Actualitat

La universitat davant la globalització

Aquest és un reportatge publicat a la revista ‘Ed – La Revista d’El Diari de l’Educació’

Per a un camperol de l’Índia la seva universitat més propera té poca diferència amb la més llunyana. Un lloc al qual no té accés, on tenen debats que no s’assemblen en res a les seves preocupacions, i ni tan sols entén què diuen.

“Hem intentat portar líders comunitaris al campus de la universitat, però és com portar un petit granger a un hotel de cinc estrelles. Se sentirà incòmode. Entrarà vestit com un granger i es trobarà tothom vestit de Louis Vuitton”, explica Rajesh Tandon, codirector de la Càtedra Unesco en Recerca Basada en la Comunitat i Responsabilitat Social en l’Educació Superior.

I segueix: “Quan portem líders comunitaris als campus, ells parlen la seva llengua materna, no l’anglès. Els professors organitzen un taller amb ells per discutir qüestions de gestió dels recursos naturals, i la universitat té departaments de forestal o agricultura, però ells vénen i expliquen els problemes que troben. En resposta a això, els professors universitaris no poden contestar en la llengua local, sinó només en anglès. Després em plantejaven: ‘Si aquesta gent no entén la nostra llengua, com ha d’entendre la nostra vida?’”

La realitat que millor coneix Tandon és la de l’Àsia, però assegura que a casa nostra la distància entre els dos mons, tot i que menys abismal, també existeix. Més enllà de la barrera de l’idioma, un treballador del districte de Nou Barris, el més pobre de Barcelona, no tindria per què sentir-se més seva la universitat que tingui més a prop.

En aquest barri obrer hi ha l’Escola de l’IGOP, l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, que sí que es preocupa per apropar recerca i societat. “Però la lògica universitària no ajuda a això,” assegura el coordinador Óscar Rebollo, “perquè la universitat es mou en uns paràmetres que són de recerca enfocada a la publicació, una meritocràcia molt enfocada als índexs de publicació, i des del punt de vista dels recursos aquests estan molt condicionats per les fonts de finançament.”

Per sortir d’aquest model i fer recerca i formació enfocades a la transformació social, vinculada als moviments socials, “es necessita una voluntat personal, però quan aquesta es dóna tampoc no trobes un ecosistema que ho faciliti”, diu Rebollo. La situació, en aquest sentit, no és gaire diferent que a l’Índia. L’ensenyament superior respon a les mateixes tendències arreu del món, i és un procés que ve de lluny.

Canvis de visió

Una visió de la universitat amb aquesta funció de transformació social va prendre forma l’any 1998, quan la Unesco va celebrar una Conferència Mundial sobre Educació Superior de la qual va sortir una declaració que posava especial èmfasi en la pertinència (en l’article 6). El text deia que la pertinència s’havia d’avaluar “en funció de l’adequació entre el que la societat espera de les institucions i el que aquestes fan” i que ha de fundar “les orientacions a llarg termini en objectius i necessitats socials, compresos el respecte de les cultures i la protecció del medi ambient”. L’educació superior, afegeix el redactat, “ha de reforçar les seves funcions de servei a la societat, […] principalment mitjançant un plantejament interdisciplinari i transdisciplinari per analitzar els problemes i les qüestions plantejades.”

Disset anys després, el camperol indi o el treballador de Nou Barris dirien que aquests objectius estan a anys llum de la realitat de la universitat. Marco Antonio Rodrigues Dias, que va dirigir la divisió d’Educació Superior de la Unesco des del 1981 fins que es va jubilar el 1999, considera que la globalització dominant en tots els àmbits ha impedit avançar en aquesta direcció. “L’evolució de les noves tecnologies, per exemple, ha afavorit la globalització en tots els nivells, principalment l’econòmic, i el mercat ha passat a ser la referència dominant en les decisions preses en els nivells polítics de tot el món”, apunta a l’article “¿Quién creó este monstruo? Educación y globalización: sus relaciones con la sociedad”.

