‘La historia de Marie Heurtin’

La història està basada en un fet real que va passar a finals del segle XIX, en un internat per a nenes sordes dirigit per un grup de monges... Des de bon començament som conscients que estem davant d’una experiència educativa molt singular, amb un fort component ètic si entenem l’ètica com una resposta a les necessitats dels altres

Jaume Cela
 

Podem establir molts vincles entre “La història de Marie Heurtin”, dirigida per Jean-Pierre Améris, “El miracle d’Anna Sullivan”, d’Artur Penn i “El nen salvatge”, de François Truffaut. Totes tres tracten de la relació educativa en una situació límit.

“La història de Marie Heurtin” està basada en un fet real que va passar a finals del segle XIX, en un internat per a nenes sordes dirigit per un grup de monges.

Un pare arriba al convent situat en un entorn bellíssim amb la seva filla sorda i cega perquè les monges se’n facin càrrec. La superiora, després d’una primera trobada no gaire reeixida, no creu que puguin ajudar-la, però una monja jove i greument malalta demana insistentment a la superiora que li permeti intentar educar aquesta criatura que, a més dels problemes que comporta la ceguesa i la sordesa, no té cap hàbit social. Després de molt insistir, la superiora cedeix i la monja se’n va a buscar la noia a casa seva.

Des de bon començament –només cal veure el camí que fan totes dues de casa al convent- som conscients que estem davant d’una experiència educativa molt singular, amb un fort component ètic si entenem l’ètica com una resposta a les necessitats dels altres. De fet, les experiències educatives, quan ho són de debò, totes són especials, úniques. Són, ras i curt, esdeveniments en la vida, en aquest cas, de la monja i de la nena, de la mestra i de l’alumna.

Les primeres escenes són molt violentes, veritables batalles campals perquè la nena es deixi vestir, es deixi rentar, mengi amb cullera –com ja passava a Ana Sullivan. La monja sap que ha de vèncer aquesta resistència inicial si vol introduir la nena al món de la cultura. La nena coneix molt bé la natura, de fet s’enfila als arbres –el seu refugi- amb una destresa extraordinària, però la cultura, entesa com aquell pacte que establim per viure amb els altres, li és desconeguda.

No serà fàcil fer arribar a entendre la criatura el seu primer gest significatiu: representar amb les mans la paraula “ganivet”, objecte que conserva tot el que ha perdut. La mestra s’esforça, insisteix una vegada i una altra però la nena es tanca en ella mateixa fins que al final cedeix i a partir d’aquí el llenguatge de signes esclata com un castell de focs artificials. Ara bé, per permetre aquesta eclosió de significat ha calgut prèviament practicar el llenguatge de la tendresa, del tacte, de la carícia, de la confiança, de deixar-se reconèixer el rostre pels dits maldestres de la nena que fa i refà el gest, el redibuixa i l’esborra com si estigués davant d’una pissarra. Caldrà també el llenguatge de l’olor que desprèn el cos humà. Passem d’un món encara marcat per l’animalitat a un món regentat per normes culturals i tot gràcies a un guió que sap combinar perfectament escenes d’una alta tensió emocional amb moments d’una placidesa extraordinària. I gràcies també al magnífic treball de les actrius Isabelle Carré i Ariana Rivoire –actriu sorda a la vida real.

De l’adquisició de conceptes lligats a l’experiència directa – poma, nas…- passem al món de l’abstracció –vellesa, mort, Déu…,- però encara caldrà que la nena faci un aprenentatge més important: el descobriment de la mort, del trencament que sempre comporta la seva presència.

Però la pel•lícula encara ens guarda una sorpresa: la mestra haurà d’acceptar, a més del fet de la seva mort, la pèrdua de la relació que ha establert amb la nena. Tot mestre intueix que aquest trencament arriba quan el deixeble aprèn a volar sol i, a vegades, gira la mirada per donar les gràcies per tot el que ha après. Per la circumstància personal que viu la monja, aquesta acceptació és molt més dramàtica. Ras i curt, l’alumna necessita la mestra, però la mestra necessita l’alumna. En aquest joc de necessitats es belluga l’acció educativa.

Tot i que el director conté amb molta habilitat l’allau emocional d’algunes escenes, és difícil no sentir-se tocat, per exemple, per l’escena final o per la primera trobada amb els pares, quan descobreixen que l’educació pot canviar com una mitja una persona.

Confiança, tenacitat, tendresa, amor, acceptació dels propis límits, perseverança, carícia… són algunes de les paraules que defineixen aquesta pel•lícula –que lluny queden les graelles d’observació sistemàtica tan populars avui dia- que pot passar desapercebuda. Seria una llàstima que aquesta possibilitat es faci realitat.

Fitxa tècnica:

la-historia-de-marie-heurtin-cartelDirecció: Jean-Pierre Améris
Guió: Jean-Pierre Améris i Philippe Blasband
Intèrprets: Isabelle Carré, Ariana Rivoire, Brigitte Catillon
França, 2014
Duració: 95′
Estrena a Espanya: 1 abril  2015

 (font de la fitxa tècnica i del cartell: www.labutaca.net)

About Jaume Cela

Mestre, fins l'any passat director de l'escola Bellaterra i escriptor. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*