Autor: Jaume Martínez Bonafé

Si quan vaig a la reunió del Claustre ja sé que res canviarà, perquè tot discorre a l’interior d’un camp de joc marcat per avançat, és molt difícil il·lusionar-se pel que encara es desconei

Una escola implicada en la ciutat pren el currículum com a pretext per llegir d’una manera crítica les pràctiques socials a la ciutat. La ciutat no és només una estructura, és fonamentalment una pràctica cultural.

Si en comptes de dir “no tinc temps” penso i busco estratègies per utilitzar-ho d’una manera diferent, potser trobarem oportunitats per viure d’una manera menys estressant el projecte educatiu de l’escola

Les coses de l’escola, com les coses de la vida, poden haver estat, han estat, són i m’inclino a pensar que podran ser d’una altra manera

Urgeix un debat en profunditat sobre el sentit de l’escola. Un debat assossegat i tranquil, necessàriament complex, i òbviament, no restrictiu a determinats sectors professionals, acadèmics i polítics.

És necessari que les polítiques educatives aprenguen a llegir amb els ulls dels subjectes de resistència i transformació. L’asèpsia social amb la qual de vegades apareixen determinades propostes educatives deixa els pobres en situació de desigualtat

El temps de l’escola podria acostar-se al temps de la vida si fóra una miqueta més lent, una mica més complex i heterogeni, menys burocràtic, menys regulat, més passional, menys racional.

La xiqueta de 3 anys passeja, de la mà del seu pare, pels camins de l’horta. Es deté davant una flor, l’observa, descobreix un insecte, ho anuncia amb vehemència, s’aixeca, torna, cerca de nou, seu a terra, fa montonets, juga amb les pedres, que agrupa de diferents maneres, continua el passeig, troba un gronxador, camina altre tros, seuen a xerrar en un banquet… Temps de vida, ritmes tranquils, aprenentatges per descobriment, temps com el xiclet o la plastilina, temps blans, flexibles, propis, únics. La xiqueta arribarà un dia a la porta de l’escola. I el temps, els temps, seran uns…

Em fa nosa pensar que li he pagat l’escola als tipus que eixien al programa Salvados, mentre a l’escola pública del meu poble s’escolaritza en barracons

No es tracta ara de canviar determinats articulats i menys encara d’una tornada a escenaris anteriors que tampoc escapaven d’aquesta hegemonia. Calen noves polítiques, però –atenció!– han de concretar també altres pedagogies.