En aquest procés, canvia també l’organisme de referència en matèria d’educació superior. “És un fet innegable i constatat que l’organització que ha passat a exercir un lideratge en el camp de l’educació a partir de l’inici d’aquest segle és l’OCDE”, assegura en una entrevista l’antic responsable d’Educació Superior, que considera que en això té un paper important el canvi de direcció de la Unesco, quan l’octubre de 1999 Koichiro Matsuura va prendre el relleu de Federico Mayor Zaragoza.

Mentre a mitjans dels anys noranta la Unesco i el Banc Mundial tenien visions oposades de com havia de ser l’educació superior –el Banc Mundial apostava per un finançament privat i una concepció comercial de l’educació–, durant el mandat de Matsuura (entre 1999 i 2009) es va posar fi a la divergència. “Les posicions de la Unesco i del Banc Mundial ja no es diferenciaven. Cal destacar que el Banc Mundial no va canviar les seves posicions”, apunta Rodrigues Dias, per ressaltar el gir de la Unesco.

Un servei comercial

La visió comercial de l’educació ha imperat fins al punt que el 2004 el comerç internacional de serveis educatius als països de l’OCDE va arribar als 77.000 milions de dòlars, més o menys un 4% del comerç total de serveis a la regió. Aquest procés està provocant, principalment en els països desenvolupats, “un procés d’esquizofrènia” en diverses institucions públiques d’educació superior, segons afirmen Hans van Ginkel, rector de la Universitat de les Nacions Unides (UNU) entre el 1997 i el 2007, i Marco Antonio Rodrigues Dias.

En un capítol de l’informe Higher Education in the World 2007 de la Global University Network for Innovation (GUNi), asseguren que “des del punt de vista intern, als països en què es troben, és necessari que se les vegi com a institucions públiques que ofereixen béns públics, però en l’àmbit internacional, sobretot quant a la seva relació amb les institucions del món en vies de desenvolupament, actuen com a proveïdors de serveis comercials i donen prioritat absoluta als beneficis econòmics, en lloc de promoure l’esperit solidari basat a compartir el coneixement.”

En aquest procés tenen un paper important dos elements que són clau per al conjunt de l’economia: l’aprovació de l’Acord General sobre el Comerç de Serveis (AGCS) el 1994 i la creació de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) el 1995. L’objectiu comú de les dues mesures és la reducció de barreres comercials a l’intercanvi de mercaderies i serveis. En aquest context, l’educació superior, en comptes d’un dret, “és redefinida com un producte, és a dir, un servei internacional que es compra i es ven per mitjà de qualsevol proveïdor internacional”, lamenten els dos acadèmics.

El 2001 la comunitat acadèmica reacciona als efectes que pugui tenir aquest acord sobre les institucions educatives i diverses entitats internacionals mostren la seva oposició a la presència de l’educació superior a l’AGCS. Tot i això, Van Ginkel i Rodrigues Dias asseguren que l’acord ofereix el marc ideològic per als sistemes que es creen arreu del món.

Ensenyaments a distància

Aquesta funció de les institucions públiques –i també de les empreses– com a proveïdores de serveis a escala internacional és possible, en gran part, gràcies a internet, que permet arribar a mercats de tot el món. Un cas il·lustratiu a casa nostra és el del Grup Planeta. El curs 1990-2000 el grup editorial creava una societat juntament amb la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) per oferir titulacions homologades en espanyol per a Espanya i l’Amèrica Llatina, de la qual va formar part fins al curs 2004-2005.

A l’inici de 2014 Planeta va adquirir un 70% de la universitat a distància Valencian International University (VIU) i uns mesos més tard va anunciar la posada en marxa, aquest cop de la mà de la Universitat de Barcelona, d’UNIBA, un centre universitari que pretén exportar les titulacions de la UB al mercat llatinoamericà amb el format de cursos a distància.

