Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La Sònia i en Sergi formen una parella jove que viu a Lleida. Són companys en la passió per la il·lustració i l’art que els ha portat a engegar un projecte plegats: MOMOestudi. Encaminats cap a l’economia col·laborativa i amb base en les petites revolucions, un dels seus primers projectes és La Mestra Interina. La Sara, la protagonista de les vinyetes que publiquen cada dilluns, és una mestra d’Infantil que explica la quotidianitat dels i les professores en règim d’interinatge des de l’humor i la crítica.
La Sara està fortament inspirada en la Sònia, que té una motxilla de mestra interina de deu anys a les esquenes. Fa poc més de quatre mesos, en Sergi i la Sònia van decidir començar a buidar plegats aquesta motxilla i recrear les experiències a les aules i transformar-les en petites càpsules dibuixades per ell i amb ella com a colorista. “Les històries són força reals, encara que intentem que no siguin cent per cent fidels a com van succeir, per si algú s’hi reconeix”, apunta la Sònia, mentre esclata en un riure que l’acompanyarà durant tota l’entrevista.
Les seves tires van des de l’estrès provocat per les llistes d’interinatge a patinades de la Sara, passant per la sensació de no ser d’enlloc de les mestres interines. “Són situacions del dia a dia que ens han passat a tots però de les que ens hem de riure per no plorar”, comenta. Però de seguida admet que la tendresa i la satisfacció de treballar amb nens fa que tot “valgui la pena i que ho faries tot per a ells”. De bon principi sabien que la Sara seria interina, perquè “és un tipus de mestre que té uns hàndicaps afegits a la resta: ens envien a diferents centres, canviem sovint, tens nens i companys nous…i quan ja t’hi has fet, toca marxar”, es lamenta. Però per a ella, això fa que “valorem encara més les criatures”.
La rebuda de la Mestra Interina a xarxes ha estat “molt satisfactòria” per a aquesta parella lleidatana, que també col·labora amb la revista Catalunya de la CGT. “Veiem que a les xarxes la gent respon i ens explica històries o ens confirma que el què il·lustrem nosaltres també els ha passat”, apunta en Sergi. Una d’aquestes situacions comunes és l’arribada a un centre nou, quan “sents que no formes part d’un espai que ja té les seves dinàmiques”, opina la Sònia. Explica com la frustrava que no recordessin mai el seu nom, i es passava setmanes senceres sent “la nova”.
Però al final el pitjor sempre és marxar: “ho porto fatal!”, exclama la Sònia i recorda un grup que la va marcar molt. Un grup de nens i nenes difícil, amb problemes emocionals i dinàmiques complexes. “Ens vam entendre súper bé i tot rutllava perfecte però, d’un dia per l’altre, se’m va acabar l’interinatge i vaig haver de marxar. Un drama! Jo plorant, els nens plorant, les altres mestres al·lucinant…”, riu. El més dolorós és que “de vegades els nens creuen que els abandones”, comenta. Poc a poc, a mesura que van anar passant els anys, va anar canviant menys d’interinatge i la van començar a cridar per cursos sencers, però enguany “he fet una parada com a mestra”.
El que no s’anomena, no existeix! pic.twitter.com/Jhf0998xKk
— LaMestraInterina (@MestraInterina) 27 de novembre de 2017
Nens jugant amb nines i nenes negres a qui demanen ‘el color carn’
La Sònia es dedica actualment a l’estudi i les seves aules són les de la Mestra Interina. Ara fa de docent d’altres maneres: fent xerrades per MoMo i tallers a nivell no formal “en la línia de l’economia solidària i transformació social que volem pel nostre projecte”, apunta en Sergi, qui afegeix que “la mestra té un punt de crítica, que anem dosificant de manera amable per a que no generi recel, però sempre amb la mirada en l’antiracisme i la igualtat de gènere”.
La Sònia en principi volia “una mestra més pukny”, però de moment han decidit fer una crítica més subtil: “posant nens que juguen amb nines, fent que hi hagi ètnies diferents a les aules que mostrem i mantenint sempre aquest punt reivindicatiu del canvi de pensament de l’educació. Tot i que el que dibuixem és el que hauria de ser normal i acceptat”. En aquesta línia, una de les seves vinyetes més controvertides va ser la vuitena. En aquella, la Sara demana als nens que prenguin “el color carn” i una nena negra li demana “quina carn, la teva o la meva?”.
“Amb aquella vinyeta molta gent es va enfadar!”, exclama la Sònia. “Com que des de petits que el color carn és el roseta, no pot ser que sigui negatiu. Doncs sí que ho és, i és racista i cal que ens hi enfrontem”, opina en Sergi. Per la seva banda, la Sònia reconeix que a ningú “no li agrada que li posin davant un mirall amb el que fa malament”. Però, per a aquesta parella és imprescindible que el missatge que donin els mestres sigui molt curós: “l’escola no és un bolet aïllat del que succeeix a fora, sinó que les seves quatre parets són permeables”, diu en Sergi.
Així, una de les coses que motiva el projecte és “humanitzar els mestres, ensenyar que no som éssers de llum, que ens equivoquem, que som persones i que és perfecte que sigui així!. La Sara apareix en moments quotidians de la seva vida, que va més enllà de ser mestra”, exclama la Sònia. Però també era important “canviar la idea de ganduls dels mestres, dels qui creuen que no fan res important, el tòpic de ‘tenen moltes vacances i treballen poc’”, afegeix en Sergi.
Precisament, segons la Sònia, les d’infantil són les més infravalorades. “Moltes vegades no se’ns veu ni com a mestres sinó com a mainaderes. Resumeixen la nostra feina com un ‘pinta y colorea’ oblidant que eduquem els nens. No són poques les vegades que m’han dit allò de ‘mira què bé, que et passes el dia jugant!’”. Per això la Sara té caràcter, reivindica la seva vàlua i la feina de formació, recerca i innovació pedagògica que hi ha rere cada mestra d’infantil. Alhora que cada dia “reconeix que tot el que li passi i tot el que s’hagi d’esforçar val la pena, perquè faria qualsevol cosa pels nens”.
Així, acabem l’entrevista a la taula de disseny d’un pis de Lleida on neix cada setmana la Mestra Interina. Les tauletes i els ordinadors on en Sergi i la Sònia creen la Sara estan d’esquenes a un menjador que sembla un petit museu on s’hi poden trobar dibuixos de tots dos, làmines feministes, ninots de Mafalda o llibres diversos que rescaten l’esperit de les seves tires de còmic: una crítica subtil i fonamentada embolicada de tendresa i l’alegria del riure constant de tots dos.
