Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Maó a maó, el discurs anti-immigració i anti-refugiats s’està estenent pel món i per Europa, i també en les ments de moltes persones. Aquesta forma d’interpretar la realitat està inundada de mites. Presenta els immigrants i refugiats com “invasors” i responsables de gairebé tots els nostres problemes econòmics, socials i de seguretat, i aconsegueix fer creure a molta gent que no tots tenim els mateixos drets com a éssers humans, ni tant sols quan parlem de nens i nenes.
Aquestes idees han aconseguit plasmar-se en textos legals a tot Europa, contravenint Tractats Internacionals i fins i tot Constitucions nacionals. La discriminació dels nens migrants i refugiats es produeix a plena llum del dia i amb cobertura legal.
Des de l’any passat s’han ofegat al mateix mar en què molts ens banyarem aquest estiu una xifra indeterminada d’infants. S’estima que podria estar, com a mínim, al voltant dels 1.000. Les raons? Insuficients vies d’accés per poder refugiar-se de la guerra a Europa i migrar de manera segura, per exemple amb la finalitat de reunir-se amb un familiar.
Hi ha infants tancats en centres de detenció a Europa per períodes indefinits, només per ser migrants. Nens als quals es limita l’assistència sanitària en alguns països perquè s’utilitza la salut com a eina per intentar dissuadir altres persones que vinguin aquí.
Molts menors d’edat continuen sense ser identificats i protegits correctament a les portes de Ceuta i Melilla perquè se’ls bloqueja el pas sense ni tan sols preguntar-los quina edat tenen o si fugen d’alguna cosa.
Per a milers de nens, l’única solució per reunir-se amb les seves famílies o seguir el seu viatge, fins i tot dins d’Europa, és recórrer als traficants, ja que no tenen informació, respostes ràpides, atenció o protecció suficients. Encara queden molts nens a Grècia, Itàlia, Bulgària i Alemanya separats de les seves famílies, sense advocats ni tutors, sense anar a l’escola. Sense que un psicòleg tracti la seva ansietat o depressió infantil derivada de les grans barbaritats que han vist ja els seus petits ulls o de la incapacitat de gestionar incerteses i soledats que ens traurien la son de per vida a qualsevol adult.
Aquests nens i nenes, a més, són víctimes del rebuig social en molts punts d’Europa. La policia alemanya estima que es produeixen 10 atacs racistes al dia a centres de refugiats, on també hi ha menors d’edat. A Espanya, 32 nens i nenes estrangers van ser víctimes de delictes d’odi el 2016.
Ciutadans individuals i organitzacions treballem cada dia per enderrocar aquestes barreres injustes que estan destruint la vida i la infància de milers de nens i nenes que estan a Europa o intenten arribar aquí. Hem aconseguit certs avanços, però encara moltes d’elles continuen dempeus. I per això et demanem: trenca el mur.
Creiem que aquestes barreres legals, administratives i socials segueixen en part aquí perquè encara hi ha murs dins de nosaltres mateixos que impedeixen que tots alcem la veu contra aquesta injustícia per dir de forma unànime i sonora que els nens migrants són, abans de res i sobretot, nens. I per això s’han de preservar. Han de sortir immediatament dels centres tancats que els retenen sense motius, han de poder anar al metge quan tinguin grip o necessitin insulina, han d’anar a l’escola i han de viure en llocs adequats on rebin atenció adaptada i afecte, més encara si estan sols.
Aquests murs poden sorgir perquè les seves realitats ens resulten massa llunyanes, per la por davant el desconegut, pels prejudicis o estereotips que tenim al nostre cap.
Però es poden enderrocar. De fet, gràcies a moltes persones que han trencat aquests murs, hi ha cada vegada més nens amb històries positives per explicar, com ells: Malik, Nora, Sammy, Nour, Ilyas i Ihab.
Dies abans de llançar aquesta campanya, vam sortir al carrer a recollir les reaccions espontànies de veïns i veïnes de Madrid. A tots els vam explicar la història i ensenyem la foto d’un nen migrant de Nigèria, l’Obasi, i tots van tenir l’oportunitat de trobar-se amb ell minuts després.
La trobada ho va canviar tot, va ser una explosió d’humanitat, perquè no és el mateix un nen migrant que un nen el nom i rostre del qual coneixem; no és el mateix no saber res que conèixer la seva història; no és el mateix tocar directament una persona o una realitat, que no fer-ho.
Des que es va conèixer la tragèdia del petit Aylan, moltes persones ens han preguntat què podien fer davant el drama que segueixen vivint els migrants i refugiats a Europa. L’ajuda econòmica segueix sent imprescindible per al nostre treball a Síria, a Grècia i en desenes dels països en què actuem, però amb aquesta acció hem volgut donar una resposta més: la necessitat de mirar al nostre voltant, prendre consciència dels nens i nenes que ja són aquí, nens que veiem pel carrer, veïns, companys de classe dels nostres fills o néts… I fer-nos una pregunta quan passen pel nostre costat: ¿realment veiem abans a un nen que a un estranger? Realment entenem i sentim que tots els nens són nens?
Les reaccions dels veïns de Madrid ens van omplir d’ànim i esperança respecte al canvi que volem veure a Europa, tant en l’actitud social com en les lleis migratòries. Aquestes persones van aconseguir trencar els seus propis murs. Què passaria si tots (ciutadans, polítics, periodistes…) aconseguíssim fer el mateix? Aquí hi ha el repte i la oportunitat de canviar les coses. trenca el mur.
Aquest és un article publicat a eldiario.es
