Ens situem en un present en què s’ha instal·lat el pànic, la urgència, l’avís d’un canvi imminent que ens abocarà a la fam, a la sequera, al feixisme, a l’apocalipsi. La cultura audiovisual i les xarxes socials es fan ressò d’aquesta alerta que sembla voler dominar els nostres cossos per a mobilitzar-los cap a… on? Cap a un futur on probablement no volem arribar. De mica en mica, l’espai de la ficció i de les xarxes s’ha omplert de distopies, d’un món que castiga i amenaça.
Després de la Segona Guerra Mundial i d’utilització per primera vegada de la bomba atòmica, el cinema, la televisió i la ràdio van crear narratives que alertaven sobre la fi de la humanitat sovint protagonitzades per alienígenes, de les que son exemple, pel·lícules com “Ultimatum a la Tierra” (Robert Wise, 1951) o “El enigma del otro mundo” (Christian Nyby i Howard Hawks, 1951), entre moltes d’altres. Una estratègia política paternalista – “si no us comporteu bé, mireu les conseqüències”, però que sobretot volia instal·lar la por i perpetuar en el temps, i en els cossos, el terror generat per una bomba que podria destruir totes les formes de vida i davant de la qual només podem sentir impotència i desesperança.
Les imatges i els discursos d’amenaça sobre el final del món tal com el coneixem, són mobilitzadores o pel contrari, ens espanten? Davant de la por, som capaces de crear espais de possibilitat o només hi ha lloc per a la impotència, pel rebuig, la negació, el no voler sentir ni veure? Quina relació pot establir amb el futur una generació que avui dia s’ha de projectar en un territori sota perill de pobresa extrema i d’extinció? Si determinem el desastre i ens situem en la inevitabilitat d’allò que anunciem, com podem abordar els reptes per educar en la convivència, en el benestar com a responsabilitat col·lectiva, en la possibilitat de canvi? Com desconstruir els imaginaris controlats per un punt de vista únic que no permeten practicar altres maneres de veure?
A finals dels anys setanta, en textos com “Davant del dolor dels altres”, Susan Sontag argumentava que la imatge fotogràfica havia perdut el poder de fer-nos enrabiar, d’incitar-nos. Es preguntava sobre com poder transformar l’efecte que ens produeixen les fotografies en accions polítiques eficaces. Davant dels missatges que en l’actualitat semblen dominar el debat públic com la negació del canvi climàtic, l’expulsió de les vides migrants, l’esborrament dels cossos trans i dels vincles homosexuals, quin poder poden tenir les imatges per desactivar-los?
Les xarxes socials s’omplen de fotografies, cartells, iniciatives i textos protagonitzats per l’extrema dreta. Irromp la por que les seves idees ocupin cada vegada més l’espai públic i la reacció sembla activar la icona de compartir. Compartim i amplifiquem perquè creiem que aquests missatges per si mateixos provocaran mobilització? Donem per suposat que en la recepció hi ha un consens social favorable a les nostres idees i valors? A quins públics volem interpel·lar? Quina proposta política volem articular? Quines imatges poden desactivar els imaginaris racistes, lgtbifòbics, masclistes en lloc de perseverar en la reproducció, fixació i circulació de tot allò que volem desconstruir? Quins cossos se senten amenaçats?
En el llibre “Marcs de guerra – Quines vides plorem?”, Judith Butler entra en diàleg amb els textos de Sontag en què aquesta es pregunta sobre el poder de les fotografies per indignar-nos i construir visions polítiques. Butler diu que les fotografies en circulació “no només es mostren, sinó que s’expliquen. La manera de mostrar-les, la manera d’emmarcar-les i les paraules que es fan servir per descriure el que mostren treballen juntes per produir una matriu interpretativa d’allò que s’hi veu”. Aquest procés d’emmarcament visual està estructurat per certes normes, a vegades més explícites, d’altres menys, travessades per components de raça, de gènere, d’opció sexual, etc. que defineixen quines vides són considerades humanes – i per això el seu patiment és capaç de generar empatia i potser activa la nostra capacitat de reaccionar amb indignació – i quines no.
