Entrevista

“L’escola no és l’instrument meritocràtic ni d’inclusió eficaç que alguns suposen”

Pau Marí-Klose és tota una autoritat quan es parla de pobresa infantil. Encara que va començar estudiant als joves, aquest professor de Sociologia de la Universitat de Saragossa ràpidament va passar als més petits. Se li nota la passió i el coneixement en contestar les preguntes. Enllaça temes, ofereix dades, cita estudis. En els més de deu anys que ha dedicat al tema, ha esbrinat que la pobresa és molt més que falta de diners, que és una situació de la qual és difícil sortir i que, per descomptat, l’escola no acaba d’ajudar.

Per fixar el marc, què és ser pobre?

Són les famílies amb ingressos equivalents inferiors al 60% de la mitjana d’ingressos. Això s’ajusta per la composició de la llar (nombre de membres i edats). Aquesta és la definició convencional de pobresa, que dóna un nombre que a Espanya és el 28%. Hi ha altres indicadors que donen altres nombres. La pobresa reflecteix situacions de privació material que van associades a altres dèficits (educatius, de capital social, és a dir, la capacitat de tenir entorns socials on pots trobar recursos o informació). Aquestes situacions en alguns casos són transitòries, però en moltes són bastant permanents. Això no vol dir que no es pugui escapar de la pobresa, moltes famílies passen mals moments a la seva vida, però bona part del temps es troben en situació de desavantatge econòmic, estiguin per sota del llindar de la pobresa o just per damunt.

La pobresa no només és problemàtica perquè afecta al benestar o al rendiment educatiu d’un nen, o perquè generi un problema sanitari, sinó perquè quan aquest nen és adult arrossegarà problemes originats per la pobresa que va viure durant la infància. La probabilitat que aquest nen tingui problemes laborals o sanitaris és major. Un exemple molt il·lustratiu és l’obesitat infantil. Sembla mentida, però ara els pobres són grassos en la infància. L’obesitat infantil pot ser un problema infantil —et criden “gordo”, no pots jugar al futbol—, però és fonamentalment un problema perquè és el principal indicador de l’obesitat en la vida adulta. I en la vida adulta és la causa de tot tipus de problemes sanitaris i influeix molt en l’esperança de vida. Encara que després de ser nen gras en la infància et vagi bé en la vida adulta, molts no hauran deixat de ser adults obesos que arrosseguen problemes ocasionats per la pobresa infantil. Podríem pensar en altres exemples. A nivell educatiu és molt descarat el tema: el fracàs educatiu et condiciona la vida pel que fa als llocs de treball als quals pots optar, els ingressos que podras tenir, etc.

Bona part dels seus estudis són sobre els processos que porten a situacions de desavantatge educatiu, moltes vegades relacionada amb la pobresa. Quins són aquests processos?

Un primer factor fonamental és la pobresa de les famílies, que té efectes des de diferents perspectives. Viure situacions de pobresa està associat a privació econòmica que al seu torn té efectes sobre altres dimensions del benestar infantil. Pobresa significa, per exemple, habitatges inadequats, que moltes vegades estan relacionats amb problemes sanitaris (humitats, mals aïllaments i riscos sanitaris en forma d’infeccions, amuntegaments, increment dels dies que poden estar hospitalitzats), que poden estar en l’origen de problemes educatius.

Els efectes de la pobresa també es produeixen en el deteriorament del clima familiar. La pobresa s’associa al deteriorament de les capacitats parentals, i això pot tenir efectes educatius, de retards cognitius perquè la implicació parental no és la més adequada. En el tema de la pobresa els efectes són acumulatius. En una llar amb dèficit de capital econòmic moltes vegades hi haurà també dèficit de capital educatiu o cultural. Són llars amb pares amb menys recursos educatius, menys capaços d’estimular les capacitats dels nens en edats primerenques, de reconèixer els talents dels nens i conrear-los. Hi ha menors expectatives sobre la trajectòria educativa dels seus menors, del valor que l’educació té per a ells, de menor capacitat de negociació amb les escoles (això és un element detectat, les famílies amb menor nivell de capital cultural són menys capaces de negociar amb un tutor per exemple que el seu fill no repeteixi un curs). Quan els nens desfavorits arriben a l’etapa d’educació obligatòria, ho fan amb desavantatges que els impedeixen progressar en la mateixa mesura que els seus companys. Si s’afegeix els efectes de concentració espacial (els nens pobres viuen envoltats d’altres pobres i van a escoles pobres), l’efecte és acumulatiu. Hi ha molta evidència que assenyala que en aquests contextos on es concentren nens que arrosseguen problemes socials que porten a l’aula, el progrés educatiu és molt més difícil, la educabilitat es posa en joc. Els docents no solament gestionen reptes educatius, sinó socials. La meva aproximació a totes aquestes qüestions és longitudinal. Les experiències en les primeres etapes són fonamentals per entendre què passa després. El fracàs escolar o abandó prematur és impossible entendre’l sense experiències acumulatives que es generen en la més tendra infància.

L’escola està complint el seu paper d’eliminar aquestes diferències d’origen i compensar els desavantatges?

