No són capaços de concebre el procés d’ensenyament i aprenentatge com un viatge apassionant de descobriment i de comprensió de la vida i per a la vida, sinó com un exercici disciplinari, d’instrucció gairebé militar per part dels docents, i un viacrucis de sacrifici per part dels estudiants centrat en la cultura de l’esforç i la ideologia del mèrit.
És, en definitiva, la reivindicació nostàlgica del mantra tradicional de la “letra con sangre entra”, revestida de culpabilització dels estudiants que no s’esforcen. Atès que responsabilitza i culpa l’alumnat que fracassa del seu fracàs, perquè no aprofita les oportunitats que se li donen, algú ha de tenir el poder d’obligar-los a esforçar-se. Algú ha de fer-los sagnar per a aconseguir-ho.
Aquesta revolta educativa utilitza la ideologia meritocràtica com una reformulació refinada del seu programa elitista. Com analitzen Michael Sandel (La tiranía del mérito) o César Rendueles (Contra la igualdad de oportunidades), en comptes de justificar sense més les desigualtats, defensen els privilegis de les elits per la seva capacitat d’esforç, pels seus superiors mèrits intel·lectuals, com un premi merescut al seu suposat talent i esforç. El truc està en l’engany que la meritocràcia ofereix possibilitats d’ascens, en teoria, a qualsevol que tingui el talent d’aprofitar-les, encara que es constati que la mobilitat social no ha soscavat mai la influència i el poder de les elits.
La mentida de la igualtat d’oportunitats
És la retòrica de «les oportunitats», resumida en el conegut lema «si treballes intensament podràs ascendir tot el lluny que el teu talent et permeti». Encara que amb la cada vegada major precarització del treball, això del treballar intensament ha acabat sent eclipsat pel talent. El problema és que la meritocràcia es basa en una mentida radical: la presumpció que tots i totes partim d’una línia de sortida igual. Neguen les bretxes socials, econòmiques o de gènere.
L’economista Thomas Piketty demostra en el seu llibre El capital del siglo XXI la falsa relació entre esforç i riquesa, concloent que l’herència és un dels principals factors de reproducció del model econòmic capitalista. És el denominat «govern dels hereus», perquè més de la meitat de la riquesa mundial passa de generació en generació. El 2016, un altre estudi de dos economistes italians va mostrar que les famílies més riques de Florència en el Renaixement continuaven sent les famílies més riques de Florència sis-cents anys després. Un informe de l’OCDE (2018) titulat ¿Un elevador social descompuesto? Cómo promover la movilidad social, confirma que la part inferior de la piràmide social no ascendeix, la bretxa social s’eixampla i els més rics mantenen les seves grans fortunes. El mateix que han vingut demostrant les recerques també en educació.
La meritocràcia és una ideologia per fer tolerable la creixent desigualtat social. És el cavall de Troia utilitzat per les elits econòmiques, socials i polítiques en la seva rebel·lió contra qualsevol forma de repartiment social i garantia de drets que, al seu judici, és la “ideologia dels perdedors”.
Si durant gran part del segle XX els debats sobre l’Estat Social i de Benestar giraven entorn de la solidaritat i el que ens devem els uns als altres com a ciutadania, a partir dels anys vuitanta es van reconfigurar. Ara se centren en la responsabilitat dels desfavorits respecte al seu propi infortuni.
S’està reafirmant la idea que ja existeix igualtat d’oportunitats, per la qual cosa les diferències d’assoliment educatiu han d’atribuir-se tan sols a les capacitats individuals
Argumentant que la comunitat només està obligada a ajudar a aquells que sofreixin infortunis que no siguin culpa seva (distingint així, entre pobres mereixedors d’ajuda i els que no se la mereixen).
Ideologia de l’esforç
En el terreny educatiu s’està produint el mateix fenomen. S’està reafirmant la idea que ja existeix igualtat d’oportunitats, per la qual cosa les diferències d’assoliment educatiu han d’atribuir-se tan sols a les capacitats individuals i a l’esforç; és a dir, com conclou Xavier Besalú, al temps i els colzes que hagin posat per sortir ben posicionats en els exàmens.
Aquesta ideologia meritocràtica no sols reprodueix les pautes de desigualtat social imperants, sinó que opera com una ideologia que, a més de reciclar tals condicions, emmascara els mecanismes de reproducció de les desigualtats socials a l’escola sota el vel de la igualtat d’oportunitats. De fet, les recerques demostren reiteradament que el nivell d’estudis dels progenitors determina notablement el que acaben aconseguint els seus fills i filles: el 45% dels qui tenen famílies en l’esglaó més baix del sistema educatiu es queden en el mateix nivell i no progressen en l’àmbit acadèmic, segons l’Informe de 2021 de l’Alt Comissionat contra la Pobresa Infantil a Espanya. El 49% de l’alumnat que pertany al primer quartil més pobre de l’Estat espanyol ha repetit algun curs en acabar l’ESO, indica aquest informe.