El 24 de juny de 2022 desenes de persones van ser assassinades quan intentaven travessar la frontera entre Nador i Melilla. En la manifestació a Barcelona que es va convocar sota el lema “les vides negres importen” per denunciar el racisme institucional que va causar aquestes mortes, es va reclamar que es deixés de retuitar, de difondre les imatges dels cossos negres assassinats. Una demanda que va generar desconcert, ja que les imatges eren “prova” de la violència, pel seu valor referencial afirmaven “allò ha passat”. Les imatges que activaven la indignació necessària per a la mobilització social. Les imatges que circulaven per iniciativa de diferents col·lectius antiracistes. Més enllà de la protecció de les víctimes i del seu entorn afectiu proper, aquest reclam va interpel·lar directament la necessitat d’interrompre la reproducció d’imaginaris que institueixen la deshumanització dels cossos negres, que els presenten com a cossos que poden ser maltractats, torturats. Es va afirmar el desig de canviar el relat – i per què no el marc?, sobre quines vides poden ser presentades com a humanes.
Un desig que es pot entrellaçar amb la pregunta sobre com elaborar discursos des de la pedagogia, des de la voluntat de generar reflexió, i per això canvis en les formes de pensar, de mirar i d’escoltar. Però, un desig que sobretot obre l’espai al repte sobre quines imatges poden obrir escletxes, i perquè no fer esclatar, les estructures dominants? Imatges que poden oferir escenaris de benestar, de comprensió mútua, de plaer i goig. Imatges que desestabilitzin els relats del bé i del mal, de creença i negació, de progrés i retard, de mobilització i apatia. Imatges que abordin la vida des de la complexitat i dels diàlegs entre punts de vista diversos.
En els últims mesos, diferents mitjans de comunicació han publicat notícies en què s’afirmava que les generacions joves s’estan situant a favor dels discursos cap a la dreta, o sigui, cap al racisme, el masclisme, la lgtbifòbia, la seguretat, l’individualisme. Assenyalen el problema en l’espai que partits que defensen aquests ideals han sabut ocupar en xarxes socials com tiktok. Més enllà d’una anàlisi que sembla demanar reflexions més acurades, és interessant preguntar-nos sobre quins imaginaris estan ocupant l’espai públic i quins diàlegs es poden establir amb aquests per a desmuntar-los, sobretot en entorns educatius.
Davant del pànic, sembla que sonen més fort els posicionaments polaritzats que divideixen, fixen estereotips i bloquegen moviments cap al canvi. Davant del pànic, sembla que s’ha de definir l’enemic com quelcom unívoc i fàcil d’assenyalar. I s’instauren oposicions que determinen i que no permeten pensar juntes, que no es construeixin des de la voluntat d’acompanyar i de la comprensió que les violències i opressions s’entrecreuen de diferents maneres i en diferents cossos. Com podem crear les condicions perquè sigui possible expressar i escoltar entre iguals? Davant de la difusió d’imaginaris feministes entre les noies, com acompanyem els nois perquè el canvi desitjat també els contempli? Davant de l’augment del racisme, com acompanyem l’alumnat racialitzat en estructures que els exclouen? Com no reproduir violències racistes davant d’expressions de lgtbifòbia? Com oferir possibilitats de canvi en lloc de fixar espais de resistència? Quines imatges poden ser referents més enllà de situar-se com a culpable o víctima? Quins models de relació desplacen les normes constituïdes com a ideal d’amor, de comunicació, de plaer? Quines probabilitats de projectar el futur més enllà de les formes occidentals i adultes de mirar el món? Com no imposar un punt de vista únic? Com desmuntar el pànic que ens posiciona en escenaris bèl·lics d’atac i defensa? Com fomentar pedagogies quotidianes inspirades en el desig d’una cultura de pau, de superar la jerarquització de les violències, de posar en relació les diferències?
