Autor: Xus Martín

Recentment ha començat el que serà el curs escolar més anòmal de la història. Infants i adolescents han trepitjat escoles i instituts per primera vegada en sis mesos. Sis mesos –vacances incloses– que cada família ha sortejat com ha pogut. I cada equip docent també.

La figura autoritària i distant del mestre ha mutat cap a un model més proper i càlid, que ajuda els infants, els estima i els hi ho demostra. Tot i això, hi ha relacions que no rutllen i, quan això passa, els nois i noies queden, en bona part, desemparats.

L’any 1965, Paulo Freire va escriure L’educació com a pràctica de la llibertat, un cant a l’esperança dels pobles oprimits i una oportunitat per llegir l’educació en clau alliberadora. Tot i els anys que fa de la proposta, i de les nombroses pràctiques que ha generat arreu, és obvi que no la podem considerar, ni de bon tros, obsoleta.

El ‘nostre’ Grup d’Ajuda Mútua el formen vuit joves d’entre 19 i 21 anys. Allò que els convoca no és tant un problema comú com una trajectòria difícil que han d’encaixar i unes ganes immenses de tirar endavant. I el GAM els permet caure sense trencar-se.

És obvi que estem d’acord amb el missatge de l’expressió “sortir de la zona de confort”; ara bé, avui ens prenem la llicència d’acostar-nos-hi amb una mirada crítica per defensar que abans de sortir de la zona de confort és interessant entrar-hi.

Mitjançant l’humor, alguns docents transformen la vida de l’aula: redueixen situacions d’enfrontament, augmenten la motivació de l’alumnat, generen un ambient cordial

L’experiència amb alumnes d’una Unitat d’Escolarització Compartida és gratificant. I més quan tots els que hi participen s’ajuden els uns als altres i col·laboren en construïr una atmosfera de treball útil, productiva i humana.