“En el nostre cas, no es tracta només de comerç virtual, de vendre el producte a través d’internet, sinó que el mateix producte és digital, i en el món del coneixement el més important és la universitat”, assegurava el president del grup, José Manuel Lara, mort recentment, durant la presentació d’UNIBA.

El rector de la UB, Dídac Ramírez, per la seva banda, defensava la col·laboració público-privada exemplificant “l’esquizofrènia” a la qual es referien Van Ginkel i Rodrigues Dias: “El soci privat no ha de veure reduïts els seus interessos, però la universitat tampoc ha de perdre el seu caràcter públic”, va declarar el rector.

Les multinacionals de l’ensenyament

Però no només trobem aquesta vocació comercial en l’ensenyament a distància, sinó que avui en dia hi ha multinacionals que s’han especialitzat a proveir serveis educatius arreu del món. Un cas paradigmàtic és Laureate International, una xarxa de 80 centres universitaris en 29 països. Bill Clinton n’ocupa el càrrec de rector honorífic.

El grup, amb seu als Estats Units, és propietat de diverses societats de capital risc, entre les quals Torreal, del financer espanyol Juan Abelló. En deu anys el seu volum de negoci es va multiplicar de 600 milions de dòlars a 2.000 milions i el 2013 el grup va rebre una inversió de 150 milions de dòlars d’una corporació del Banc Mundial, una entitat que va remarcar la presència del grup en mercats emergents.

“Als primers anys de Laureate [llavors Sylvan] viatjàvem arreu del món per identificar països que ens semblava que patien desequilibris més severs entre oferta i demanda que es beneficiarien del nostre suport, buscàvem un soci a cada país i normalment invertíem directament a la universitat, com un soci financer amb emprenedors locals”, explicava el conseller delegat de Laureate, Douglas L. Becker, el maig del 2014 en una entrevista a Inside Higher Ed.

Becker destaca la seva presència creixent a l’Àfrica i projectes com el que posen en marxa amb el govern de l’Aràbia Saudita. “També fem acords amb institucions sense ànim de lucre o universitats públiques, que no volen que les gestionem directament però sí que proveïm serveis, o fins i tot directament amb governs”, explica. “A l’Aràbia Saudita el govern vol que creem i operem vuit centres. Està preparat per finançar tota la iniciativa i en aquest cas vol que els proveïm directament el servei, gestionant nosaltres aquestes institucions”, explica.

Subministrar les economies emergents

Aràbia Saudita és el país per al qual han crescut més les exportacions de serveis educatius des dels Estats Units. Entre el 2001 i el 2013 s’ha multiplicat per 12,1, fins a arribar als 1.334 milions de dòlars, segons dades de l’Oficina d’Anàlisi Econòmica dels EUA. En total, l’exportació de serveis educatius nord-americans representa un 14,4% del total del comerç de serveis cap a aquesta dictadura àrab.

Si ens fixem en les quantitats totals, el 2013 els països on els EUA exportava més serveis educatius eren tots economies emergents: la Xina, l’Índia, Corea del Sud o la mateixa Aràbia Saudita. En una economia tan potent com la Xina, la importació de serveis educatius nord-americans representava 8.000 milions de dòlars el 2013, 7,5 vegades més que el 2001. L’educació es troba en el segon lloc entre els serveis exportats dels EUA cap al gegant asiàtic, representant un 21,3% del comerç total de serveis.

Una universitat a la platja

L’Estat espanyol, tot i tenir un pes molt inferior per a l’economia dels EUA, també té oportunitats de negocis per a les multinacionals educatives nord-americanes com Laureate. El seu model de negoci a Espanya ha estat incorporar el grup i crear universitats privades. Actualment té les universitats europees de Madrid, València i Canàries, així com les escoles de negocis IEDE i ESTEMA. El 2012 el Govern Balear va presentar la nova aposta del grup amb els representants de Laureate i del Grup Mairois, el grup immobiliari amb què s’ha associat per impulsar la Universitat Europea de Mallorca.

