Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La Saph Rodríguez ni tan sols era conscient de la seva orientació sexual quan va rebre els primers insults. Als 13 anys els seus pares van decidir canviar-la d’institut perquè diversos alumnes li van clavar una pallissa al crit de “bollera” i “marimacho”. Però les agressions, que havien començat “des de molt petita”, van continuar. Ara, aquesta asturiana de 24 anys ofereix xerrades sobre diversitat afectiva sexual en centres educatius. “Vaig patir assetjament perquè no seguia les normes establertes, entre els insults sempre s’hi trobava la paraula lesbiana”, relata, “però de la meva sexualitat me’n vaig adonar més tard, amb 17 o 18 anys”.
Com la Saph, són molts els nens i nenes lesbianes, gais o transsexuals –o que s’escapen dels patrons habituals de feminitat o masculinitat– que pateixen agressions per part d’altres companys a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere. Tot i que no hi ha dades oficials, alguns estudis com l’informe elaborat el 2012 per la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGTB), revelen en base a una mostra –petita, de 325 persones– que un 57% dels joves LGTB ha patit algun tipus de violència física o psíquica en l’àmbit educatiu.
En ocasions, la situació arriba a un punt insuportable per als mateixos menors. Amb la veu entretallada a l’altra banda del telèfon, la Saph confessa que “en més d’una ocasió em vaig plantejar acabar amb la meva vida”. “Vaig arribar a pensar que era jo la que tenia la culpa, que alguna cosa feia malament perquè la gent no m’acceptés”, recorda.
Segons l’estudi de la FELGTB, que recopila gairebé una vintena d’estudis realitzats al llarg de set anys, el 43% dels joves LGTB que pateix o ha patit assetjament ha arribat a pensar en acabar amb la seva vida, un 35% ho ha planificat i un 17% ho ha intentat en una o diverses ocasions.
L’estudi corrobora que, en els últims anys, s’ha aconseguit un avenç important i l’acceptació de la diversitat sexual entre els joves “és bastant alta”. No obstant això, l’assetjament homofòbic segueix sent una realitat amb conseqüències: un 75% dels joves ha estat testimoni d’agressions en forma de rumors, insults o burles i el 6,4% ha presenciat pallisses.
“Un problema universal”
Que el risc de suïcidi “és molt més gran entre adolescents i joves que no són heterosexuals o són trans” és una de les principals conclusions que s’extreuen del protocol presentat el passat dilluns per l’Institut de la Dona amb el qual es pretén evitar l’assetjament escolar homofòbic. Aquest fet ha estat qualificat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) com un “problema universal”.
“És el més comú dels tipus d’assetjament, està invisibilitzat i no es prenen mesures per acabar amb ell”, sosté José Ignacio Pichardo, professor d’Antropologia Social de la Universitat Complutense de Madrid i coordinador del protocol. Segons l’expert, el silenci és una de les principals dificultats per tallar aquest problema, ja que només al 18% de les víctimes ho expliquen als seus pares o professors, a causa, en molts casos, de la por, rebuig o vergonya a reconèixer una orientació sexual o de gènere.
“Va ser una cosa que vaig portar en secret, sentia que no tenia suport i era una cosa que no entenia”, declara la Saph, que mai ho va explicar a altres companys de classe. El paper de la resta d’alumnes pot ser fonamental. No obstant això, els experts identifiquen un altre escull que fa que acostumin a mirar cap a una altra banda i no intervenir. És el que anomenen la por al “contagi de l’estigma”, que no només es projecta sobre els nois i noies LGTB, “sinó també sobre les persones que surten en la seva defensa”, explica Pichardo.
El Consell Escolar de l’Estat demana plans d’igualtat
Ara la Saph recorre les escoles de Gijón amb l’associació Xega per parlar de diversitat sexual i “resoldre dubtes als alumnes, perquè n’hi ha molts que no saben de l’existència d’altres realitats”. No obstant això, la seva organització només trepitja les aules dels centres que voluntàriament ho sol·liciten. La majoria, diu la Saph, són públics. “Alguns catòlics ho demanen, però sol haver-hi una atmosfera de desinterès”, analitza.
Per Kika Fumero, professora d’un institut públic de Tenerife, el problema és que el tractament de l’afectivitat i la diversitat sexual es converteix en una decisió dels propis professors o els centres. Ella ha impulsat un projecte d’inclusió amb una tutoria en la qual rep l’alumnat LGTB amb problemes, lliura material als tutors o dóna xerrades sobre això. No obstant això, és una excepció. “La majoria del professorat no es forma en això ni la diversitat sexual s’inclou en les escoles de forma transversal”, denuncia Kika.
Això malgrat que el 2007 el Consell Escolar de l’Estat va demandar la promoció de “plans d’igualtat i d’educació afectiuva-sexual a les escoles”. “Si volem que això s’inclogui a les aules ha d’haver-hi una aposta política”, explica Pichardo, que assegura que algunes comunitats com Andalusia i Extremadura “han desenvolupat instruments específics contra aquest tipus de discriminació”. Per això, el protocol que ha coordinat demana la creació d’un Pla Estatal contra l’Assetjament, que inclogui expressament la prevenció de l’homofòbia i la transfòbia i observatoris que vetllin pel seu compliment.
La llei LGTB a Catalunya: més garanties pels infants
A Catalunya s’ha fet un pas endavant amb l’aprovació de la nova llei per garantir els drets de les lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals, també coneguda com la llei contra l’homofòbia, que afecta també els menors. La norma recull algunes de les reivindicacions històriques del col·lectiu LGBT, que vetllen perquè tothom pugui conviure amb naturalitat amb la seva identitat sentida.
La norma estipula, per exemple, que “les administracions públiques de Catalunya, especialment en l’àmbit educatiu i universitari, han d’establir per reglament les condicions perquè les persones transgènere i intersexuals siguin tractades i anomenades d’acord amb el nom de gènere amb què s’identifiquen, encara que siguin menors d’edat”. Això vol dir que no caldrà esperar a que l’Administració els canvïi el nom que apareix al seu DNI.
Un altre aspecte que afecta els menors transsexuals, i que sovint és un viacrucis per a molts d’ells, és el fet que puguin accedir als banys o les dutxes d’acord amb la seva identitat sexual. Fins ara, com sol passar en aquests casos, depèn de la sensibilitat de centres educatius i esportius. La llei estableix que als equipaments i espais on es diferencia per sexes, les persones transsexuals tenen dret a fer ús de l’espai per al seu sexe sentit. I el que és més important, segons els col·lectius LGBT, tots aquests drets es poden exercir sense que calgui acreditar “cap diagnòstic de disfòria de gènere ni cap tractament mèdic”, tal com queda recollit al text.
Aquest és un article publicat a eldiario.es
