Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Carlos Cruz parla sense embuts sobre la seva infància i adolescència marcades per la violència en un barri popular al nord de la Ciutat de Mèxic en el qual el crim organitzat campa a plaer, fagocitant el dia a dia dels habitants que acaben normalitzant la taxa de morts per habitant o els feminicidis. Cruz parla també del ‘jovenicidi’: “eliminen i abusen de la joventut mexicana per usar-los pel negoci criminal”. Ell era un d’aquests joves: en la seva adolescència va ser cap d’una de les bandes més nombroses de la zona. “No vam saber en quin moment vam passar a ser tan violents”, reflexiona posant la vista en un país en el qual “els joves maten i segresten a joves” i en on la por “no ens deixa actuar ni renunciar a aquesta violència” de la qual s’acaba culpant a les víctimes pel “terror a descobrir que qui està darrere del crim és el Govern”.
Fa 18 anys, després de l’assassinat d’un company, Cruz va deixar de costat la violència i va propulsar el naixement de l’organització Cauce Ciudadano, convertint-se en el que ell anomena un ‘pandillero por la paz’ i treballant de manera preventiva amb els joves en un espai de cures i reconeixement. Ve de camí a Granada, on ha estat convidat per treballar amb les comunitats gitanes i fa una parada a Barcelona per participar d’una xerrada de l’Institut Català Internacional de la Pau (ICIP) en el Casal del Pou de la Figuera.
És mig matí d’un dia entre setmana i Cruz es queda mirant uns joves, alguns menors d’edat, que escolten trap en un dels bancs dels jardins del parc.
Deformació professional?
Una mica. A Cauce ens passem tot el dia parlant amb joves que trobem als carrers per prevenir violències. La violència només crida a la violència i, precisament per trencar aquest cercle, va néixer Cauce. Va ser fa 18 anys, després de la mort d’un company de la banda i, mentre molts demanaven venjança, nosaltres vam dir prou.
Vaig ser cap d’un grup en el qual hi havia joves que s’unien pel simple fet de sentir-se part d’alguna cosa que defensava el seu territori i identitat. Uns altres veien el grup com una porta per entrar en el crim organitzat. La meva banda en aquell moment tenia un braç polític d’orientació anarquista i un d’armat. Ens van acabar utilitzant. Molts crèiem que realitzàvem un canvi i una transformació social, però en realitat estàvem deteriorant la nostra vida i la de la comunitat.
Quin és el paper de Cauce en aquestes situacions?
Quan ens vam plantar ho vam fer amb dues premisses: construir un espai per estar tranquils i el dret a ser feliços. Vam reformar la casa de la meva àvia, que havia estat abandonada, per tenir un lloc on estar. Res més. I van començar a arribar nois de diversos barris i escoles a trobar-se en un espai en el qual sabien que ningú no els molestaria, encara que tots sabíem que en sortir per la porta tornarien a exposar-se a allò salvatge del sistema. Però en aquest moment, aquell petit reducte ajudava a sensibilitzar-nos, a mirar-nos als ulls i a plantejar-nos per què ens enfrontàvem. “Per què nosaltres?” era una pregunta que feia anys que em plantejava. Per què, amb tretze anys, vaig acabar armat si jo volia anar a escola?
Vas arribar a respondre’t?
Crec que a la llarga sí. Hi ha diversos factors que van fer que acabéssim així i que hi hagués molts de nosaltres que morissin abans de poder plantejar-se una alternativa. Fer-se aquesta pregunta és un gran pas si sempre has viscut en violència: jo vaig començar fent encàrrecs per cinc pesos, portant quelcom sense saber què era, amb una bicicleta prestada. Després tot va anar a més, quan vaig entrar al Batxillerat, on hi havia un control polític dels estudiants que estaven en rebel·lió contra el sistema. Nosaltres érem anarquistes i manteníem discussions permanents en les quals construíem alternatives sobre la base de la política. Després es van convertir en alternatives basades en la violència.
Mai vam saber en quin moment ens vam convertir en criminals en lloc d’estar pensant, però segur que va ser quan es van adonar que, com a joves insatisfets, podien utilitzar-nos.
Qui?
L’estat. Per això avui treballem des de la premissa de tenir un estat que sigui del poble, que no pagui a policies i que inverteixi en els joves. En el qual hi hagi educadors i mediadors de conflictes. I, sobretot, que confiï en la gent, perquè el més dur era adonar-se que, per més que intentéssim canviar, estàvem marcats com a criminals. I realment era difícil perquè, encara que volíem reformar-nos, la vida se’ns trencava a la mínima perquè la violència sempre surt a la trobada. El crim s’ho menja tot i vam veure que havíem d’abordar l’autonomia dels joves.
