L’àudio dels primers cinc segons del nou espot del Saló Eròtic de Barcelona coincideix amb els primers segons d’Ateo, la bachata de C. Tangana i Nathy Peluso. Sons de cants eclesiàstics, greus, provinents d’un lloc antic. La càmera fa un zoom in en totes dues primeres escenes, presentant un espai interior a la penombra —una catedral, un vestuari— i els personatges, expectants, en una distància que s’escurça en qüestió de segons. Igual que nosaltres des de les nostres pantalles, ells també estan aquí per veure què passarà. Hi ha més similituds: la presentació dels dos protagonistes masculins que no és que hi siguin, sinó que se’ns descobreixen, bé perquè ens els presenten de lluny o d’esquenes, bé perquè seguidament la càmera els recorre amb suavitat dels peus al cap. Els dos plans contrapicats els coronen reis de la narració. Vinc per explicar-te què passarà.
Reculem uns segons. Este es un video sólo para hombres, en lletres vermelles i majúscules, ocupant tot l’espai del fotograma. És de l’espot del Saló Eròtic o del videoclip? No importa, el lema és intercanviable. El problema és que només l’acceptem com a provocació si obre una de les dues propostes audiovisuals. En el cas de l’espot, la frase va dirigida a ells de manera explícita perquè les situacions que exposa just després pressuposen una identificació amb experiències masculines, estretament vinculades a una norma rígida.
Però per què també podem parlar d’androcentrisme, en el tractament audiovisual d’Ateo? Té a veure amb el punt de vista: la tria dels plans perpetua imatges d’una feminitat hegemònica, a través del recurs de la objectualització, amb plans que fan coincidir el punt de vista de la càmera amb el dels homes que la desitgen. Quan a dins l’església alguns homes espien amb lascívia una Nathy Peluso que balla sola, l’exercici d’identificació es reafirma amb la mirada voyeurística d’un desig que no és neutre, sinó masculí. També en majúscula, perquè potser al videoclip el gest de mirar-la és d’amagat, però no en té res, de transgressor. És un ball sensual il·luminat dins d’una catedral fosca, quan de fet és el cos d’una dona induint al pecat. N’hi ha prou en fer un cop d’ull a com apareixen les dones en el gruix de la història del cinema. Feminitat, cosa i provocació, un tàndem indissoluble.
El cas és que a nosaltres, com espectadores, ningú ens ha preguntat i hem esdevingut la mirada que objectualitza el cos de la cantant, la càmera ens obliga a ser qui la vol tocar. A l’espot, per com apareix representat l’únic cos femení, també podem parlar de desubjectivitzar la feminitat. Aquesta apareix en forma de cames nues i eixerrancades, sense cap, perquè un mirall s’hi interposa amb el noi protagonista de l’escena. Les formes eròtiques de mirar, de fer de la representació de la feminitat un espectacle, una cosa: la male gaze que als anys 70 Laura Mulvey preveia com una imposició en la lògica de la cultura audiovisual popular.
Però la veu en off de l’espot també adverteix: l’home que ho faci, que la vulgui tocar, haurà d’estar a l’altura. Que no perdi la dignitat amb un gatillazo ni es pregunti si la té prou gran i res de plorar en públic o dar palmaditas de macho a l’amic desconsolat, que no té a veure amb les formes eròtiques de mirar a l’altra (amb a, sí), però assenyala la mateixa arrel. Caure del pedestal del privilegi té conseqüències. «Se llama masculinidad frágil y spoiler, es una auténtica mierda». No ho dic jo, ho diu la campanya. I al banquet dels acusats, Abascal, Will Smith i el futbol i el cinema i la publicitat, i un anunci que podria ser Martini, Axe, Invictus o Nivea Men, i perquè no, totes les referències a l’obra de C. Tangana.
Moltes representacions avui es baten entre l’eco d’un masclisme que rancieja i les noves masculinitats. Fins i tot les institucions han volgut posicionar-se, com veiem en el vídeo promocional del nou centre de masculinitats Plural, de l’Ajuntament de Barcelona. Diu el mateix que el del saló eròtic amb el recurs de l’antítesi, la lletra, per una banda, la cançó per una altra: home, home, home, comporta’t com un home. I a la pantalla l’home que no es comporta com a tal quan n’abraça un altre, hi balla, té un ull d’home que plora, una mà que maquilla, mostra tendresa i afecte, cuida i es cuida i és tota la diversitat vulgui, pare, gai, amic, fill i company per finalment eixugar un plat.
Totes aquestes preocupacions assenyalen una esquerda en un model encarcarat de construcció identitària, però és sorprenent com desatenen les conseqüències de les desigualtats en les relacions entre homes i dones. S’obvia qui exerceix les violències masclistes, s’obvia qualsevol responsabilitat. On queda la menció al domini de les masculinitats sobre les dones, el seu control, ús, submissió i les relacions de poder, bases de l’organització social?
La cultura audiovisual produeix i reprodueix algunes d’aquestes relacions de poder, al Saló Eròtic de Barcelona ho saben, i és una eina que pot torçar les estructures fent relat des de la sensibilització. Cal avançar en les representacions, el que abans servia, ara ja s’ha quedat antic. Per això Carles Valdés, realitzador de l’espot, recorda que si podem sacsejar la caspa de l’arquetip de la masculinitat és gràcies a les feministes. Les inserta sonorament fora del pla, com una força imparable amb clams i càntics de lluita. «No están luchando contra ti, están luchando contra ese hombre que no quieres ser». I vénen lluitant des de fora d’aquest món d’homes-que-són-molt-homes, món on elles no tenen ni cos ni veu. Vénen també des de dalt, com ho fa l’objecte de desig de C. Tangana quan canta «Porque un milagro como tu ha tenido que bajar del cielo», tot i que segur que és casualitat que uns i altres pensin que les dones formen part d’un lloc tan llunyà. Les feministes, doncs, a sobre, lluitant per ells. Ells, mentrestant, relegats a la cova. S’equivoca, però, en Carles quan diu que allà fora, o allà dalt, lluitem per aquest home afligidíssim i no per unes vides lliures de violències.
