Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El risc d’absentisme o d’abandonament, certs comportaments problemàtics a l’aula o la relació i participació de les famílies són qüestions diàries amb què els centres educatius es troben cada dia i que poden suposar un mal de cap en major o menor mesura depenent del centre. No cal anar a una escola o institut d’alta complexitat per a trobar alumnes que necessitin ser assistits o assessorats d’alguna manera. En aquests casos, qui s’encarrega d’aquestes tasques?
A falta de referents i professionals externs al cos docent, són els mateixos professors i tutors els qui s’encarreguen de fer les orientacions més emocionals, entaular relacions amb les famílies i, en casos més extrems, derivar-los a especialistes. Tot això, a més d’impartir les classes i fer-se càrrec de les seves obligacions acadèmiques. I és que a Catalunya no existeix cap disposició que contempli la incorporació regulada de professionals externs, com els educadors socials, als centres educatius públics. Tot i això, s’ha de matissar que des de l’aprovació del Programa d’Escola Inclusiva i Atenció a la Diversitat del 2015, el Parlament de Catalunya va contemplar als pressupostos una partida per incrementar la contractació de personal no docent.
Però aquesta mesura econòmica encara es troba lluny de la realitat d’altres comunitats autònomes, com és el cas de Castella la Manxa, Andalusia o Canàries, que han institucionalitzat els educadors socials als centres. Un pas més enllà es troba Extremadura, on es va començar a contractar un educador social per cada institut des del 2002. “Les escoles han de donar resposta a realitats complexes i no totes poden ser abordades pels mestres”, opina Eva Bretones, professora de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.
“Sovint es veu l’educador social com a un professional per a resoldre problemes. Les accions que majoritàriament duen a terme estan dirigides a l’alumnat amb especials dificultats de participació escolar. Accions, per tant, concebudes des de la complementarietat. Caldria, en aquest sentit, entendre i incorporar els educadors socials a la comunitat escolar com a personal educatiu”, puntualitza Bretones, qui ha estat al capdavant, juntament amb l’educador social Miquel Castillo, de l’elaboració d’un estudi que analitza l’educació social a Catalunya. Així, una de les realitats analitzades d’aquesta professió rau en el poc nombre d’educadors que es troben als centres d’educació formal i és que “normalment, són professionals que s’incorporen per a atendre aspectes molt concrets i no com a part d’un equip que ha de donar respostes conjuntes a una realitat complexa i diversa”, apunta Bretones.
Així, s’acostuma a pensar en els educadors socials com a “complementaris” en relació a tasques amb alumnat amb necessitats especials i no com a membres de la comunitat educativa i de l’organització del centre. I és que les escoles encara són un espai pensat per a fer classes, mentre l’atenció emocional i social encara es deixa una mica de banda -segurament per manca de suport per a atendre-la. El ritme frenètic del dia a dia, les ràtios elevades i el compliment dels currículums de vegades fan que s’oblidi el paper clau que juga l’escola en les relacions socials, l’atenció a les problemàtiques i les deteccions de riscos que poden patir els i les joves.
El paper de l’educador social a l’escola passa per la confiança de l’alumne, però també del mestre
Bretones explica com al Grau d’Educació Social de la UOC són cada cop més freqüents els integradors que treballen a escoles i instituts que decideixen cursar el Grau per a formar-se respecte “tasques que se’ls demanen des dels centres i per les quals no estan formats”. I és que la necessitat de personal que atengui la diversitat hi és i va ser detectada i recollida, també, pel Pla de Barris de la ciutat de Barcelona. Arran d’aquest pla que treballa als 16 barris més afectats per la desigualtat, es van començar a incorporar educadors socials a centres d’alta complexitat. Avui n’hi ha 21 en 28 espais educatius.
Aquest curs ha estat el primer dels tres que es pensa aplicar aquesta mesura; “encara és un canvi molt nou. La professió docent encara s’ha d’adaptar a tenir un educador social al centre i a incorporar-lo a la seva organització i a les seves dinàmiques. Però hem de tenir clar que treballen pel mateix”, apunta Bretones. “L’escola és acció i, de vegades, tenir un espai on els alumnes i els mestres puguin pensar, que no jutgi les capacitats, sinó la situació emocional i on es donin eines, de manera positiva i no punitiva, és clau pel desenvolupament dels joves”, explica Mònica Cugat, responsable del projecte d’Educadors Socials als centres educatius del Pla de Barris.
I és que la prevenció també és un dels aspectes claus de tenir educadors socials als centres; “normalment aquesta figura professional s’associa a Serveis Socials, però quan un cas arriba allà és precisament perquè ja hi ha cas”, explica Cugat. Comptar amb educadors dins els centres escolars ajuda a poder treballar des de la prevenció i la detecció de les situacions de risc i, en cas d’arribar a Serveis Socials, “es pot treballar de manera conjunta i continuada des de les escoles”.
Així, un dels grans àmbits d’actuació dels educadors socials als centres és la prevenció i tractament d’absentisme i abandonament escolar -que sovint donen pas a altres problemàtiques. En aquest sentit, es treballa implicant les famílies a les escoles, es reforcen les habilitats de convivència i es tracta molt la contenció emocional quan hi ha expulsions. “En aquests casos, de vegades hi ha certa dissonància entre el cos docent i la política dels educadors perquè, en el fons, parlem de nanos que no deixen fer classe a mestres que, de per si, es troben desbordats amb el dia a dia”, assumeix Cugat.
Per tant, es requereixen habilitats i formació per a poder tractar amb casos que demanen una atenció emocional. Per això, de vegades “el que fan els educadors és simplement estar. Estan, perquè saben que amb una presència continuada que no els jutja, al final i de vegades, els nanos s’acaben obrint”, explica Cugat. Complementar doncs, aquesta metodologia de treball amb la dels docents, és quelcom que demana temps perquè “tots tinguin clares quines són les funcions i les competències a desenvolupar”, afegeix Bretones.
De la mateixa manera, un element essencial és la confiança. No només la dels alumnes, que vegin en els educadors socials un referent adult més informal que un professor al qual es pot acudir. Sinó també del cos docent, que ha “d’aprendre a delegar i a obrir les dinàmiques”. Els educadors, doncs, s’han de convertir en referents, pels joves, però també per als mestres.
