El recorregut formatiu per a l’alumnat estàndard està pensat de tal manera que es cursi ESO, batxillerat, Universitat i llavors s’accedeixi al món laboral. I tot allò que surti es desviï d’aquesta trajectòria tendeix a estar mal considerat. Les trajectòries no-lineals queden fora de l’imaginari col·lectiu, i fins i tot l’orientació educativa a l’ESO tendeix a considerar els cicles formatius com una opció de segona. L’advocat Pau Albert Martí trenca tots aquests clixés. “A Primària ja tenia un comportament molt disruptiu”, explica, fet que el va conduir cap a un Programa de Qualificació Professional Inicial (PQPI) -els actuals PFI- i a una ESO adaptada. “Els cicles salven molta gent, que quan fan ESO pensen ‘no sé què fer amb la meva vida, no sé res…’ I als cicles veus que tens capacitat de fer coses, d’aprendre. I això et dóna valor, que veus que te’n surts. S’ha de potenciar molt més l’FP”, sentencia.
Ets advocat laboralista, especialitzat en dret públic de la funció pública. Però no vas acabar l’ESO. Com hi arribes?
Vaig tenir una Primària molt dolenta. Fatal, de fet. Quan dic que era molt dolenta, és que era molt dolenta, tenia un comportament molt disruptiu. Vaig anar a una escola de dues línies, l’escola Diputació, on anava fent la viu-viu. I llavors vaig passar a un institut de sis línies, en què no hi havia gens de flexibilitat… Buf. I vaig repetir primer d’ESO. De fet, hauria d’haver tornat a repetir primer d’ESO, però em van fer passar. I a segon… També hauria d’haver repetit segon! És que el meu futur immediat era anar a la garjola!
Bu-fa.
Llavors, a Barcelona existia l’Escola d’Aprenents Sant Genís dels Agudells, que permetia treure alumnes de l’ESO abans dels 16 anys. Era una escola per a casos molt extrems: deficiències, famílies molt desestructurades… Eren casos que l’escola ordinària no pot assumir. Un dia, parlant-ho amb un company, ell em va dir que l’enviarien allí, i això em va cridar molt l’atenció. Però com que jo era tan dolent, tan dolent… Doncs fins i tot deien que ni en aquesta escola no hi faria res!
Però tu volies anar-hi voluntàriament?
És que davant meu tan sols hi tenia la perspectiva d’estar un any i mig més a l’institut! Ho vaig mirar per internet i em va semblar molt interessant, perquè hi feien fusteria… I vaig pensar: ‘És l’escola dels tontos, i aquí hi podré anar!’ Quan li ho vaig preguntar al meu tutor, Juli Pérez es deia, ell va dir que ho gestionaria, però així com donant-me allargues. Però ho va fer, sí! Va aconseguir un informe de l’EAP perquè autoritzés el trasllat. Jo crec que em tenia d’allò més creuat, i que va veure una oportunitat de treure-se’m de sobre!
I vas entrar-hi?
A l’Escola dels Aprenents van fer-me un examen de nivell, i em van acceptar. Però és que era un examen bàsic-bàsic-bàsic, eh! Del tipus: “Per què serveix un despertador?”. I aquí em vaig adonar que no era tan tonto, perquè preguntaven coses òbvies. Vaig entrar directament a segon, vaig fer el Programa de Qualificació Professional Inicial (PQPI) de fusteria i en paral·lel anava fent els cursos de l’ESO. Era el líder de la classe, tenia ganes d’estudiar, m’estaven donant un nivell més baix que m’anava molt millor… Els permetien fer una ESO adaptada, i m’anava molt bé.
La mirada del professorat a l’Escola dels Aprenents era molt positiva: no els importava tant que aprenguessis sinó que tu t’ho creguessis, que tinguessis un futur
I la mirada del professorat era diferent?
La mirada del professorat era molt més positiva: a la Laura, tutora de primer, a l’Ignasi, el professor de fusteria, o el Josep, director de l’Escola, no els importava tant que aprenguessis sinó que tu t’ho creguessis, que tinguessis un futur. Em va canviar la vida, anar a aquesta escola.
Vas acabar assolint l’ESO?
Vaig ser el primer alumne de l’escola que em vaig treure l’ESO! A banda de les classes que feia al matí, a la tarda també hi anava i hi aprenia més matèria, perquè s’adaptaven a cadascuna de les necessitats que teníem. Jo dubtava de si el títol d’ESO adaptat seria vàlid, i em vaig apuntar per lliure a les proves d’accés a Grau Mitjà. I vaig acabar traient un 7! Ho vaig aprovar tot menys l’anglès.
Un gran pas endavant.
I això encara em va fer venir més ganes d’estudiar! El meu somni era ser Guàrdia Civil de muntanya, els que fan rescats. Per tant, tenia clar que havia d’estudiar alguna cosa relacionada, vaig veure que hi havia un Cicle Formatiu de Grau Mitjà d’esports i vaig pensar, ‘doncs vinga, comencem!’
