s’ofereixen contraarguments per poder-les combatre.
La resposta del fact-checking i quin treball es pot fer des de l’aula
Des del fact-checking s’han creat diferents iniciatives per detectar i desmentir falses narratives. En el marc de les eleccions al Parlament Europeu, Verificat participa en el projecte Election24 Check —impulsat per la European Fact-Checking Standards Network (EFCSN) amb el suport de Google— que ja suma més de mil verificacions i compta amb més de 40 organitzacions d’arreu d’Europa. Un dels objectius del Election24 Check és preparar una col·lecció d’informes de narratives que persisteixen en la campanya electoral europea. Aquest dilluns Verificat va publicar el seu primer informe de narratives sobre els vehicles elèctrics.
Cal informació de qualitat sobre els processos electorals — i així ho evidencien les enquestes. Tanmateix, les narratives no es formen només mitjançant un discurs polític ni neixen únicament en el context de campanyes electorals. També està format per mems, Tiktoks i publicacions a les xarxes que, sovint través de l’humor, difonen i reforcen falses narratives. El món digital no és hermètic ni contingent i les narratives, els discursos i les idees que ens arriben per aquest canal poden transferir-se a espais reals com l’escola o la llar.
L’entorn de l’aula proporciona unes condicions adients per tractar aquestes qüestions, per desenvolupar contraarguments basats en fets per combatre les falses narratives. Cal posar en valor la tasca dels centres educatius i el potencial que tenen per convertir-se en espais de confiança mediàtica. Per tal que això sigui possible, calen recursos i formació perquè el professorat pugui tenir les eines adequades. No només per detectar les narratives, sinó també per elaborar respostes aplicables a l’ensenyament.
En els últims anys han sorgit diverses iniciatives que comparteixen aquest interès comú: proporcionar eines, formacions i recursos per ajudar i empoderar els professionals de l’educació en els nous reptes del món digital. Des de Desfake —la proposta educativa de Verificat— hem preparat càpsules per treballar a l’aula diferents aspectes de la desinformació com el discurs d’odi, la intel·ligència artificial o el negacionisme del canvi climàtic. També, amb el projecte Centres Desfake i la guia d’aprenentatges, sorgida de la prova pilot, en la que podreu trobar situacions d’aprenentatge i accions pràctiques aplicables a l’aula.
Però no estem sols! Iniciatives com Junior report —i el seu projecte Revista Escolar Digital— publiquen diàriament notícies d’actualitat global contextualitzades i materials per treballar l’actualitat a l’aula. O, també, la proposta del model Bibliotech per transformar les biblioteques escolars. I moltes més entitats que treballen l’AMI —alfabetització mediàtica i informacional— a Catalunya.
No hi ha una solució clara que serveixi per a tothom i resolgui un problema tan complex com la desinformació o els discursos d’odi a les xarxes, però la base s’ha de construir sobre l’educació per promoure una ciutadania crítica i democràtica.
Mentides i fets alternatius: el valor de la veritat
Paraules com fake news, fets alternatius o infoxicació són producte de la necessitat de definir i entendre un canvi en la forma com ens relacionem amb la informació i els fets.
En la postveritat el relat és més important que la veritat. El terme “postveritat” és un concepte filosòfic que pretén descriure els reptes i la realitat d’un context determinat. Fora del marc acadèmic, parlar de postveritat ens permet parlar de les condicions que faciliten la desinformació i la seva circulació. Paraules com fake news, fets alternatius —un eufemisme de mentida, però amb una càrrega propagandística— o infoxicació són producte de la necessitat de definir i entendre un canvi en la forma com ens relacionem amb la informació i els fets.
Si el valor de la veritat es posa en dubte, totes les institucions i contractes socials que es fonamenten sobre ella pateixen el risc de desestabilitzar-se. En el context de la postveritat, l’objectiu no és només guanyar el joc de la veritat, sinó reformular i controlar-ne les regles. Els teòrics de la conspiració, per exemple, rebutgen qualsevol institució de coneixement establerta i desestimen el consens científic, prenen la credibilitat a la base sobre la qual es construeix el nostre coneixement.
Un dels trets característics de la postveritat és basar el relat en l’emoció i la subjectivitat i no en la veritat factual. En política, un exemple és el discurs de Ronald Reagan el març de 1987 adreçant el cas Iran Contra—un escàndol polític en què el Consell de Seguretat Nacional es va veure implicat en l’intercanvi secret d’armes i altres activitats que violaven la política pública declarada del govern o que estaven prohibides pel Congrés. Reagan declara: “Fa uns mesos vaig dir al poble Americà que no vaig intercanviar armes per ostatges. El meu cor i les meves millors intencions em continuen dient que és cert, però els fets i l’evidència em diuen que no ho és.” No és possible fer aquesta afirmació sense partir de l’assumpció que existeix una veritat del cor i de les bones intencions i una veritat dels fets i l’evidència.
