Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les matemàtiques són com una pedra a la sabata per a molts estudiants; és un tràngols que molts nens i nenes comencen a patir a la primària i no se’n desfan fins el batxillerat o la universitat. A falta d’una enquesta rigorosa de l’IDESCAT, no és aventurat assegurar que a molts estudiants no els agraden les mates. Però, perquè tenen aquesta mala fama? La resposta és que “ni ho entenen ells ni ho entenen els mestres”, sentencia Pedro Ramos. És un matemàtic i professor de la Universidad de Alcalá, no només en aquesta disciplina científica, sinó també en la Diplomatura de Magisteri de Primària i en el Màster de Formació del Professorat.
“Ensenyar bé als mestres és gairebé tant important com ensenyar els alumnes”, considera Ramos, que va començar a donar classes a futurs mestres el 2010, feina que compagina amb l’elaboració d’un blog, Más Ideas Menos Cuentas, en el que reflexiona sobre la docència de les matemàtiques i proporciona exemples d’exàmens i consells per a la docència. Des de la frescor i l’humor que tant sovint semblen característiques antagòniques a les d’un professor de matemàtiques, Ramos reflexiona sobre com ensenyar a multiplicar o baixar de l’abstracció numèrica les derivades o equacions.
“La pregunta estrella quan ensenyes matemàtiques a un nen és: per què? I molts mestres no estan preparats per respondre”, apunta. Per què 3×5 es llegeix “tres per cinc”? Per què això és equivalent a sumar tres vegades cinc objectes? I, encara més difícil: com explicar que també és igual a sumar cinc vegades tres objectes? “Els docents no entenen la formulació bàsica de la multiplicació i són exemples del que els succeirà als nens i nenes quan siguin adults: que interioritzen un concepte que els ha estat repetit fins la sacietat però que no saben explicar. I és en aquests aspectes quan notem els buits de l’educació”.
Però aquestes mancances no són comunes a tot arreu; de fet, quan es volen buscar solucions a problemes que afecten a les aules, moltes vegades es mira a països com Finlàndia o Singapur, i és precisament en aquest darrer on Ramos va trobar la resposta als dèficits en ensenyament de Matemàtiques. El conegut com a Mètode Singapur ha col·locat el país homònim a la primera posició de les llistes PISA en totes les categories. Així, què té aquest procediment que el fa tan efectiu? “Molts diuen que és una qüestió de disciplina inherent al caràcter asiàtic, però no és ben bé així. De fet, a Singapur et diuen que ells no van inventar res, que és una metodologia occidental, però que han sabut aplicar excel·lentment”.
La tècnica Singapur es basa en tres etapes que són la del dibuix, la manipulativa i la simbòlica. Així, els conceptes de suma i resta, per exemple, se simplifiquen amb els d’afegir i suprimir des d’una activitat més activa, com és el dibuix. Després es passa al recompte manual i, només llavors, havent assumit prèviament les dues fases, es passa al simbolisme, que seria la matemàtica tal com la coneixem ara.
“Si no es comprenen les mates als 5 anys, les rebutjaran sempre”
El genetista David Bueno va assegurar en una entrevista que ens precipitem en ensenyar conceptes abstractes, com podrien ser les matemàtiques, ja que fins els 7 anys pot no haver-se desenvolupat les àrees del cervell dedicades a descodificar-los. Ramos es mostra en la mateixa línia i assegura que l’error està en que “comencem molt d’hora amb conceptes com la suma o la resta que, encara que puguin semblar molt simples, són complexos per a un nen de 5 o 6 anys. Estem assentant una base en què no entenen, sinó que memoritzen, conceptes que seran els fonaments de totes les matemàtiques que vindran després”. I el que és encara més greu: “si no es comprenen les mates a aquella edat, es rebutjaran ja per sempre”, sentencia.
És per això, que una de les claus del mètode Singapur és començar ben d’hora: “si no iniciem aquest canvi pedagògic a la primària, després ens costarà molt canviar els hàbits mnemotècnics ja establerts. I tot i així, els resultats no es veuran fins a començaments de Secundària”, apunta el matemàtic. I és que, una altra de les característiques del mètode és avançar més lent, per a fer-ho en profunditat. “Així ens assegurem que els nens i nenes puguin comprendre i, a més, atenem a la diversitat perquè no es passa a un concepte nou fins que tots hagin entès el primer”, afirma Ramos.
I tot plegat no significa aprendre menys, perquè si s’afiancen els conceptes bàsics, després nocions més complexes seran més senzilles d’aprendre. La prova està en els exàmens d’accés a la universitat de Singapur: “els nostres alumnes de batxillerat no podrien amb aquestes proves. I potser els de primer de facultat tampoc”.
El mètode Singapur comença a aplicar-se a Espanya, però molt lentament, tal i com es lamenta Ramos. Aquest endarreriment denota dos carències del sistema educatiu que cal canviar: “per una banda un currículum massa atapeït de coses i mnemotècnic en excés i, per altra, professors poc formats”. Així, considera un error tenir mestres que no entenguin les assignatures que imparteixen i, de cara a secundària, considera essencial tenir matemàtics a les aules que s’hagin format amb el màster en formació del professorat.
“Per que si alguna cosa ens ensenya Singapur és que la nostra manera d’aprendre i la nostra visió de l’educació no són les més adequades. No hem de limitar-nos a transmetre coneixements sinó a fer que s’entenguin.