Tot plegat denota una gran voluntat interior.
Aquí va ser on va començar de debò el meu procés de creixement personal. No vaig poder entrar a l’institut públic perquè no tenia prou nota, sinó a l’Escola Pia de Sarrià, on hi pots cursar el grau per la via privada. Això eren 500 euros al mes, i la família no m’ho podia pagar. “Com a molt puc pagar-te dos mesos!”, em va dir la meva mare. Però pensant-hi, amb l’ajuda inicial que em podien donar a casa i tal com m’ho van plantejar allí, vaig acabar decidint tirar-me a la piscina: un amic tenia un bar, vaig començar-hi a treballar els caps de setmana i així vaig fer un raconet. I després vaig passar a treballar cada tarda-vespre en un restaurant, La taverna del Clínic. I així em vaig pagar tots els estudis.
Estudiar i treballar era compatible?
El cicle era de 8 del matí a 2 del migdia, i vaig estar-hi molt bé anímicament. De fet, vaig acabar traient un 9,3! Al primer examen ja hi vaig treure un 10! Va ser un canvi de perspectiva brutal, i tot això treballant vuit hores cada dia!
Pau Albert Martí, durant l’etapa d’alumne del cicle formatiu d’esports | Cedida
I vas decidir d’encarar el Cicle Superior.
No. Llavors em vaig topar amb el curs pont, que és una merda. Vaig tornar a tenir les sensacions de l’ESO. Fins i tot em vaig plantejar de deixar els estudis i d’anar a l’exèrcit, ja que allí hi podia fer el cicle formatiu superior de muntanya, a Jaca. Finalment, no vaig entrar perquè era un moment de molta crisi, es convocaven poques places i s’hi presentava molta gent amb més preparació. I així va ser com vaig acabar fent l’examen validador del curs pont, i el vaig aprovar pels pèls! I vaig apuntar-me a fer el Grau Superior d’esports també a l’Escola Pia de Sarrià.
Al Cicle Formatiu de Grau Superior vaig veure que m’agradava molt estudiar, que tenia bona perspectiva per l’estudi. ‘Ja no soc tan tonto com abans’, pensava, ‘i, per tant, puc anar a la Universitat’
I com passes de tenir un títol d’FP d’esports a llicenciar-te en Dret?
Hahaha! Bé… Al Grau Superior em va passar el mateix que al Mitjà: vaig treure molt bones notes, tenia molt bon nivell. De fet, vaig treure matrícula d’honor com a nota global. Jo feia tot això per acabar sent Guàrdia Civil de muntanya, però ja al Grau Mitjà vaig veure que l’assignatura de Formació i Orientació Laboral (FOL) a mi m’encantava, quan a tota la resta de la classe els feia molta mandra. La professora, Anna Villar, era una advocada, i m’agradava el que explicava. I ho entenia bé, i ràpid. I pensava… ‘Advocat? Però si això és per a gent intel·ligent!’ A Grau Superior tot això va tornar, vaig veure que m’agradava molt estudiar, que tenia bona perspectiva per l’estudi. ‘Ja no soc tan tonto com abans’, pensava, ‘i, per tant, puc anar a la Universitat’.
I no et vas plantejar fer INEFC?
Sí, sí. Però em vaig adonar que l’esport m’agradava, però no per exercir-lo com a professió. I a més vaig veure que INEFC no tenia gaires sortides professionals. I, en canvi, la gestió d’empresa, les lleis… M’atreien. I vaig pensar que estudiar Dret també em serviria per ser agent de l’autoritat.
Vas parlar-ho amb aquella professora?
No. Va ser una decisió personal. Vaig pensar que si el que realment m’agradava era el Dret, doncs que em tiraria a la piscina. I si veia que no m’agradava, o no m’anava bé, o el que fos, que ja ho deixaria al cap d’un any.
I a la Universitat, les teves pors inicials es van esvair?
Venia de treure una nota global del cicle de 9,7, amb matrícula, i pensava que a la Universitat em fotria una hòstia, perquè Dret és una carrera súpercomplicada… I ves, no em puc queixar. Em vaig acabar traient la carrera bé, sent dels del mig. Vaig tenir un expedient normal, equiparable al de qualsevol que vingués de batxillerat, traient de tant en tant alguna matrícula.
Els companys que venien d’ESO i batxillerat com et consideraven?
La gent em respectava molt, perquè era algun any més gran que ells, perquè treballava… Potser els treia 3-4 anys, però a la Universitat tot queda més barrejat. Vaig viure-ho amb absoluta normalitat. Sí que és cert que a la Universitat tornes a tenir-hi classes magistrals, però madurativament no ets el mateix. I hi fas una cosa que t’agrada, no per imposició. Com als cicles formatius, vaja.
Paradoxal que entre els dos cicles d’esports haguessis de fer un curs pont, i entre el superior i Dret, no.
Cert. No vaig haver de fer cap examen especial per entrar a la Universitat, no. El curs pont, en el seu moment el vaig odiar. Perquè perdies un any, i pensava que era inútil. Ara no ho veig tant així, però sí que suposa un gran risc si el suspens, i no pots accedir al Grau Superior de la mateixa branca que ja has estudiat.