No obstant això, la idea que les persones han de tenir la capacitat d’ascendir «fins on el seu talent i el seu esforç les portin» és tan comuna en tot discurs educatiu que frega el tòpic. A penes si suscita controvèrsia i pràcticament ningú la qüestiona. D’aquesta manera, la responsabilitat es fa recaure en el subjecte com a tal, la qual cosa allibera el sistema educatiu de la seva condició d’instrument que perpetua, amb sistemàtica eficàcia, aquestes pautes. En aquest sentit, la meritocràcia no és només un mecanisme, sinó una ideologia. Obliga a rellegir els problemes socials, com el fracàs escolar, en termes de comportaments individuals, d’oportunitats i esforços personals.
Dispositiu disciplinador
Es construeixen així paraules «talismans» amb força gairebé performativa. El terme esforç es relaciona amb una visió positiva de superació i millora en la vida i en l’educació, oblidant que l’esforç invertit en una activitat que manca de sentit per a qui la realitza (copiar 100 vegades «no em portaré malament») es converteix en una condemna que no serveix per a res i que a més tendeix a ser contraproduent.
Però fins a tal punt ha calat aquesta ideologia que qualsevol proposta pedagògica que no comporti esforç sembla poc seriosa. Aquest enfocament es basa en una forma falsa i deformada d’enfocar i entendre l’esforç. Clar que l’alumnat s’esforça quan comprèn i valora el sentit de l’activitat en la qual està immers, quan li interessa i veu la seva utilitat i sentit. És una cosa innegable. Per això hauríem de centrar la reflexió en el que hauríem de fer les administracions educatives i els docents per a que «valgui la pena esforçar-se».
El mèrit i l’esforç s’han convertit així en un dispositiu disciplinador de cors i ments, un pretext per modelar la frustració i la vergonya dels derrotats, que vesteix de promesa el seu fracàs: algun dia també els tocarà el torn, sense ser conscients no només que aquest dia mai arribarà perquè les cartes estan trucades des del principi, sinó que el que així s’aconsegueix perpetuar i justificar és l’esquema, convertint fins i tot els perdedors en classe aspiracional eterna.
El problema és la meritocràcia
Com descriu Sandel, quan la gent es queixa de la meritocràcia acostuma a fer-ho no perquè hi estigui en contra, sinó perquè creu que s’està portant a la pràctica incorrectament, que el sistema està falsejat per perpetuar els privilegis dels rics i els poderosos. Que és un ideal que està pervertit. Però, es pregunta, ¿i si el veritable problema no és que no es pot assegurar una meritocràcia justa, sinó que l’ideal és defectuós en si mateix, un projecte polític buit que evidencia una concepció empobrida de la ciutadania i la llibertat?
Perquè l’essència de l’ideal meritocràtic no és la igualtat, sinó la mobilitat. No qüestiona la desigualtat. Només insisteix que rics i pobres tinguin la possibilitat, al llarg del temps, d’intercanviar posicions en funció dels seus respectius mèrits. L’ideal meritocràtic no és un remei contra la desigualtat, és més aviat una justificació d’aquesta.
El mèrit i l’esforç s’han convertit així en un dispositiu disciplinador de cors i ments, un pretext per modelar la frustració i la vergonya dels derrotats
Però sobretot la meritocràcia neoliberal posa la necessitat imperiosa d’afanyar-se, rendir i tenir èxit en el centre mateix de la vida moderna, convertint bona part de la societat en aquesta «classe aspiracional» sempre insatisfeta i anhelosa, en constant competició i cerca de majors rendiments, assoliments i èxits.
Incapaços de constatar la valuosa contribució al bé comú de qui neteja en un hospital, qui reparteix el pa, la infermera que cuida de la salut o l’electricista que manté la instal·lació, fins que arriba una crisi com la de la covid19. La pandèmia de 2020 va conduir a reflexionar, encara que fora d’una manera fugaç, en la paradoxa de les tasques que contribueixen al bé comú (infermera) i les que són valorades i remunerades pel mercat (broker). El problema és que això últim, el que està remunerat pel mercat, és el que acaba definint el mèrit i l’autoestima de les persones.
Aquest enfocament, en comptes d’arreglar les condicions que provoquen la desigualtat, forja una política meritocràtica que consisteix a escapar i escalar, mantenint el sistema injust, però buscant estar col·locats en la part de dalt.
No hi ha comentaris
Hem esborrat un comentari perquè entenem que sobrepassa els límits de la correcció.
Artículo maniqueista y muy tendencioso, las cosas no son sólo buenas o malas.
1- Se entiende mal la meritocracia. Un mérito es un AVAL de una capacidad frente a una necesidad. Los cirujanos operan porque acumulan méritos de haber pasado una carrera de medicina + un MIR + una residencia.
