Joan Maria Girona es va forjar com a mestre a La Mina, tot just quan el barri es començava a alçar, a mitjans dels 70, com a solució al barraquisme de tota Barcelona. Des de llavors ençà, aquest professor i psicopedagog ha completat tota una trajectòria dedicada a la docència en entorns conflictius i depauperats de la capital catalana i les seves rodalies. Va ser director de l’institut Badalona 9 -ja desaparegut-, del qual en va ser expulsat per part de l’Administració per liderar una campanya contra la guetització del centre. Ara, jubilat, segueix assessorant instituts com el Francisco de Goya, del Guinardó, i tutoritzant joves.
Coneixedor –de primera mà– dels estralls que han causat la pobresa i les desigualtats a les aules durant dècades, Girona analitza la situació actual amb preocupació. “A diferència d’aquella època, s’ha perdut la il·lusió i la confiança en l’escola com a ascensor social”, es lamenta. Girona, que també és membre del consell de formació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, aprofundeix en aquesta entrevista en com l’entorn familiar i social dels infants determina el seu pas per l’escola.
La pobresa afecta l’educació dels infants i joves que la pateixen. Hi ha algun dubte d’això?
Cap. Perquè l’escola té pocs elements per compensar la seva situació. Pot ajudar-los, i intentar que durant les hores lectives aquests nois se sentin en un pla d’igualtat, però l’escola s’acaba i només n’hi ha la meitat dels dies de l’any. I ja no és només que els alumnes puguin passar gana o no tinguin diners pel material escolar, que és gravíssim, és que s’hi afegeixen altres conseqüències, com la pobresa afectiva o emocional: els adolescents que a casa no els poden estimar prou perquè els pares estan desbordats de problemes i que arriben a l’escola amb l’autoestima per terra. Aquest desànim els fa rendir menys, encara que tinguin més capacitats que altres.
Quin marge té l’escola per eliminar aquestes desigualtats que porten de casa els alumnes?
La classe social et condiciona i poc hi podem fer des de les classes. Sí que hi ha d’haver unes garanties bàsiques: si la criatura no ha menjat prou, això s’ha d’atendre. I s’ha de buscar la manera i pressionar perquè se li doni una beca o que rebi ajudes d’alguna entitat privada o banc d’aliments. Després, és fonamental que el centre faci activitats que no discriminin per motius econòmics, sinó que incloguin tothom.
Activitats com quines?
En una excursió que val 10 euros, alguns hi podran anar i d’altres no. Segons el meu parer, aquesta excursió no s’ha de fer. O en fas una de més barata o vas a peu. Perquè ja que l’escola no pot compensar totes les desigualtats, almenys que no les accentuï!
Hi ha altres aspectes de l’escola que poden agreujar les desigualtats?
Els deures són una font de desigualtats. Qui té família o reforç a casa, els farà. Qui no, tindrà més dificultats.
Eliminem els deures per combatre les desigualtats?
No només. També perquè els alumnes ja estan 7 hores a l’institut, tota una jornada laboral. Que els facin allà! He arribat a la conclusió que els deures només serveixen per tranquilitzar mestres i famílies. A l’alumne bàsicament l’emprenya perquè li treu temps d’oci, de relacionar-se amb els amics, de fer la seva.
Un altre focus de possibles desigualtats, aquest més recent, és internet. Qui no hi té accés, està perdut.
L’escola ho ha de tenir en compte. Si posa deures en què cal consultar internet ha de garantir que tothom hi tingui accés. Per tant, per exemple, deixar unes hores de feina a la biblioteca o la sala d’ordinadors. Tot això que anem dient, on hi podríem afegir el combat contra la segregació per nivells, poden semblar detalls, però és que si no el que té l’entorn favorable va avançant, i l’altre poc a poc es va desanimant i degradant. I cal afegir-hi un altre element crucial: l’acció tutorial. Els adolescents, sobretot d’entorns socioconòmics empobrits, han de trobar una persona que els pugui escoltar les angoixes, els desànims… Això compensa.
I ja el troben, aquest tutor?
Amb una hora a la setmana de tutoria a Secundària, és evident que no. Però hi ha casos exemplars, com el de l’institut Goya, on treballo. Tot el professorat és tutor, d’una dotzena de nois i noies. Te’ls reparteixes i és més fàcil que puguis ser a prop de tots. I no és que ho necessitin, és que ho busquen. Algú que els ajudi, que els renyi, que els faci reflexionar… que els faci sentir estimats també a l’institut. Això pot ajudar a pal·liar les mancances i problemes que puguin tenir per les situacions límit a casa.
