El dijous passat l’Espai Contrabandos va organitzar, juntament amb el Diari de l’Educació, el debat Desigualtats Socials, Desigualtats Educatives amb la presència del doctor en educació social i director de CLACSO –Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales- Pablo Gentili; l’economista i directora de la Social Business City Barcelona, Paula Veciana; el professor de Sociologia de l’Educació a la Universitat de Vic, Jordi Collet, i la mestra de l’escola Calderón, Victòria Campi.
La conversa va aprofundir en com es desigualtats socials impacten en els espais educatius, i es va discutir sobre si la comunitat docent ha de poder revertir-les. En una anàlisi que anava des de l’àmbit global al local, Gentili va compartir l’experiència llatinoamericana, la “regió més desigual i injusta del món”.
Gentili, argentí d’origen i resident a Brasil, explicava com els successius governs neoliberals han generat a l’Amèrica Llatina diferències socials “insalvables”. Però quan es va generar la “dinamització econòmica llatinoamericana”, afirmava, “ni l’esquerra ni la dreta van deslligar-se de la idea que la inversió en educació portaria a la igualtat i aquesta a una integració econòmica i social”, cosa de la qual Gentili discrepa.
El secretari executiu de CLACSO va defensar que el resultat d’aquestes política no ha disminuït les escletxes socials: “Els pobres es van convertir en pobres formats; no milloraven en relació als altres, sinó només a ells mateixos”. Així mateix, ha reivindicar l’educació com a oportunitat de trobada en un espai públic per a construir i comprendre, no per a “convertir-se en un potencial agent econòmic”.
Veciana, amb la mirada posada a Catalunya, exposava una de les la paradoxes acadèmiques a la crisi, durant la qual, si bé ha disminuit l’abandonament escolar per la impossibilitat de trobar una feina remunerada, també s’ha dificultar l’accés a les universitats degut a l’augment de taxes. Amb tot, defensava el paper de l’educació com a element “protector de la pobresa, ja que menys del 10% d’universitaris són pobres”.
Aquesta idea la va prendre Collet per a posar sobre la taula la reflexió que “l’escola no és un indret neutre: el seu contingut pertany a la classe mitjana blanca autòctona”. Això provoca, afirmava, una educació basada en estereotips que “impregnen a una certa classe de nens la idea del fracàs, que després s’acaba materialitzant”.
I de la teoria a la pràctica, Campi, mestra d’escola des de fa anys en centres dels barris més empobrits de Barcelona, afirmava que “quan penso en fracàs veig cares concretes”. I parlava de l’esfera escolar com a únic espai en el que “realment es poden tenir igualtat d’oportunitats. Però la cosa canvia quan surten al carrer”.
Gentili va acabar amb la reflexió que l’escola no ha d’eliminar les desigualtats, sinó preguntar-se per què existeixen, “convertint-se en un element polititzador i desestabilitzador en aquest sistema desigual que generi persones més crítiques capaces de realitzar canvis”.
El Diari de l’Educació, 2025