Les tres finalistes del Benidorm Fest han mobilitzat l’opinió pública per moltes i diferents raons. I en part, en gran part, pel fet de ser dones. Mems i tuits, posts i notícies, han contraposat conceptes com comercial i alternatiu, feminisme i cosificació, llibertat i opressió, però també diversitat. Representacions femenines diverses que apel·len a diferents imaginaris. Des dels marges al centre de l’escenari, el reconeixement es va basar en la comparació, en la competitivitat. Com és obvi! Es tracta d’un concurs, de perdre i guanyar.
Tot i això, en les pantalles, les protagonistes han intentat defugir la creença tan estesa de que “a les dones els agrada criticar-se” i han fet circular les mirades de reconeixement entre elles, més enllà de la mirada que aïlla i segrega i que defineix que “perquè una pugui destacar, les altres s’han d’enfonsar”. I aquí, unes quantes hem guanyat. Hem guanyat un referent de suport entre dones, més enllà del desig individual de voler ser l’escollida, la popular, la que agrada als nois, la que té més amigues, la que surt davant de totes a assenyalar l’altre perquè sap que en qualsevol moment pot ser ella l’assenyalada. Però, en les butaques de l’Eurovisió, la competició ha evocat dinàmiques que ressonen al mandat de gènere “de sempre” i que acompanya la construcció d’allò femení: atraure l’atenció i aconseguir el reconeixement extern només és possible si hi ha rivalitat entre dones. Una competitivitat que es nodreix del joc del binarisme: perquè hi hagi les bones, han d’haver-hi les dolentes, perquè hi hagi les guapes, han d’haver-hi les lletges, perquè hi hagi les alliberades, han d’haver-hi les oprimides.
En diferents notícies i publicacions s’han fet servir conceptes com “feminisme” i “diversitat” en referència a les Tanxugueiras i a la Rigoberta Bandini mentre que a la Chanel s’ha associat a idees com “estereotips de gènere” i “hipersexualització”.
Des de la reacció d’alguns públics, cada vegada més situats en una visió feminista del món, es pot extreure la percepció que hi ha representacions que són necessàries per al canvi i d’altres que no. Quines són les representacions de les feminitats que es considera que han de desaparèixer i quines cal inventar-se? Qui ho defineix?
Les imatges, igual que les identitats, són construccions complexes. Es podria dir que sovint són rígides, enquistades en la norma; que, majoritàriament, són creades en el curs tranquil de la tradició i que no generen soroll, sobretot si són capaces d’incorporar en la seva superfície les demandes socials; que n’hi ha d’altres que són rebel·lies i transgressions, realitzades des de la voluntat d’obrir escletxes, d’interrogar els punts de vista existents. Però, més enllà d’aquestes i d’altres definicions, les representacions sovint se situen en zones més incòmodes, en les interseccions de contextos històrics, d’enunciació i de recepció.
La mirada androcèntrica ha construït les representacions de les feminitats per al plaer visual masculí. Però no de tots els cossos femenins, només d’aquells establerts com a model
Les Tanxugueiras i Rigoberta Bandini incorporen en les seves actuacions elements visuals i discursius que ressonen amb algunes de les reivindicacions feministes actuals que, a poc a poc, aconsegueixen més visibilitat social: les genealogies femenines, el reconeixement dels treballs de cures, les maternitats,… En canvi, Chanel no incorpora en la seva actuació els discursos d’alliberament del feminisme. Del feminisme que s’emmarca en una cultura blanca i occidental. Amb quins discursos i reivindicacions ressona l’actuació de Chanel? A qui representa els seu cos i performativitat?
El context d’enunciació i marc de referència de “SloMo” és la cultura llatino americana. El context de recepció, a partir del qual han sigut formulades les crítiques a l’actuació de l’artista, és la cultura occidental, amb una història visual marcada pel sexisme, però també pel racisme i el colonialisme.
Històricament, la mirada androcèntrica ha construït les representacions de les feminitats per al plaer visual masculí. Delacroix i molts altres han dibuixat una tradició de cossos femenins disponibles, passius, exposats. Però, no de tots els cossos femenins. Només dels cossos establerts com a model, com a norma, per la seva cultura i procedència, pel seu volum i pes, pel seu color, per la seva classe social, etc. Per això, la teta blanca a l’estil Delacroix ens recorda que la mirada colonial també ha definit i defineix quins cossos són desitjables i quins són subalterns. Tenir en compte que no tots els cossos femenins han compartit i comparteixen les mateixes visibilitats i opressions pot contribuir a reflexions més curoses i complexes, que superin el gènere com a únic eix d’anàlisi. Reflexions que puguin ajudar a desembullar la massa aparentment homogènia i sorollosa de violències racistes i xenòfobes de les xarxes socials, com aquelles que han estat dirigides a Chanel després de ser declarada representant d’Espanya en el festival de l’Eurovisió 2022.
