10 anys del Diari de l’Educació. Pilar Gargallo a la revista ‘Un viatge compartit’: “L’etapa 0-6 esdevé un àmbit estratègic fonamental de la política pública per al desenvolupament integral dels infants”. Amb la teva subscripció faràs possible deu anys més de periodisme al servei de la comunitat educativa.
És fonamental el paper de l’educació de la petita infància com a garant d’oportunitats. Les dades evidencien uns alts nivells de pobresa infantil que produeixen un efecte negatiu sobre les trajectòries vitals dels infants. Les polítiques públiques adreçades a infants de llars vulnerables tenen importants beneficis individuals i socials. L’etapa 0-6 esdevé un àmbit estratègic fonamental de la política pública de tot país per al desenvolupament integral dels infants i també per compensar desigualtats. És necessari reduir-les posant en marxa totes les mesures per garantir una escolarització equilibrada dels infants des de l’entrada al sistema educatiu.
L’atenció a la petita infància ens permetrà avançar en la millora del sistema educatiu, el model dels 0-6 anys té per endavant diferents reptes: hauria de ser un model universal, no obligatori, respectuós, integrador, inclusiu i flexible que garanteixi l’equitat en l’accés, però també en les oportunitats educatives que brinda l’etapa.
La seva estructura hauria d’entendre el 0-6 com un tot, una etapa en ella mateixa, amb entitat pròpia. La distinció Escola Bressol – Escola hauria de desdibuixar-se construint una línia de continuïtat, col·laboració i treball conjunt entre les dues franges d’edat. El 0-6 ha de desenvolupar-se amb cura, amb un acompanyament respectuós a l’infant i a la família, amb respecte dels temps maduratius de cada infant, des d’una mirada inclusiva. En termes generals, al 3-6 s’estandarditza, els ritmes es tornen frenètics, els recursos, les ràtios i les persones d’atenció no augmenten al mateix nivell i aleshores es perd aquesta mirada de cures, respectuosa, que hauria de ser l’educació en edats més tempranes. No per una voluntat dels i les professionals que hi treballen, sinó perquè es converteix en l’estructura, moltes vegades rígida, que és l’escola.
És per això que cal més coherència i continuïtat entre l’etapa, el marc pedagògic ha de quedar unificat, respectant els moments evolutius dels infants. La creació de centres que englobin aquesta etapa 0-6 podria ser un gran avenç en aquesta línia. Caldrà una estreta col·laboració entre diferents agents educatius i comunitaris, per donar suport i acompanyament a les famílies durant els primers anys de vida de les criatures.
Si posem el focus en els i les professionals que hi treballen, existeix una reclamació històrica d’unificar la formació docent en aquesta etapa per arribar a homogeneïtzar les condicions laborals, a més de la reducció de ràtios per una correcta atenció a la petita infància.
Els obstacles són majúsculs, donat que les gestions públiques sovint són diferents a cadascuna de les franges d’edat. El 0-3 té gestió municipal o privada i el 3-6 té la gestió des de la Generalitat. D’altra banda, la manca de polítiques de conciliació familiar-laboral i la diferenciació entre equips educatius de les dues franges del 0-6 es converteix, un cop més, en una dificultat afegida pel que fa a les condicions laborals de les professionals de l’etapa.
El que sí és cert és que l’escola rural, un cop més, n’està essent un referent de la universalització del 0-6, aconseguint integrar dos equips educatius en un de sol i dues titularitats que comparteixen un objectiu comú: generar oportunitats als pobles a través de l’educació. Haurem de cercar pràctiques de referència per anar-les pilotant i estenent pels territoris per oferir més i millors oportunitats educatives per tothom, en clau d’equitat, però amb una mirada educadora, de cures i no escolaritzadora única i exclusivament.
