Delphine de Vigan alerta a la seva novel·la Los reyes de la casa sobre l’alienació que implica una cultura digital basada en la immediatesa i la cerca de reconeixement. Escenari on els populismes troben el seu hàbitat natural i creen comunitats de fidels que, com en el cas de l’agitador espanyol Alvise Pérez o l’exitós youtuber xipriota Fidias Panayiotou (n’hi ha d’altres a Txèquia), els permeten obtenir una acta d’eurodiputat sense programa electoral ni arguments sòlids per governar. Amb ells hi ha els enginyers del caos (Da Empoli) que els procuren els mitjans per arribar a un públic ampli i captar els seus devots. La seva capacitat d’influencers creix a mesura que decreix la dels referents tradicionals (polítics, pares, intel·lectuals).
Ja fa temps que tots portem el saber a la butxaca i que allò que abans preguntàvem a professors o experts, ara ho dirigim cap a Mr. Google, a l’influencer de torn o al xat GPT. Alguns són intel·ligents i creatius, ens animen a llegir, cuinar, investigar, practicar esport o desenvolupar hobbies artístics. Però, també n’hi ha que emmascaren la realitat, esborrant les dificultats, difonent mentides i estigmatitzant cada vegada a més sectors de la població.
Un tret comú és el llenguatge que utilitzen, senzill, amb missatges que tenen la complexitat de la parla d’un nen de 10 anys. Hi ha una raó per fer-ho: les paraules simples són eficaces. Trump fa servir un to conversacional, amb tendència a l’ús del llenguatge directe; una acurada distribució de contraris que fomenta la polarització: bons/dolents; millor/pitjor; nou/vell. Els seus recursos estilístics (signes d’exclamació, majúscules) emfatitzen el missatge, que inclou insults degradants que exalten l’odi. Simplicitat i rapidesa en les seves solucions com a signe de domini i absència de debat, molt a l’estil de les xarxes socials.
A aquests factors cal afegir altres elements propis del que és digital i de l’època. D’una banda, l’anonimat que afavoreix que qualsevol persona pugui dir qualsevol cosa sense fer-se càrrec de les conseqüències. De l’altra, la suspensió del temps i l’espai, coordenades de la modernitat. El temps es genera quan hi ha alternança: presència/absència; ple/buit; interior/exterior. Què passa quan la presència, ple i exterior ocupen tot l’espai? Que hi ha el risc que el subjecte es desconnecti de si mateix, deixi de fer-se preguntes i acceleri la seva dependència de l’objecte i de l’influencer de torn. Això fa que el temps subjectiu s’empobreixi perquè depenem excessivament de l’altre i, en no existir intervals, el pensament no brolla.
Finalment, l’erradicació de la memòria –externalitzada a allò digital com si fos el disc dur de les nostres vides– és també un problema, perquè la memòria no és només un assumpte de memorització automatitzada de continguts. La memòria permet disposar d’un reservori d’hipòtesis, paraules i conceptes que ens ajuden a interpretar el present i que ens permeten afrontar el futur assumint el passat (memòria democràtica).
Tots aquests factors: anonimat i impunitat, acceleració i immediatesa i esborrament del passat sustenten una cultura digital de l’odi, base de l’èxit d’aquests influencers populistes. Connecten així amb l’angoixa de molts ciutadans els referents culturals dels quals estan en una profunda crisi. Els nous agitadors digitals ja no prometen l’impossible, anuncien el pitjor perquè saben que aquesta promesa d’odi ressona amb força al ciberespai.