Aquest projecte, però, no té el suport del Ministeri d’Educació. L’organisme s’encarrega d’emetre informes preceptius però no vinculants sobre l’obertura de noves universitats privades, però la decisió final queda en mans de les comunitats autònomes, que poden tenir altres interessos que potenciar el negoci de la formació privada.

En el cas de Mallorca, el ministeri considera que la realitat demogràfica no justifica la necessitat de crear una nova universitat. La resposta dels impulsors de la Universitat Europea de Mallorca, però, és que compten a atraure a l’illa entre un 60% i un 70% d’estudiants estrangers, quelcom que no sembla difícil amb el seu atractiu turístic. El Govern Balear va considerar “una oportunitat per a les Illes disposar d’uns estudis amb perspectiva internacional, sense que suposi cap aportació per part de la comunitat autònoma”.

Una situació semblant es dóna a Alacant, al municipi de Campello, on la Generalitat Valenciana tira endavant la creació de la Mare Nostrum University, tot i que l’informe preceptiu destaca que el projecte no desenvolupa noves branques de coneixement. Aquesta universitat, impulsada per metges i empresaris de sectors com la construcció i l’hostaleria, igualarà el nombre d’universitats privades al de les públiques al País Valencià, cinc i cinc.

Una qüestió global

Però què té a veure una universitat a la platja a Mallorca amb el líder comunitari de l’Índia que surt frustrat de la seva visita a la universitat? Tots dos elements són resultats d’un model que s’aplica globalment i les conseqüències del qual, com hem vist, es plasmen de maneres molt diverses.

“En la recerca de l’estatus d’universitat global, la universitat s’allunya dels seus vincles amb les qüestions nacionals i locals”, assegura Michael Burawoy, professor de la Universitat de Califòrnia Berkeley i fins al 2014 president de l’Associació Internacional de Sociologia, en el seu treball “Redefining the Public University: Global and National Contexts”.

Burawoy descriu un procés amb factors diversos, compostos per una mercantilització i elitització del coneixement, i una regulació de les universitats com a mecanismes de control a través dels rànquings i l’avaluació de la recerca. Mentre la mercantilització ens fa plantejar-nos “coneixement per a qui”, diu el sociòleg, la regulació ens fa preguntar-nos “coneixement per a què”.

Mercantilització del coneixement

“El coneixement era un bé públic que havia d’estar a l’abast de tothom i ningú havia de tenir el monopoli a l’accés dels seus ingressos. Això ha canviat i avui una mania patentadora convida a la creixent col·laboració entre la indústria i la universitat”, apunta Burawoy, que ho relaciona directament amb la reducció de recursos públics. Les retallades a Berkeley, la seva universitat, van començar als anys vuitanta amb el que anomena “la nova era de la mercantilització”.

El sociòleg considera la llei Bayh-Dole de l’any 1980, sobre la propietat de les patents de recerca amb fons del govern federal dels Estats Units, com un punt d’inflexió. Aquesta legislació permetia a les institucions comerciar amb patents que resultaven de projectes finançats pel govern.

El rendiment econòmic que això va permetre treure a la recerca, va fer que el govern veiés menys necessari dedicar fons a l’educació superior, apunta Burawoy, “cosa que va intensificar més la comercialització del coneixement, amb implicacions devastadores per a aquelles disciplines que no podien convertir el seu coneixement en actius tangibles”. “I aquells que no poden vendre la seva recerca inicien noves vies de vendre la seva docència a través de serveis online que porten a la dilució i menors costos de la instrucció”, afegeix.

Des de la Universitat de Barcelona, Ignasi Labastida, director de l’Oficina de Difusió del Coneixement de la UB i impulsor de Creative Commons a l’Estat espanyol, considera que “la llei Bayh-Dole va canviar tot el sistema i la resta hi devíem anar tots darrere”. “No només és una qüestió econòmica, sinó que des de fa uns anys la universitat s’avalua per la seva transferència de coneixement, i hi ha certa obsessió a buscar patents o altres sortides comercials del coneixement, així com la necessitat de tenir altres tipus d’ingressos”, apunta Labastida. I aquí entra la qüestió de l’avaluació, l’altra clau que apunta Burawoy.

