Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tot i que el proper Govern català encara és una incògnita, aquest dilluns La Vanguardia ha revelat que el secretari d’Universitats i Recerca Antoni Castellà no seguirà en el càrrec per la incompatibilitat amb la seva nova funció de diputat de Junts pel Sí. El líder de Demòcrates de Catalunya, escissió independentista d’Unió, deixa així cinc anys carregats de polèmica al capdavant de la gestió del sistema universitari català.
Castellà deixa unes universitats amb matrícules un 79% més cares, un 8,1% menys professors i un finançament públic en caiguda lliure. Tampoc ha acumulat èxits en algunes de les seves apostes per un nou model universitari català: el model de govern i el de professorat. Repassem el seu pas per Universitats.
Les universitats més cares de l’Estat
Catalunya ha ostentat tradicionalment el dubtós honor de tenir les universitats més cares d’Espanya, però des que CiU va tornar al poder a final del 2010 va prendre encara més distància d’altres comunitats autònomes en aquesta curs. Tot i que el discurs que ho justificava ha anat variant, en el primer any de Castellà com a secretari els preus de matrícula de les universitats públiques catalanes van patir un augment històric: un 7,6%. L’increment, però, quedaria petit davant el 67% que aplicaria la Generalitat l’any següent, aprofitant el decret del ministre Wert que permetia pujar molt més els preus. Els estudiants d’enginyeries van patir, a més, un augment extra de 10,5% el 2014, quan el Govern va canviar la categoria de les seves carreres sense avís previ, una mesura que Castellà va rebutjar corregir.
Les beques fantasma
Amb el seu primer increment de preus del 2011 Antoni Castellà anunciava també un nou sistema de beques. El 25% de la recaptació extra que aconseguirien amb l’augment de preus el destinarien “als estudiants amb rendes més baixes (beques Equitat) i també a aquells amb millor rendiment acadèmic (beques al Rendiment Acadèmic)”. El 2012, amb l’augment del 67% la Generalitat reconvertia les anomenades beques Equitat en una manera de frenar el polèmic impacte de l’augment de preus: un descompte en el preu de les matrícules segons el nivell de renda de la família dels estudiants.
Això deixa les beques Equitat lluny del que s’entén per una beca, ja que no van lligades a cap partida pressupostària. En canvi, les universitats catalanes han d’assumir prop de 30 milions d’euros per compensar “beques fantasma” que no paga ni la Generalitat ni el ministeri.
Finançament minvant
Com permeten intuir aquestes “beques fantasma”, els preus de matrícula i el finançament són dues cares de la mateixa moneda. La Generalitat ha anat carregant el cost de la universitat cada cop més sobre les butxaques dels estudiants i les seves famílies i menys sobre els pressupostos públics. Si bé la Generalitat destaca els bons resultats en recerca dels centres catalans, ha estat malgrat una reducció progressiva de suport públic. El finançament públic de la recerca va caure un 87% entre 2010 i 2012, segons informaven les mateixes universitats el passat desembre.
Entre 2010 i 2014, les transferències públiques a les universitats han caigut de 10.924 euros per estudiant a 7.108 per estudiant. Un 35% menys. En canvi, els ingressos per matrícules i taxes han pujat de 2.125 euros per estudiant a 3.071, un 45%. En conjunt, les transferències públiques han passat de representar un 77% del pressupost de les universitats a un 66%, mentre el que paga l’estudiantat ha passat d’un 14% a un 27%.
Universitats insurrectes
Un dels punts clau del programa d’Antoni Castellà per les universitats catalanes era reformar el seu sistema de govern, en un procés que venia de lluny. El 2012 el Govern de CiU va posar en marxa una comissió per a l’estudi de la governança del sistema universitari de Catalunya.
La Ponència de la comissió proposava un govern basat en un Patronat format per cinc membres designats per la comunitat universitària, cinc per la Generalitat i cinc acordats per la resta. Al Patronat li correspondrien les principals funcions de govern de la universitat, així com el nomenament del Rector. Aquest, al seu torn, nomenaria els directors de facultats i escoles.
Aquesta comissió, però, va proposar diverses alternatives a la ponència original. Finalment, el govern la va donar per finalitzada passada la primera legislatura d’Artur Mas vista la impossibilitat de fer prevaldre la seva proposta ni arribar a cap acord.
Menys professors i menys funcionaris
El febrer del 2012 Castellà presentava el seu nou projecte per al pla Serra Húnter de contractació de professorat, que havia de servir per atraure professionals “d’excel·lència internacional”. En aquella ocasió el secretari d’universitats va assegurar que “la idea seria que no sortissin més places de funcionaris”.
El pla Serra Húnter oferia contractes laborals, no places de funcionaris. La secretaria preveia la jubilació en 10 anys de 2000 professors funcionaris. L’objectiu que es plantejava era substituir la meitat amb contractes no permanents i l’altra meitat amb contractes permanents. D’aquests, les universitats podrien triar si optar-hi per la via del concurs públic habitual o la del Serra Húnter. Però malgrat l’aposta de Castellà, diversos entrebancs normatius van fer que el programa no obrís places fins el 2014. Sectors de la universitat qüestionen que ha resultat ser un mètode de contractació lent en comparació als habituals i que no és prou atractiu per al talent internacional.
Mentrestant, sí que s’ha reduït el nombre de funcionaris a la universitat, però també de professors contractats per la via laboral. Entre el curs 2010-2011 i el curs 2013-2014 el nombre de professors funcionaris s’ha reduït un 5,6% i el de contractats un 5,5%.
