Fa uns quants anys, en el context d’unes formacions sobre creativitat i emprenedoria, vaig tenir l’ocasió de preguntar a més de 300 mestres de tot Catalunya:
“Et sents una mestra creativa?”
La resposta de més del 90% de les participants va ser un contundent i convençut “NO”.
No, jo no soc artista.
No, soc una persona molt pràctica.
No, no soc la profe de plàstica.
No, això és només per als genis de la ciència.
No, jo només faig el que s’ha de fer.
No, aquí acomplim amb el currículum.
No, no m’ho puc permetre amb la ràtio que tinc a l’aula.
No, No, No.
Fa més de 25 anys que em dedico a investigar com funciona la creativitat amb relació a l’aprenentatge en les arts i l’educació universitària i obligatòria, com a professora, com a gestora i com a consultora pedagògica. Però aquell dia va marcar un punt d’inflexió. La meva sorpresa davant de la radical negació del col·lectiu al qual acompanyava em va connectar amb un compromís que em mou profundament a continuar la transformació educativa que Ken Robinson ja va anunciar a finals dels anys 90 a Regne Unit: no es tracta només d’ensenyar arts o creativitat de manera global, es tracta de fer de l’educació una pràctica creativa.
Comencem doncs per fer-nos algunes preguntes: Què significa ser una mestra creativa? Totes ho som? Quins són els beneficis de la creativitat aplicada a l’educació? En què consisteix això de convertir l’educació en una pràctica creativa?
I la més important: què entenem per creativitat?
Estem envoltades de molta confusió entorn del fenomen creatiu, moltes vegades relacionat exclusivament amb les arts – especialment les plàstiques i la música-, amb valors neoliberals capitalistes, o amb les excepcions de grans genis inaccessibles i incompresos.
Mercedes Boronat, activista del fenomen creatiu, afirma en el seu llibre Momento BOOM que “La creativitat és un estat a partir del qual ets capaç de fer connexions amb sentit de manera única”. La creadora del Mètode Keep Moving, amb més de 40 anys de recerca i experiència sobre com portar a les persones a l’estat creatiu, ens mostra que la creativitat és un estat d’atenció que necessita ser activat. Totes les persones gaudim d’un gran potencial creatiu, només hem de practicar la manera d’aprendre a fer-lo servir. Creativitat no és una definició intel·lectual ni cap concepte escindit del sentir de l’experiència. Crear és una dansa on la captació, la intuïció, la imaginació, la percepció i l’expressió estan al servei de la nostra capacitat de transformació. De connectar quelcom que no és evident. De veure una mica més enllà de l’establert.
De la mateixa manera que aprendre és intrínsec a la nostra condició d’éssers humans, crear és quelcom que ens permet traspassar les nostres pròpies limitacions per poder créixer i evolucionar. Per a fer-ho necessitem un estat de coherència entre el que pensem, el que sentim i el que fem. Quan ens trobem pensant una cosa, fent-ne una altra, i sentint tota la contrària, sobrevivim en un estat d’incoherència que ens causa molt patiment i confusió, i no afavoreix de cap manera les condicions necessàries per aprendre.
Precisament, l’estructura d’una competència educativa proposa la interconnexió entre un coneixement, una actitud i una habilitat. És a dir, entre el que penso -cap-, el que sento -cor- i el que faig -mà-. La creativitat, afirma Boronat, és aquell estat o intel·ligència des del qual aquestes tres dimensions del nostre ser queden entrellaçades i al servei de noves formes amb sentit connectades a l’energia vital.
Estem entrenades essencialment a aprendre des de la carència, la limitació, la rigidesa, l’estrès, la comparació, el judici o la validació externa
Venim d’un paradigma antic acorat en la modernitat Europea il·lustrada on el que és nou acostuma a despertar sospites. L’escissió de nostre pensar amb el nostre sentir ens ha fet creure que no podem canviar moltes de les estructures que ens han portat a repetir patrons d’obediència que no ens aporten possibilitat ni flexibilitat per obrir-nos al desconegut. Com precisa el doctor David Bueno en el camp de la neuroeducació, “El problema de la creativitat no és tant com estimular-la, perquè el cervell humà, especialment l’infantil, la genera de manera automàtica. El gran problema és no mutilar-la.”
Estem entrenades essencialment a aprendre des de la carència, la limitació, la rigidesa, l’estrès, la comparació, el judici o la validació externa. El determinisme acadèmic ha causat molt dolor i grans dosis de violència. Ens hem cregut que no podem, que no sabem, que exercitant la nostra vessant racional i analítica serem persones més competents. El resultat ha estat que ens hem anat escindint del nostre sentir desconnectant-nos a poc a poc de la curiositat que ens manté actius. Que ens manté vius.