L’imperi dels rànquings

Segons el sociòleg de Berkeley, els principals rànquings d’universitats –Shanghai i Times Higher Education, en un inici elaborat amb l’agència QS i actualment amb Thomson Reuters– serveixen per indicar les universitats globals, “on les inversions privades poden obtenir més retorns”.

En canvi, Francesc Xavier Grau, exrector de la Universitat Rovira i Virgili i director no executiu de la Global University Network for Innovation (GUNi), té una perspectiva menys catastrofista. “Hi ha un discurs economicista que tendeix a concentrar i enviar el missatge als investigadors que l’important és l’aplicabilitat tecnològica de la seva investigació, independentment de si treballa o no per un món més just, i per altra banda un discurs que critica aquesta postura i que per criticar-la diu que no pot ser que mirem només l’impacte científic”, resumeix l’exrector.

Ell, per la seva banda, es defineix com “un defensor dels rànquings, però no llegint més del que diuen”. “Mesuren la producció científica i l’impacte, i això pot servir per millorar el que falla, però si ho vols extrapolar i fer-ho servir per la teva política educativa llavors és quan hi ha el risc, en el polític, el rector o l’empresari que es basa només en el rànquing”, apunta.

Des del centre de recerca sobre Globalització, Educació i Societats de la Universitat de Bristol, en canvi, la sociòloga Susan Robertson i el geògraf Kris Olds consideren que els rànquings poden ser punts d’entrada i motors per a “la reconstitució del sector com un mercat
econòmic”.

L’aposta pels rànquings

En un article titulat “World University Rankings: On the New Arts of Governing (Quality)”, Robertson i Olds apunten que, si bé als Estats Units els rànquings tenen una història que es remunta a la dècada de 1870, hi ha un canvi de model als anys vuitanta del segle XX: “Des del 1980, seguint el desplegament del neoliberalisme com a projecte reorganitzador, la idea que els estudiants d’educació superior eren consumidors, i que les seves eleccions depenien de la informació sobre la qualitat d’una institució, va produir una indústria ràpidament creixent de publicacions de ‘millors ofertes’”. Afegeixen, però, que aquestes publicacions s’orientaven en clau fonamentalment nacional.

El primer rànquing global d’universitats, el Shanghai Jiao Tong, es va desenvolupar el 2003. Els autors recorden que a Europa van generar gran preocupació els resultats, amb només 10 universitats europees entre les 50 primeres, i que els polítics es van pronunciar sobre la necessitat d’una reforma del sistema d’ensenyament superior a Europa. Per a les universitats ha esdevingut un repte posicionar-se en els rànquings i, com apunten els investigadors, “mentre aquestes empreses augmenten el rang de dades sobre les institucions, també posen més i més demandes sobre les universitats. O, dit d’una altra manera, les demandes de dades també s’estan fent grans consumidores de recursos per a les universitats”.

Un any més tard de l’aparició del rànquing de Shanghai, el 2004, la revista Times Higher Education (THE) presentava el World University Rankings amb Quacquarelli Symonds (QS). Els dos socis es van separar el 2009 i THE va passar a elaborar el seu rànquing amb l’agència Thomson-Reuters, especialitzada en informació per a professionals i negocis. “Els rànquings no només venen exemplars en una indústria de diaris debilitada, sinó que també proporcionen a empreses com THE i Thomson-Reuters un punt d’entrada potencial en el règim d’avaluació de qualitat de l’educació superior”, afirmen Robertson i Olds.

En aquest treball sobre els rànquings, la sociòloga i el geògraf apunten diverses maneres com aquests influencien i marquen l’agenda a les institucions. Per una banda, els rànquings condicionaran la tria dels estudiants, la selecció de personal o la valoració de la institució en general. Per l’altra, condiciona les estratègies –que tindran en compte els indicadors a nivell d’administració–, l’estructura –les universitats es reorganitzaran de la forma que permeti treure més profit als rànquings– i les prioritats de les institucions –que estaran més centrades en la recerca o a oferir un currículum atractiu per als estudiants internacionals.