A l’hora de combatre les desigualtats educatives, és possible que siguin més efectives algunes polítiques socials que res tenen a veure amb el sistema educatiu?
I tant. Unes polítiques de foment del treball que disminuïssin l’atur significativament farien molt més contra les desigualtats educatives que qualsevol cosa que pugui fer l’escola. O unes ajudes reals a les famílies, com la renda mínima garantida. Que no es vegin obligades a treballar hores i hores i seguir sent pobres, que és una cosa que no ha passat mai!
Aquestes polítiques familiars són les que apuntalen molts dels sistemes educatius nòrdics amb els quals ens volem emmirallar.
Finlàndia no tindria els resultats que té sense unes bones polítiques d’ajuda a les famílies. Perquè està demostrat que els resultats educatius depenen molt més de la família que no pas de l’escola, això aquí i a Finlàndia.
En els darrers mesos la Generalitat ha impulsat les anomenades auditories pedagògiques, per identificar els centres més problemàtics i intervenir-hi. Què creu que caldria fer-hi?
El que cal fer és trencar els guetos. La majoria d’aquestes escoles ho són. N’hi ha que els han fet aquestes auditories però no milloraran mentre l’alumnat representi un percentatge petit i desfavorit del seu barri. Inclús podem posar-hi més recursos, però la dinàmica no canviarà.
A Catalunya hi ha escoles gueto?
Moltes. Tenim escoles amb un 80% de nois i noies d’ètnia gitana, mentre que al seu barri el percentatge d’aquesta ètnia és del 20%. Això passa.
Com s’arriba aquesta situació?
Això passa si potencies el dret –inventat– de les famílies a escollir escola i no fas polítiques públiques per equilibrar el percentatge d’alumnes d’origen immigrant o d’entorns pobres. Durant anys les famílies que han pogut han anat retirant els seus fills de centres amb aquestes característiques, i un cop inicies aquest procés es genera un cercle viciós: a la següent matriculació hi haurà encara menys famílies que voldran portar-los allà. Al final queden només les que no tenen esma o ganes d’endur-se els fills. I això passa també en barris de classe mitjana.
Com es pot trencar aquest cercle? A vegades senzillament l’escola és reflex d’un barri també guetitzat.
No hi ha cap barri amb concentracions tan elevades d’immigració com algunes escoles públiques. Hi ha barris com Ciutat Vella (Barcelona) on hi ha escoles públiques plenes de nanos d’origen immigrant i d’altres, sovint concertades, que en tenen molts menys. Això és molt perillós, i només cal mirar París o Londres. Totes les escoles pagades amb els nostres impostos –això és: públiques i concertades– han d’equilibrar l’alumnat.
Què en pensa de l’afirmació que el nivell d’immigrants condiciona els resultats del sistema?
És un mantra. Si l’escola va malament, és culpa dels immigrants. Si hi ha atur, també. Si hi ha cues a l’hospital, també. Això mateix passava amb murcians i andalusos als 60.
Quines similituds hi ha, des del punt de vista del mestre, entre la pobresa d’aquella època i l’actual?
Hi havia moltes situacions de risc, com ara, però es vivia en un creixement econòmic que permetia a la gent trobar feina, creure en una esperança de millora, en l’educació com ascensor social, i això es traduïa a l’aula. Ara és al contrari. ¿Com convences un jove que ha de seguir estudiant si el seu germà és advocat i no té feina? Una altra diferència és que els adolescents d’ara, a diferència de fa dècades –i independentment de la condició social–, sovint no coneixen la diferència entre el que està bé i el que està malament.
A què es refereix?
A que la família no els ha posat límits. L’institut no pot demanar a un adolescent que s’ordeni la carpeta si a casa no li fan ordenar l’habitació. I abans això estava garantit. Potser és perquè les parelles treballen més, i tenen menys temps pels seus fills, i llavors ho intenten compensar cedint més a les seves peticions i evitant-los tota frustració… No ho sé. Però cal posar límits, encara que costi i entenent que moltes famílies tenen problemes més prioritaris, de feina i habitatge. I des del punt de vista escolar, en situacions així, als adolescents se’ls ha de donar afecte, però també responsabilitats i exigència. En la seva naturalesa rebel, anar-los posant límits forma part de la seva educació.