El sistema educatiu en abstracte no ho està aconseguint. Tota l’evidència assenyala que les bretxes socials al final del procés educatiu obligatori són molt similars a les quals s’observen al principi. Els països que poden seguir als nens durant tot el seu recorregut educatiu ho observen molt clarament. Aquí, amb menys informació, també ho veiem. L’escola ni és l’instrument meritocràtic especialment eficaç que es pressuposa (la idea que en el sistema educatiu avancen els millors) ni és un instrument d’inclusió eficaç. Més aviat, reprodueix les diferències d’origen. Això no vol dir que no hi hagi escoles o docents que puguin tenir aquest efecte corrector. Però hi ha estudis anglosaxons que diuen que fins i tot les diferències s’amplien al llarg del període escolar, de manera que els nens d’origen desfavorit que ho feien bé en les primeres etapes, després del cicle educatiu ho feien pitjor, mentre els nens acomodats que ho fan malament al principi als deu anys s’han recuperat bastant. És a dir, l’escola rescata als nens acomodats i perjudica als que provenen d’entorns desfavorits.

Vaig a fer un petit matís. No necessàriament l’efecte és de l’escola. També hi ha evidència que mostra que més hores a l’escola ajuda als nens desfavorits. O que estar fora del període escolar els perjudica (els estius, per exemple). El problema no és estrictament l’escola sinó que l’escola no opera sola. Determinades influències de l’entorn empenyen l’escola a ser productiva per als nens acomodats, però limita la possibilitat que nens d’entorns desfavorits tirin endavant.

Esmenta aspectes que poden corregir aquestes deficiències. No anem a fer un pla director aquí, però pot esbossar-ne algun?

Un nen en situació de pobresa viu en desavantatge. En aquest sentit, un element clau d’inici és corregir les situacions de pobresa en la infància, o si més no atenuar-les. Quan tens un país amb un 28% de nens en situacions de pobresa no pots pretendre els mateixos resultats educatius que un altre com Finlàndia, que en té menys del 10%. Un primer element llavors és atendre aquestes situacions amb polítiques de lluita contra la pobresa infantil o fins i tot ajudes directes. Un segon element són escoles infantils de qualitat i polítiques que possibilitin l’accés a aquestes escoles de col·lectius desfavorits. Espanya ha sofert una gran explosió de l’escola infantil, el 0-3, però no ha arribat a les famílies que més es podrien beneficiar d’elles, les més desfavorides. I més si són escoles de qualitat que produeixen el que aquests nens no tenen a casa, que és l’estimulació cognitiva. Un tercer element és contenir la segregació escolar. Hi ha efectes de concentració de la pobresa que es produeixen al barri. També a l’escola, sobretot si els centres no compten amb suficients recursos per fer front a aquests reptes. Una política en aquesta direcció també seria ajudar més generosament les escoles que afronten situacions socioeconòmiques més complicades: assegurar que el personal docent sigui experimentat, que es pugui centrar en l’atenció específica a les situacions socials problemàtiques que pugui trobar-se, que conegui dinàmiques pedagògiques que ajudin aquests estudiants (competències no cognitives com inculcar-los motivació, perseverança, paciència). Un altre element que cal esmentar, perquè les bretxes són enormes a nivell socioeconòmic, és la repetició. Som un país que fa repetir molt, això se sap, però no repeteix tothom, repeteixen els estudiants desfavorits. Als 15 anys ha repetit un 53% dels estudiants del cuartil més desfavorit mentre solament ho ha fet un 8% dels acomodats. Acostar aquestes xifres és imperatiu, som una anomalia total. Hi ha tot tipus d’intervencions, a nivell pedagògic també.

Ens estem preocupant poc com a societat del fenomen de la pobresa infantil?

El gran salt és entre la preocupació i posar els mitjans. La preocupació que apareix als mitjans de comunicació acaba fins i tot expressant-se als programes polítics o fins i tot en els pactes que signen els partits. En les últimes dues negociacions entre PSOE-Cs i entre PP-Cs per presentar una alternativa de Govern [l’entrevista es va fer al gener], en els dos casos es va reconèixer el greu problema de pobresa infantil i es va comprometre una gran quantitat de recursos per fer-li front. El problema és que quan arriba el moment de negociar els Pressupostos Generals de l’Estat això no acaba de concretar-se. Els 2.000 milions d’euros que van comprometre el PP i Ciutadans al final es van quedar en cent i escaig, que desglossats ni tan sols van a la infància i acaben en els refugiats, per exemple. A l’últim moment els actors que han de negociar els pressupostos s’obliden de la importància del problema i atenen altres consideracions, potser a qui poden fer content i amb això dels nens potser et puguis permetre el luxe de no posar-ho en primera línia perquè en el fons no faràs descontent a gaire gent.

Sorprèn aquesta afirmació, perquè un diria que un 28% de les famílies amb fills sí és molta gent.

Sona a molta gent, però aquesta gent no s’identifica com a famílies amb nens pobres. S’identificaran com a catalans, treballadors, com a consumidors o com a famílies amb una persona dependent a casa, però no amb famílies amb nens que necessiten una determinada atenció envers els nens. Són grups que no tenen a ningú que els defensi com a col·lectiu. Els treballadors tenen als sindicats, els independentistes als partits polítics nacionalistes… El tema dels nens queda més relegat perquè no tenen aquestes associacions bandera que puguin defensar-los. Aquesta situació està millorant bastant perquè avui dia sí hi ha un Save the Children o Unicef que poden jugar aquest paper, però encara queden relegats a l’últim moment, en el procés de negociació. Tots els partits s’apunten a el “cal ocupar-se dels nens” a nivell programàtic, però no semblen traduir-ho després.

Entrevista original publicada a El Diario de la Educación