Sense intermediari: el panorama de la xarxa
Internet no és la causa de la reconfiguració de la nostra relació amb la informació i la veritat, però hi juga un paper destacable. Tenim a l’abast una infinitat de continguts variats, cada dia tot el dia, en constant actualització. Una novetat introduïda pel món digital és l’eliminació de l’intermediari. Polítics, científics, però també qualsevol persona anònima amb els mitjans al seu abast pot transmetre informació directament al públic sense la necessitat de passar per la premsa.
Donald Trump és una de les figures més populars a l’hora de parlar de postveritat. PolitiFact —una organització dedicada al fact-checking— ha verificat més de mil declaracions de Trump. D’aquestes, un 37% han estat etiquetades com a falses, un 19% com a majoritàriament falses i un 18% com a “Pants on Fire” (la declaració no és precisa i fa una afirmació ridícula). De fet, és Kellyanne Conway —consellera de l’expresident— qui va fer servir per primer cop el terme “fets alternatius”. Un entrevistador va preguntar a Conway per una declaració que havia fet el secretari de Premsa de la Casa Blanca Sean Spicer sobre el nombre d’assistents a la investidura de Trump. La dada de Spicer era, sense matisos, falsa, però Conway el va defensant dient que Spicer estava donant “alternative facts”.
Les xarxes socials juguen un paper important en l’estratègia de campanya de Trump. La naturalesa espontània i propera d’aquestes plataformes permeten a Trump comunicar qualsevol opinió, dada no contrastada o teoria de la conspiració sense la mediació de la premsa tradicional. Això no vol dir que mai no pugui dir mentides si no és a les xarxes socials, però sí que esdevenen un espai que, gràcies a l’escàndol i la polèmica, li permet inserir-se a les converses sobre actualitat i mantenir l’atenció mediàtica sobre en la seva figura.
FakeTok “sense maldat”
Kapra Diner és un programa d’entrevistes que s’emet exclusivament per internet (Instagram, Youtube i TikTok). Els convidats solen ser personalitats populars entre els joves com Ana Guerra, Roberto Morales (robegrill) o Violeta Hódar. Una de les seccions del programa, “FakeTok”, consisteix a pactar una notícia falsa que podria fer-se viral. El programa publica els clips descontextualitzats a les seves xarxes sense cap avís ni matís sobre la falsedat buscada de les declaracions.
Una de les últimes entrevistes va ser a David Bustamante. Aquest cop, el “FakeTok” consistia a dir que l’streamer Ibai Llanos li va pagar per perdre en el seu combat contra Mr. Jagger (també streamer) a La Velada del Año 2 —un torneig de boxa on participen streamers i creadors de contingut. Ibai Llanos —11,5 milions de seguidors— en va parlar en un directe. El clip de les declaracions d’Ibai Llanos està pujat al seu canal de Youtube i en el moment de publicar aquest article té més de 950.000 visualitzacions.
Poc després que la notícia falsa es viralitzés, l’entrevistador de Kapra Diner va pujar un vídeo a TikTok parlant de la situació: “I la realitat és que aquest no és el nostre primer FakeTok. Fa un any i mig que deixem anar notícies falses a les xarxes socials. Que sense maldat, a poc a poc, han arribat a milions de persones.”
Noves realitats, noves necessitats
La Media & News Survey 2023 proporciona dades dels hàbits informacionals de la població europea. Un 55% dels joves espanyols entre 15 i 24 anys enquestats van respondre que les xarxes socials era el seu mitjà de referència per accedir a les notícies. Aquestes dades esdevenen preocupants quan considerem que bona part dels joves no reben cap acompanyament en aquesta nova manera d’interactuar amb la informació.
Internet no ha inventat la desinformació, però n’ha canviat el terreny de joc. Fotos i vídeos que publiquen els nostres amics, la campanya electoral per a les pròximes eleccions, els últims estudis sobre canvi climàtic, les millors imatges de la catifa vermella dels Oscars, teories de la conspiració sobre els chemtrails… Tots aquests continguts, amb intencionalitats diferents, comparteixen un sol espai. Potser Kapra Diner no té intencions de fer mal, però la circulació de notícies falses afecta la confiança mediàtica i contribueix a un clima de confusió. Les seves notícies falses no són possibles sense posar la veritat en un segon pla, veure-la com un obstacle en el camí cap a la popularitat i el benefici econòmic.
A un informe publicat per la Fundació Luca de Tena, un 93% del professorat enquestat va considerar que l’alfabetització mediàtica havia de formar part del currículum educatiu. Els professionals han detectat les noves necessitats que apareixen amb internet i les xarxes socials. Calen estratègies per aprendre a llegir la informació, a identificar i confiar en les fonts fiables i, en general, per desenvolupar una relació saludable amb els continguts de les xarxes. Desfake treballa amb aquest objectiu, no només a través de tallers amb l’alumnat, sinó amb recursos i projectes per donar al professorat les eines que necessiten per educar en el nou context de la desinformació digital.