Continuaves treballant a la tarda mentre cursaves Dret?
Com que vaig treure matrícula al cicle, el primer any d’Universitat no el vaig haver de pagar. Però sí, a la tarda vaig continuar treballant de cambrer. M’hagués agradat anar a la Pompeu Fabra, però allí és matí i tarda, i per això vaig acabar triant la UB. A la carrera vaig estar els dos primers anys treballant i estudiant. Després vaig treballar dos estius de socorrista, i entremig vaig cobrar l’atur. I l’últim any també vaig treballar en una botiga de bicicletes.
La gent de cicles ve de l’ESO amb una cosa en comú: no els agrada asseure’s en una cadira tota l’estona. Als cicles, en canvi, toques coses, crees coses… Els cicles salven molta gent, que pensen ‘no sé què fer amb la meva vida, no sé res…’ I allí veus que tens capacitat de fer coses
Finalment, vas acabar la teva trajectòria formativa. Després d’això… El buit?
Quan vaig acabar la carrera, vaig entrar a treballar com a professor a un institut, a l’Escola Municipal del Treball de Granollers. Justament estaven buscant un professor de FOL i, quan els vaig explicar la meva experiència vital, em van dir que no marxés! Així va ser com vaig acabar estant-hi tres anys! Tenia alumnes amb els mateixos dubtes i les mateixes problemàtiques que jo, i connectàvem. La gent de cicles ve de l’ESO amb una cosa en comú: no els agrada asseure’s en una cadira tota l’estona. Als cicles, en canvi, toques coses, crees coses… Els cicles salven molta gent, que pensen ‘no sé què fer amb la meva vida, no sé res…’ I als cicles veus que tens capacitat de fer coses, d’aprendre. I això et dóna valor, que veus que te’n surts. S’ha de potenciar molt més l’FP: t’obre mons, treballes… Quan treballes entres en contacte amb el món real. I llavors els explicava els camins que es podien seguir a partir d’allí. De fet, el meu camí formatiu encara va continuar, eh!
Ah, sí?
Vaig treure’m el màster d’advocacia a la UOC, on-line, mentre treballava de professor. I llavors vaig trobar una plaça d’interí a l’Ajuntament, com a lletrat a recursos humans.
I has consolidat la plaça?
Encara no. Cap a finals del 2019 formava part del sindicat ASTEM, i vam encetar tota una lluita per l’estabilització del personal de l’Administració en abús de temporalitat. Més tard vaig entrar com a vocal a la Plataforma d’Interins de Catalunya, on portava demandes i recursos en defensa de la fixesa. Finalment, com que vaig veure que aquí hi havia un cert camp per recórrer, a finals de 2022 em van concedir l’excedència voluntària i em vaig establir com a advocat laboralista especialista en funció pública.
Quan vas aparcar la voluntat de ser Guàrdia Civil?
És un tema que tinc clavat, cert. M’agradaria provar-ho. Tot aquest trajecte formatiu, el motiu del meu canvi va ser per ser Guàrdia Civil, i no ho he aconseguit mai. Ni Guàrdia Civil, ni Policia Nacional, ni Mosso d’Esquadra. Però vas creixent, et cases, tens fills… I el confort i la responsabilitat familiar et va apartant d’aquell objectiu. Vaig fer alguns exàmens per entrar, però com que no tenia temps per preparar-me les oposicions, mai he arribat gaire enllà. Potser és el destí.
Tradicionalment, les trajectòries formatives no-lineals estan mal vistes. El teu és un cas d’èxit.
Quan estava a l’Escola Pia, la gent de batxillerat feia xerrades als alumnes de 4t. Un any també van portar-hi gent de cicles formatius, bàsicament perquè sabessin que això ‘dels tontos’ existeix. Quan escoltava el discurs dels qui feien batxillerat, jo pensava “buf, que avorrits”. Quan em va tocar explicar el meu cas, els vaig explicar què era l’FP, què era la pràctica, que no farien català, que no s’estarien sempre asseguts… Els professors es posaven les mans al cap i, en canvi, després els alumnes bàsicament van fer preguntes sobre els cicles! És que a la gent se’ls ha d’obrir el ventall. Per exemple, els deia: “Jo si fos vosaltres i volgués ser metge, faria batxillerat i passaria a un CFGS sanitari, i després aniria a la carrera.” La gent té molt clara la via tradicional, i és cert que és el més curt per arribar a la Universitat. Però als cicles veus que tens capacitat de fer coses, d’aprendre. Els cicles formatius són el futur, clarament. Jo estic molt a favor que a tercer i quart d’ESO es comenci a encaminar la gent a cicles. Dels sis que som amics de tota la vida, quatre vam anar a cicles i dos a la Universitat, i a tots ens ha anat bé.
La entrada Pau Albert Martí, d’alumne de PQPI a advocat se publicó primero en Diari FP.
