Autor: Francesc Imbernon

Celebrem aquest any el centenari de la creació de la metodologia de projectes. Segur que moltes persones dedicades a l’educació ho saben, però també d’altres pensen que és una metodologia de fa poc. En els darrers anys ha passat a ser la metodologia estrella a moltes escoles. I amb raó.

Per una banda es retallen pressupostos a les universitats públiques i, per altra, pugen en rànquings gràcies a l’esforç molt gran del professorat per millorar la docència i la recerca. Però això ens ha de acontentar? 

En els discursos polítics ja no apareix aquella frase feliç i en uns altres temps recurrent: “Invertir en el sistema educatiu és invertir en el futur”.

Hem de continuar lluitant per una escola democràtica, participativa, que serveixi pel foment de l’autonomia i on es desenvolupi el pensament amb llibertat i consciència crítica

No existeix aprenentatge sense emocionar-se; l’emoció és inseparable de l’aprenentatge. És la relació que establim quan comuniquem o compartim un contingut que emociona o no

No es pot confondre cultura amb adoctrinament. La majoria del professorat, durant mols anys, ha treballat les dues llengües, ha desenvolupat valors de democràcia i solidaritat, cultura pròpia i propera

Desenvolupar una cultura col·laborativa en els centres vol dir partir de les necessitats reals de la situació escolar, i que l’organització de l’escola contempli la participació de les persones.

Els polítics i tertulians, per la seva banda, són molt donats a dir: “Hem de fer o s’ha de fer pedagogia”. ¿Per què en lloc d’omplir-se la boca de fer pedagogia i fer didàctica no miren de millorar-la en l’educació dels ciutadans?

Hauríem de lluitar amb nosaltres mateixos i amb els altres per comprendre, interpretar i construir, des del nostre lloc, una educació pública de veritat

Hi ha un abandonament del sector públic i hi ha desigualtats en el finançament entre escoles i territoris. I aquí les empreses arriben com a salvadores del desastre educatiu creant una imatge positiva de la seva marca.