Actualitat

Un documental francès posa els deures davant del mirall

“El meu fill sempre ha tingut una escolaritat molt complicada. És un nano mogut, massa viu i alegre per estar-se tranquil i concentrat durant hores mentre s’asseu darrera una taula a classe. La seva mare i jo passàvem moltes hores amb ell fent els deures, intentant recuperar aquelles hores d’atenció perdudes, i a mi m’agradava, però a la vegada hi havia quelcom de dolorós, tan per l’angoixa del possible fracàs escolar com pel retorn a la meva mateixa infantesa d’estudiant dispers que detestava l’escola i detestava els deures”. Ho explica el cineasta francès Ludovic Vieuille i d’aquí neix L’hora dels deures, un documental íntim i autobiogràfic que està contribuint a que molts mestres d’aquell país s’estiguin replantejant la qüestió dels deures.

Es titula L’hora dels deures i dura exactament una hora, perquè més o menys és el temps que pare i fill dedicaven diàriament a aquesta tasca, però de fet aquest títol és una adaptació lliure de l’original, Deux cancres, que vol dir alguna cosa així com dos mals estudiants. Dos trastos. El documental mostra la desesperació de tots dos a l’hora de fer els deures, sobre tota mena de matèries, sovint amb enunciats de difícil comprensió fins i tot per les persones adultes. La desmotivació de l’infant, la paciència del pare, una hora diària de frustració compartida. El festival Docs Barcelona l’ha triat com a documental del mes, ahir es va estrenar al cinema Aribau Club de Barcelona i durant tot el febrer es podrà veure a diverses sales de Catalunya i la resta de l’Estat.

“Sense saber gaire per què, un dia em vaig posar a filmar-nos mentre fèiem els deures, després vaig seguir, i així durant quatre anys, i d’aquí ha sorgit el film”, explica Vieuille al Diari de l’Educació. El film es va estrenar el febrer del 2016, i poc a poc va anar passant de visionats associatius a sales petites a sales més grans, d’aquí a rebre alguns premis a festivals, i segons explica el director en breu es projectarà en un gran cinema de París.

Moltes famílies s’hi veuen reflectides, diu el director, perquè hi ha molts nens com el seu fill Angelo. “És un film que suscita moltes emocions, veus alguns espectadors rient, cosa que personalment em sobta, d’altres plorant al final, com si aquest film ens tornés a l’alumne que vam ser”, explica. Més d’un mestre li ha expressat que revisaria els seus mètodes després de veure el film, però Vieuille dubta que realment ho arribin a fer. Dos anys després, continua participant en projeccions amb debat inclòs. La setmana que ve té un passi organitzat per una escola universitària de formació de professors a la qual assistiran uns 600 futurs docents.

L’Angelo ara fa 3er de la ESO (3ème Collège), i comenta Vieuille que per primer cop a la seva vida sembla que el curs li està anant força bé. I quan ho diu creua els dits. Venen de molts anys de males experiències. De fet, l’últim curs que encara surt a la cinta va anar tan malament que van decidir deixar l’institut per intentar una escolaritat a casa, amb ensenyament a distància, però allò encara va ser pitjor. “Un fracàs total”, explica el director. Aquest aïllament, però, va provocar que l’Angelo volgués tornar al sistema tradicional, ha repetit curs i sembla que ho  agafat amb més ganes.

“La pressió és enorme”

“A França es posen masses deures –comenta Vieuille–, tan a la primària com a la secundària. A la primària en teoria no n’hi ha gaires, però en realitat les mestres en donen molts, tot dient que no són obligatoris. Però el més paradoxal és que quan els mestres no ho fan són els pares qui els reclamen, perquè els fa por que els seus fills no treballin prou. Vivim en un món molt competitiu, i tothom es posa una gran pressió a sobre per treballar al màxim; la pressió dels deures i de les notes a França és enorme, i tot això deixa molt poc temps per gaudir d’activitats culturals, o esportives o fins i tot per avorrir-se una mica”.

Encara que cap al final del film el narrador, que és ell, posa en dubte que totes les hores dedicades a fer tants i tants deures hagin servit per res, Vieuille no en culpa al professorat. “Els professors fan el que poden, com els pares”, afirma. En la seva opinió, el problema és de caire polític: “Els currículums estan tan carregats que els temps lectius són insuficients per donar tots els programes. El sistema educatiu està més preocupat d’evidenciar les febleses de l’alumne que de ressaltar-ne els seus progressos. L’escola no està pensada perquè els infants progressin, sinó perquè en el futur siguin ciutadans productius; és trist, però crec que és així de simple”.