Autor: Alfredo Vega

La pandèmia de la COVID-19 ha posat a prova la resiliència de la nostra societat, que ha hagut de fer front a escenaris molt complexos en l’àmbit de la salut pública i amb greus implicacions socials i econòmiques, i també en el camp de l’educació, on es va veure alterat totalment el curs amb la implantació d’una educació a distància per la qual no estàvem preparats.

El Decret d’Alarma, amb l’obligació de confinament, és una mesura inevitable per frenar la capacitat de propagació del virus Covid-19 i evitar el col·lapse del sistema de salut, però ha provocat un gran impacte en la vida de la ciutadania i també en l’activitat de les administracions.

Treballar en favor de l’equitat educativa esdevé una prioritat en l’actual mandat per la Diputació de Barcelona. Un objectiu que s’assolirà en aliança amb els altres actors educatius del territori i pel qual es fa necessari més suport, més recursos i més competències pels ajuntaments, les administracions més properes a les necessitats i demandes de la ciutadania.

Dos mesos després del suïcidi de l’Alan, jove trans de 17 anys, és necessari que abordem les pressions i depressions (i la cura d’aquestes) en la quotidianitat d’adolescents i joves.

Joves que per a guanyar diners es troben amb contractes de pràctiques, temporals, sense cobrar, feines sense contractes, sense seguretat social i que no es consideren ni feines. Però aquestes són només feines transitòries de joventut o són feines estructurals per al sistema?

Considerar que el jovent gaudeix d’una llibertat o, fins i tot, llibertinatge sexual en relació a les generacions predecessores és segurament una intuïció socialment acceptada i compartida. Però si abordem la sexualitat en les experiències quotidianes juvenils potser posem en suspensió la consistència d’aquesta afirmació.