Avui, el nostre món està farcit d’exemples i de situacions en les quals es persegueix una eliminació sistemàtica de la diferència i la diversitat. Buyng-Chul Han, en el seu llibre La expulsión de lo distinto parla de com en una societat marcada per la cultura del rendiment i de l’homogeneïtzació, qualsevol cosa que sigui diferent, estranya o que no encaixi amb els estàndards dominants és expulsada o marginada. Això inclou no només les persones que no s’ajusten a les normes socials, sinó també les idees, les formes de vida i les expressions culturals diferents. En tot allò que ens envolta existeix una tendència cap a la uniformitat, a la similitud i a la conformitat a expenses de la individualitat i la diferència. La manera en com la societat gestiona la diferència ens fa més pobres i més vulnerables a la manipulació i al control.
La diversitat queda tancada a la comunitat. L’únic que busquem és l’expulsió de les altres. Els i les diferents, els i les singulars han d’esforçar-se per ser com tots i totes. Quan anem a comprar, a l’escola, quan passegem pel carrer, practiquem un esport, anem al cine, viatgem, treballem, etc., estem impregnades per aquesta expulsió de les altres. Ens apartem del que és diferent, no ens esforcem per entendre-la, per reconèixer-la. L’únic que ens importa és que la diferent torni al que considerem “la normalitat”, torni a ser nosaltres. Però qui és aquest nosaltres? Hi ha un nosaltres en el qual qui llegeixi aquestes línies es trobi?
Recentment, s’ha fet pública l’enquesta sociopolítica del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) en la qual el 48% de les catalanes van respondre afirmativament quan se’ls hi va preguntar si consideraven que a Catalunya hi ha massa immigrants. A més, el 60% de les enquestades considera que les persones nouvingudes reben més del que aporten. Aquestes dades no ens haurien de sorprendre, doncs en un informe monogràfic fet pel mateix CEO el 2012 els resultats no eren massa diferents: en aquell moment el 40% de les persones enquestades valorava com a negativa la immigració, i la percepció de les enquestades que es tenia de l’arribada de la immigració era que Catalunya no era un lloc millor per viure. Per què malgrat els anys, bona part de les catalanes tenen una imatge negativa de la immigració?
La manera en com la societat gestiona la diferència ens fa més pobres i més vulnerables a la manipulació i al control
Tanmateix, aquestes dades sempre amaguen l’altra cara de la moneda. En la mateixa enquesta de fa setmanes, el 87% de les persones defensaven que les immigrants han de poder cobrar el subsidi si es queden a l’atur, el 77% estaven d’acord que han de poder votar a les eleccions municipals, i el 75% es mostren partidàries que puguin accedir a la nacionalitat. Marina Garcés, en el seu llibre Males companyies, argumenta que les veritables transformacions socials i personals sorgeixen del contacte i la convivència amb aquestes altres que desafien i qüestionen, d’alguna manera, les nostres comoditats i seguretats. De fet, l’autora argumenta que les “males companyies”, aquestes altres, i les relacions que establim amb elles ens permeten enriquir-nos i obrir-nos a noves formes de pensar i actuar. En altres paraules, és el que permet a les comunitats tancades amb elles mateixes, obrir-se. Afegiria, a la diversitat. Però aquest obrir-se ha de passar necessàriament pel compromís. Potser és per això que quan es pregunta sobre aspectes relacionats amb la justícia social (que implica quina societat volem, cap a on ens agradaria anar) i no amb la convivència (que implica un reconeixement, una proximitat, una relació) és quan hi ha cert horitzó.
El problema, doncs, el tenim en la trobada, en les relacions que establim amb les diversitats. I el que és preocupant és que quan tanquem la possibilitat de l’encontre amb l’altre és quan costa més obrir-se, enriquir-se. Potser tot això queda en el terreny de les paraules i ens és difícil pensar com podem configurar societats que es troben i no que s’amaguen de les altres, de les diversitats. Que les defugen. Per aterrar-ho a la quotidianitat, posaré un exemple que per mi reflecteix el que he anat explicant en aquestes línies. Fa anys, durant el confinament, a l’escola Camins de Banyoles no podien fer la castanyada. Una activitat que es realitzava cada any i que convidava avis i àvies a torrar castanyes amb els infants. Durant unes hores les diferents generacions compartien aquesta festa popular amb tota l’escola. Però qui us imagineu que hi havia? La resposta és clara, no hi eren totes. Però amb les limitacions d’haver-nos de quedar a casa va sorgir la imaginació. L’escola va decidir demanar als infants una fotografia de les seves àvies i els seus avis. El resultat va ser una exposició que envoltava l’escola amb retrats en blanc i negre, en color, de totes les àvies i avis i a més amb una breu explicació de per què eren importants per als infants. Encara se’m posen els pèls de punta quan recordo la conversa amb la meva filla relatant-me les històries de les persones protagonistes de l’exposició. De cop i volta a la vida de la meva filla va entrar amb molta força la diversitat. I el que és més important, va aprendre a estimar-la. En aquell moment vaig tenir la sensació que l’escola s’havia obert de cop, havia deixat de ser un recinte tancat on les protagonistes són sempre les mateixes. Malgrat la pandèmia i les distàncies, mai havia vist tanta proximitat.
Mai una criatura que no necessita res prendrà seriosament les nostres necessitats. En la vida privada, la dependència uneix els individus. Un nen que no tingués adults de qui dependre per orientar-se acabaria sent una persona greument danyada, incapaç d’aprendre, profundament insegura. Com a adults, si evitéssim les persones més malaltes, més velles o més dèbils que nosaltres i que necessiten ajuda, tindríem, en el millor dels casos, un cercle de coneguts, però no amics.
Richard Sennett (2006): El respeto. Sobre la dignidad del hombre en un mundo de desigualdad, Anagrama.
En general, malgrat que els mitjans i la societat s’entossudeixen a perseguir l’homogeneïtat, el dia a dia es rebel·la i apareixen experiències que posen l’accent en la necessitat d’obrir-nos per poder respirar. Estar tancats només fomenta la intolerància i l’exigència per ser com “les altres”, quan el que ens distingeix a cadascuna de nosaltres és la nostra singularitat, la nostra raresa. En l’àmbit de l’educació hem tendit en excés, pel meu gust, a perseguir la igualtat, a buscar que tothom faci i arribi al mateix lloc, però si tanquem els ulls i pensem en aquells moments que ens han permès ser qui som, totes coincidim: quan ens vam deixar impregnar per la riquesa d’aquelles males companyies. Avui, com a escola, com a universitat, però també com a societat, hem de deixar de banda la por que ens genera no ser com “les altres”. Cal obrir-nos a la comunitat per sortir d’aquest tancament que se’ns està fent etern i que tanta segregació, desigualtats i frustracions provoca. Personalment, m’agradaria tornar a sentir l’emoció de veure una escola de totes, de viure en una societat en què la diferència és valorada i no ser una persona més en un món en què a la diferent se l’expulsa.