Com s’aconsegueix això?
Havíem de posar a les dones al centre, no només del debat, sinó del respecte. La meva mare era camperola, va ser violentada i abusada moltes vegades i mai no va aprendre a llegir. Jo vaig aprendre molt jove i amb quatre anys em va posar a una escola amb nois de sis, perquè estava molt orgullosa de mi. Volia que aprengués i el que deien els mestres es complia rigorosament. Ells li van ensenyar que als nens se’ls corregeix a cops, i a cops em tractava ella. Anys després em va dir que, d’haver sabut el que sap ara, mai no m’hauria llançat al carrer tan jove.
Per això és crucial trencar la violència contra les dones, perquè en les bandes la construcció masclista és fortíssima. Molts, seguint la construcció del mascle mexicà, es calmen i deixen la colla per anar a cuidar de les seves famílies quan són pares. Que bé, No? Però després et gires i veus que la violència que no exerceixen al barri l’exerceixen contra la seva dona. I per trencar amb aquestes construccions ens definim com a educadors populars.
Què feu?
[En Carlos torna a dirigir la mirada cap al grup de joves asseguts als bancs]. Si aquest fos un barri conflictiu, estaríem treballant amb aquests nois i hi hauria algun de nosaltres que hauria estat entrenat per estar amb ells.
Tenen joves que s’infiltren en les colles?
Preferim dir que ‘pol·linitzem’ el procés. No els mentim sobre qui som. Ara amb Internet és molt fàcil saber-ho tot de tothom i, com a molts de nosaltres tenim històries crues, a alguns joves els crida l’atenció el nostre passat i es converteix en excusa per al primer contacte. Treballem amb ells al territori i aquí ens vam adonar que havíem d’anar a les escoles per veure d’on sortien aquests nois. O més aviat d’on van ser expulsats.
Als centres treballem les relacions de poder i el coneixement del cos des de l’autorespecte. Tenim un cos que és, o hauria de ser, inviolable i sobre el qual hem d’aprendre a prendre decisions. Rebutja l’abús i no abusis. D’aquí passem a treballar la salut sexual i reproductiva. També abordem l’amor sense violència i ensenyem que no s’han de reproduir les construccions de violència i imposició que veuen a casa. Ens plantegem les actuacions a les escoles sempre des de la prevenció.
I si aquesta prevenció no funciona?
Okey. En aquest cas ve la policia i s’emporta a aquests nois. Els fica a la presó o en un centre per a menors i treballem amb ells allà dins. Enfoquem sobretot en l’ocupabilitat perquè quan algú es pren la molèstia de preguntar a aquests nois què volen, et diuen que volen generar, perquè no tenen res i voldrien tenir.
Cal tenir l’ull posat en els joves convertits en adults perquè entre ells ja ens podem trobar amb traficants que, si viuen al barri, segur que han parlat amb els més joves. Hem rebut moltes crítiques per treballar amb delinqüents, però per què no hauríem de fer-ho? Estan aquí i són part de la comunitat! El crim s’ha colat en el sistema capitalista, és un model econòmic que oprimeix als últims micos, que són aquests joves. Abans la màfia cuidava dels seus, però avui es basa en un sistema d’explotació que fa que hi hagi joves que estiguin al territori per 600 euros. Fins i tot el crim s’ha sectoritzat.
No heu rebut pressió de les bandes i del crim?
Totes les amenaces i pressions han vingut de la policia i l’estat. El crim és un negoci més amb el qual govern i forces de seguretat s’asseuen a sopar a la mateixa taula. Per això, a part de treballar fort amb nois i noies posem al centre la política. A Mèxic tenim un escenari en el qual, dels 23 delictes tipificats en la Convenció de Palerm de l’ONU contra la Delinqüència Organitzada, els 23 són desenvolupats per adolescents i joves. Són usats en aquesta crisi com a carn de canó.
A Cauce Ciudadano ens equivoquem, clar, però ens quedem amb que al llarg de tot aquest temps hem construït eines pedagògiques per compartir amb companyes. Nosaltres treballem en 8 municipis, però gràcies a totes les persones que s’han acostat per aprendre, tenim presència indirecta en 68.