2- Se demoniza la meritocracia porque se entiende mal y se alude a la desigualdad que provoca en cuanto a estatus, que es cierto, pero eso es la consecuencia, no la causa. Pero el cirujano es cirujano por meritos. Lo que hay que garantizar es que la siguiente generacion disponga de becas públicas y ayudas para que todo el mundo pueda estudiar medicina si lo merece. Eso sería ir a la causa. Pero a día de hoy hay que entender que el cirujano es cirujano por méritos que otros no tienen. Atacar al cirujano actual no tiene sentido. Ese error queda muy patente en esta afirmación: “El problema és que la meritocràcia es basa en una mentida radical: la presumpció que tots i totes partim d’una línia de sortida igual. Neguen les bretxes socials, econòmiques o de gènere.” Claramente mezcla cosas, la meritocracia no se basa en esa mentira, que efectivamente es lo que hay que solucionar para la siguiente generación, pero la meritocracia no se basa en eso, es más, lo cita como origen cuando es el resultado(**). Meritocracia: simplemente es evaluar que meritos acumula alguien para ser responsable de algo. ¿Por qué no me llaman a mi para escribir en ese periódico? ¿Me dejarán? Seguramente me pidan credenciales (méritos).
(**) es muy común citar esto como origen cuando es el resultado, y el problema es porque no se resuelve de una generación a la siguente (becas y ayudas). Esa es la causa, no la diferencia de méritos de la generación precedente. Punto 5 del “decálogo de la lógica” (https://didactifilosofica.wordpress.com/2018/01/08/decalogo-de-la-logica/)
3- La definición de méritos se tergiversa a veces por la política: por ejemplo, ¿méritos de idiomas para un cirujano que opera a un paciente sedado? ¿no querremos al mejor aunque sea belga? Quien lo niegue es que no ha visto una enfermedad de cerca.
4- Nuestros políticos (todos) son los primeros que tergiversan con su ejemplo la meritocracia: asciende el que cacarea más fuerte. Y justamente cacarean porque muchos son cántaros vacíos, y “los cantaros, cuanto más vacíos, mas suenan” (cita de Alfonso X el Sabio)
5- Con la siguiente afirmación alude al punto 3 del decálogo de la lógica, porque critica la palabra “esfuerzo” poniendo un ejemplo de esfuerzo en algo que es didácticamente obsoleto: copiar 100 vegades «no em portaré malament». La oración es ésta: “El terme esforç es relaciona amb una visió positiva de superació i millora en la vida i en l’educació, oblidant que l’esforç invertit en una activitat que manca de sentit per a qui la realitza (copiar 100 vegades «no em portaré malament») es converteix en una condemna que no serveix per a res i que a més tendeix a ser contraproduent.”. Pero para volar un avión hacen falta mil horas de vuelo en prácticas, y eso es un esfuerzo, un mérito y un aval para poder llevar un avión con pasajeros.
6- Ya dicho antes que el redactor confunde cuando dice: “No qüestiona la desigualtat. Només insisteix que rics i pobres tinguin la possibilitat, al llarg del temps, d’intercanviar posicions en funció dels seus respectius mèrits. L’ideal meritocràtic no és un remei contra la desigualtat, és més aviat una justificació d’aquesta.” Los políticos (TODOS) son los que tienen que cuestionar la desigualdad y dar oportunidades (becas que algunos y algunas desaprovecharán, y otros no). Y aún con las mismas oportunidades, el problema se enternizará cuando unos las hayan aprovechado y otros no, teniendo al final de sus vidas estatus diferentes. Por eso lo fácil es la teórica y el discurso como el redactado, pero no soluciona el problema.
Tienes toda la razon. Gracias por rebatir una a una las falsas argumentaciones tan de moda hoy en dia
No entenc res d’aquest article ni del que proposa. Vol justificar aquest nou model pedagògic sense contingut ?
Sempre que veig aquest tipus d’articles entro a llegir els comentaris de la gent i sempre, sempre, sempre són negatius. Això fa que em pregunti si hi ha una mínima majoria social a favor d’aquests tipus de metodologies que, he de recordar, no tenen cap mena de fonanent científic que les avali.
Para los que no pudieron asistir:
https://fundacioepisteme.cat/2022/11/30/es-possible-una-revolucio-cientifica-en-leducacio/
Saquemos nuestras materias de las manos de “profesionales” que las desconocen por completo pero nos dicen cómo tenemos que enseñarlas. Es como el crítico de arte que nunca ha pintado un cuadro y desde su columna, del suplemento de arte de turno, se cree capacitado para agrupar, designar y valorar el trabajo de los demás. Basta. Comencemos la revuelta.
La tesi de la qual parteix el raonament és falsa i revestida de simplisme i maniqueisme. A més a més, el que suposadament denuncia ho contraposa a un “descobriment del món per a la vida i des de la vida” que ha de ser, paradoxalment, com les elits dictaminen: al final, tot es tradueix en les directrius dels grans poders econòmics (OCDE, etc.).
Quina mandra, tot plegat!