Qui avalua

Vista la situació, pren relleu saber qui s’encarrega de l’avaluació. “Em sembla que hi ha una quantitat desproporcionada de recerca duent-se a terme sobre els usos i abusos de les mètriques en contrast amb la recerca sobre qui produeix aquestes mètriques, com aquestes companyies i les seves relacions entre empreses operen, i com intenten influir en la naturalesa de la pràctica acadèmica arreu del món”, apunta Kris Olds, professor de la Universitat de Wisconsin-Madison, en un article a Inside Higher Ed.

Els grans rànquings globals es basen, explica el professor, en les bases de dades proveïdes per Thomson Reuters i l’editorial Elsevier. Olds considera que, amb la manca de recerca sobre el paper d’aquestes corporacions, ens trobem “davant una situació anàloga a la manca de recerca disponible sobre les agències de qualificació com Moody’s i Standard & Poor’s”.

I mentrestant, com apuntàvem, les demandes de dades per als rànquings consumeixen cada cop més recursos de les universitats. Olds assenyala que les expectatives de disposar de nous rànquings cada any es deuen en gran part a les companyies que s’hi dediquen. “Des del punt de vista de les empreses, podria dir-se que el cicle anual s’ha de normalitzar perquè és un mecanisme per treure dades proporcionades gratuïtament per les universitats”, explica.

Companyies com QS i Thomson Reuters fonamenten en aquestes dades els serveis que venen als seus clients, sovint governs o les mateixes universitats. QS, per exemple, ofereix a les universitats un servei d’avaluació comparativa amb altres institucions a una tarifa de 2.500 dòlars anuals per institució amb la qual es vulguin comparar.

Índex de citacions

Thomson Reuters, per la seva banda, és propietària del principal referent en avaluació de la recerca: Web of Science. Aquest portal ofereix un índex de citacions científiques i el “factor d’impacte” de cadascuna de les revistes indexades. Mentre l’avaluació de la recerca tendeix a basar-se cada cop més en la publicació en revistes indexades, els investigadors estan cada cop més en mans de les editorials. No totes les publicacions es troben en aquest índex –i menys les que no tenen un caràcter global–, i n’hi ha que paguen per poder ser-hi.

“Hem caigut en la trampa de les editorials, i l’investigador s’ha trobat cada cop més indefens davant d’aquestes”, assegura el director de l’Oficina de Difusió del Coneixement de la UB Ignasi Labastida. “Hem anat confiant cada vegada més en aquestes empreses privades i quan avaluem la recerca anem a veure a on has publicat, més que el que has publicat, i hem quedat una mica atrapats”.

Labastida planteja així la situació actual: “Ara els investigadors de les universitats han de publicar en unes determinades revistes de cara a l’avaluació interna o externa que es faci i, d’altra banda, les universitats hem de tenir els recursos per oferir als nostres investigadors l’accés a aquestes revistes, perquè si no el tenen no poden saber què fan els seus col·legues, no poden aprendre i no poden ser competitius”.

D’altra banda, aquestes revistes, que es fan fonamentalment amb el treball d’investigadors de les universitats, representen un cost elevat per a les universitats, perquè la majoria estan en mans d’unes poques empreses, com l’esmentada Elsevier. “A finals d’aquest segle hi ha hagut una crisi en el sector i s’ha anat concentrant tot el sector en unes poques editorials i cada vegada els preus són més alts”, lamenta Labastida.

Risc per a les disciplines menys rendibles

Michael Burawoy, en parlar dels rànquings o del que anomena regulació –allò que ens havia de fer que ens preguntéssim “coneixement per a què”–, posa l’exemple del Regne Unit amb el que s’anomena Research Assessment Exercise (RAE). Aquest model d’avaluació introduït pel govern de Margaret Thatcher es basa en els resultats de les facultats mesurats per publicacions i incorpora un programa d’incentius per estimular la competitivitat, apunta Burawoy.