Què passaria, doncs, si en comptes de posar l’atenció a la limitació ens obríssim a un nou paradigma on poder crear i aprendre des de la possibilitat, la coherència, el joc, la cocreació, l’observació, i l’expressió?
La creativitat, defineix Bueno, és crucial per la supervivència, és una habilitat per qüestionar el que ens és donat, per trencar límits intel·lectuals, per reconèixer patrons ocults, per observar l’entorn i per establir relacions noves entre elements no vinculats a priori. És, essencialment, una capacitat de prendre riscs. I la creativitat, afirma la ciència, és essencial en l’aprenentatge, igual que ho és el plaer.
Transformar l’amenaça del que no sé en una nova oportunitat és part de l’art d’educar, ja que som responsables d’acompanyar les persones a obrir-se al que no sabien per tal de despertar la nostra capacitat més valuosa: la de sorprendre’ns a nosaltres mateixes del que som capaces de fer. I per a això és necessari sostenir moments d’incertesa, és a dir, espais on transitar entre el que coneixem i el que és desconegut. William Faulkner escrivia: “No pots nedar cap a nous horitzons fins que no tinguis el coratge de perdre de vista la costa”. I perdre de vista la costa pot resultar inquietant, causar confusió i, moltes vegades, una gran inseguretat. Però quedar-nos en el que ja sabem no ens permet obrir-nos a allò nou, i ens limita a reproduir una vegada i una altra el que ja coneixem, fent-nos esclaus del que és previsible.
Transformar l’amenaça del que no sé en una nova oportunitat és part de l’art d’educar
En canvi, un dels majors beneficis del ser creatiu és que, una vegada comencem a trobar noves connexions, vivim noves experiències que ens provoquen un estat de llibertat i d’alegria que ens dona l’impuls per continuar aprenent. Millora la nostra capacitat d’atenció, de concentració, de confiança i d’autopercepció. Ens obre la ment i el cor permetent-nos funcionar de manera més eficaç i determinada. Lluny de la idea que crear està fora de la realitat, crear ens permet comunicar-nos des dels nostres potencials en moviment, en acció.
“Creativity is something you are, not something you do”, manifesta el creatiu i productor musical Rick Rubin en el seu llibre L’acte creatiu. Una manera de ser. El problema està en el fet que moltes vegades no identifiquem en nosaltres mateixes que sí que som creatives. Ho som totes i cadascuna de les persones i, per descomptat, totes i cadascuna de les mestres i professores. El repte doncs està en aprendre a activar aquest estat per poder-ho reconèixer abans en nosaltres i així poder acompanyar als nostres alumnes a fer-ho.
Creatives ho som totes. No estem parlant d’un privilegi relacionat exclusivament a algunes arts o talents innats, sinó d’un dret que tenim i que simplement hem d’aprendre a fer servir. La creativitat té estructures, mètodes, i molt rigor pedagògic darrere, té pràctiques específiques i sistemes concrets per ser activada, acompanyada i, evidentment, avaluada. Aquest és precisament el focus i la intenció del curs “Arts i creativitat en l’educació” que ofereix enguany la Fundació Carulla amb la nova edició del Mutare Educació, una oportunitat única de compartir un gran repte que ens exigeix una re-visió urgent per poder comprendre i portar a l’acció la creativitat aplicada a l’aprenentatge.
1 comentari
Estarà d’acord amb mi que allò nou no pot sortir del no res; millor dit: no sabrem si una cosa és nova si no coneixem les que l’han precedida. Beethoven, abans de crear la seva música, va estudiar a consciència la música precedent. Cada filòsof/a que formula quelcom nou parteix d’una actitud contestatària davant de les aportacions de filòsofs/es anteriors, que ha estudiat a consciència. Picasso coneixia la tradició pictòrica des del romànic fins a les avantguardes, cosa que li va possibilitar el domini d’infinitud de tècniques i llenguatges… I així podríem posar infinitud d’exemples.
Per ser creatiu, doncs, cal conèixer, saber, estudiar. I vosté associa als qui posen èmfasi en aquesta premissa amb paraules com: escissió (pensament-sentiment), obediència, impossibilitat, inflexibilitat, problema, mutilació, carència, limitació, rigidesa, judici, estrés…
Sense deixar d’estar d’acord amb moltes de les seves afirmacions, aquest fet em fa pensar que en realitat ens està venent fum. Perquè intentar crear sense conéixer, sense tenir elements entre els quals crear “connexions”, és sinònim de fantasia, entelèquia, il·lusió, falsedat, engany. Espero equivocar-me, perquè crec que els seus cursos no deuen ser barats.