El sociòleg considera les seves conseqüències nefastes: “L’ensenyament superior britànic ha desenvolupat una complexa cultura auditora que ha portat els acadèmics a entregar-se a trampejar el sistema, distorsionant els seus resultats –per exemple, publicant essencialment el mateix article en diferents canals– mentre menystenen els llibres, creant i atraient celebritats acadèmiques per impulsar la classificació al RAE.” I també lamenta que “potser la conseqüència més debilitadora d’aquest model ha estat escurçar l’horitzó temporal de la recerca, fent-la més superficial”. Tot aquest model, apunta encara Burawoy, s’ha exportat definitivament del Regne Unit a la resta d’Europa amb el procés de Bolonya.

Per Michael Burawoy aquest procés de regulació ha anat de la mà del procés de mercantilització, i mentre l’austeritat estreny les universitats, “el sistema d’avaluació està dirigit contra aquelles disciplines, com la filosofia i la sociologia, que són menys rendibles”, assegura. I alguns van més enllà i apunten que determina també què s’estudia dins de les disciplines que encaixen més amb el model. En un article publicat el 2013 al Cambridge Journal of Economics, els investigadors Frederic S. Lee, Xuan Pham i Gyun Gu demostren com el RAE i les decisions dels departaments universitaris expliquen la progressiva eliminació de l’economia heterodoxa i la progressiva homogeneïtzació de l’economia dominant. El model d’avaluació també condiciona ideològicament la docència i la recerca.

Pèrdua de lligams

La regulació, segons conclou Burawoy, “fa referència als sistemes de competició global per llocs en els sistemes de rànquings globals”. Les universitats reben pressions per complir amb els índexs, publicar articles en revistes acadèmiques internacionals, o fer recerca i docència en anglès, per posar els Estats Units o Europa al centre. “Això porta les millors facultats a l’òrbita d’una comunitat internacional, però en aquest procés perden contacte amb les qüestions nacionals”, les que preocupen la població.

Així ens tornem a trobar amb aquella universitat de l’Índia de la qual parlava Rajesh Tandon, incapaç de donar respostes o ni tan sols comunicar-se amb les seves comunitats més properes. I, tot i allunyar-se del seu entorn, tampoc arriba a competir amb les grans. “En fer de les universitats nord-americanes el model d’excel·lència, els països més pobres bolquen els seus escassos recursos en un objectiu inassolible i que podria dir-se inapropiat”, assegura Burawoy.

Tandon, que ho viu de prop, és contundent: “És una falsa competició. El millor resultat d’un rànquing que hem tingut a l’Índia ha estat sortir entre les primeres 300. Quin sentit té? Quan comencen a perseguir els rànquings, es preocupen per publicar en revistes internacionals, que en realitat només llegeixen cinc persones. Són tan especialitzades que només els llegeixen els seus col·legues acadèmics, a ningú més importen”. En canvi, Tandon lluita per aconseguir universitats que siguin rellevants per al seu entorn.

La rellevància

Promotor de la Societat per a la Recerca Participativa a l’Àsia, Rajesh Tandon considera que “hauria d’haver-hi mecanismes de col·laboració entre la universitat i les organitzacions comunitàries, per treballar amb municipis, col·lectius de la societat civil o organitzacions de treballadors perquè puguin presentar problemes a la recerca”. Aquesta seria una fórmula per garantir la rellevància de la universitat, però en canvi lamenta que “si sóc un investigador en una universitat la meva promoció depèn de quants articles publico, no del compromís o de ser rellevant per a la societat”.

Des de Nou Barris, Óscar Rebollo coincideix que el sistema d’avaluació de la recerca no fomenta el vincle amb la societat. Tot i això, el coordinador de l’Escola de l’IGOP explica que des d’aquest centre impulsen un projecte “més d’educació per transformar la societat, més vinculat als moviments socials, però depèn molt del voluntarisme individual o institucional però sense recursos, amb molta precarietat”. El seu plantejament per cercar la rellevància és treballar en relació amb els moviments socials “sempre des del reconeixement, que per més que siguem universitat hem d’aprendre a fer-ho, hem de fer-ho al costat de la gent”, reivindica.

Per part de la Global University Network for Innovation (GUNi), l’exrector Francesc Xavier Grau és més conciliador que altres especialistes citats en aquestes línies. “Les universitats han estat creades i sempre han funcionat perquè la societat necessita generació de coneixement i formar la gent al màxim nivell”, assegura. “En el proper informe de la GUNi, que ja hem començat a pensar, l’enfocament serà la globalitat i la localitat compatibles, amb la idea de la universitat glocal”, explica l’exrector.

Altres, com Ignasi Labastida, treballen per generar alternatives davant un model que posa traves a la compartició del coneixement. El 2003 des de la UB importaven a l’Estat espanyol les llicències Creative Commons amb l’objectiu de poder compartir lliurement materials per a la docència. “Vam començar pel tema de la docència, però vam veure la qüestió de la recerca i ens vam plantejar que havíem de fer alguna cosa. El moviment de l’accés obert vol que els resultats de la recerca siguin oberts, sobretot pensant en el contribuent, que és qui paga la majoria de la recerca, i tenir una rendició de comptes cap al ciutadà”, explica Labastida.

Preocupació davant les desigualtats

En tot aquest context, les universitats no són alienes al procés en què estan immerses i han expressat la seva preocupació per les desigualtats que pot generar o accentuar. Ho van plasmar en una enquesta realitzada el 2013 per l’Associació Internacional d’Universitats (AIU), que va comptar amb respostes de 1.336 institucions d’ensenyament superior en 131 països.

El més significant dels potencials riscos de la internacionalització per a la societat és la mercantilització del coneixement, segons les universitats, que en un 19% dels casos l’han posat en el primer lloc. El segon més destacat és el risc d’un repartiment desigual entre socis dels beneficis de la internacionalització, que és el número u per al 18% dels centres. Aquesta és la preocupació predominant a les universitats africanes i llatinoamericanes.

Pel que fa a riscos per a les mateixes institucions, el més destacat és que les oportunitats internacionals només estiguin a l’abast d’estudiants amb els recursos econòmics necessaris. Un 31% de les universitats el van considerar el principal risc. El segon més votat és la dificultat per a la regulació local de la qualitat dels programes estrangers, el risc número u en un 13% dels casos. Per a les universitats de l’Àfrica i l’Orient Mitjà, però, el segon risc més important és la fuga de cervells. Les desigualtats territorials davant la globalització de l’educació superior són evidents.

Una lluita permanent

Tot plegat s’emmarca en uns processos complexos que no afecten només les universitats sinó el conjunt de la societat. Francesc Xavier Grau assegura que “la relació entre la universitat i la societat està permanentment damunt la taula des del naixement de la universitat”. Marco Antonio Rodrigues Dias, per la seva banda, apunta que institucions com la Unesco van jugar un paper important i “en molts països hi va haver un trencament amb la idea de la universitat com una institució elitista”.

No obstant, sembla que no n’hi ha prou de canviar les coses un cop. “Però això és una lluita permanent”, apunta Rodrigues Dias. I afegeix que “es nota que els grups que dominen l’economia i la societat tenen una capacitat de recuperació molt gran, i l’elitisme ha tornat i ho ha fet amb un sentit molt concret, que és el sentit comercial, d’això no hi ha dubte”.

Un sentit que s’imposa no només en la universitat o en l’educació. I si volem institucions que estiguin al servei de les persones? Rajesh Tandon ho té clar: “L’única forma de fer del sistema universitari alguna cosa més que una màquina d’ocupació és promoure el concepte que l’educació superior és un bé públic, són institucions públiques que han de complir funcions públiques”. I per això cal la implicació dels membres de la comunitat universitària i també del conjunt de la societat.