Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La Núria va començar el curs aquest setembre al Diari de l’Educació. Malgrat l’enyor de no poder-lo començar amb el seus alumnes al Centre de Dia de Hospital Santa Caterina, el Diari de l’Educació li oferia la possibilitat de sentir-se activa i connectada a la seva tasca d’educadora. La Núria no ha pogut continuar el curs, però ens deixa un llegat ple de testimonis i reptes.
Costa sempre recollir la integralitat d’una trajectòria vital. Tampoc no ho aconseguiran aquestes ratlles. La Núria sempre va apostar per l’educació. En acabar els seus estudis de Biologia, tot i tenir altres propostes com ara continuar a la universitat, va optar per inserir-se de ple en l’educació Secundària. Creia en l’educació i en la seva capacitat transformadora, tant a nivell personal com social.
Des d’un inici es va plantejar innovar i cercar noves metodologies educatives. Començant per la seva matèria de ciències naturals, de la qual era una entusiasta. En són testimoni la seva participació en els primers simposis sobre l’ensenyament de les Ciències Naturals. Però, sobre tot, la seva aportació a l’Equip ICE de Ciències Experimentals de la Universitat de Girona, que va elaborar una extensa i debatuda publicació: Ciències Experimentals: proposta de modulació (etapa 12-16), de la qual se sentia molt orgullosa, tant del resultat com de l’aprenentatge en equip. La Núria va començar de professora en el primer any de l’institut de Torroella de Montgrí (1986). Era temps de Reforma Educativa. El curs següent, però, li van assignar l’institut Castell d’Estel·la d’Amer (1987-94), que va esdevenir centre pilot de la Reforma. Aquesta circumstància li va suposar una àmplia formació i estar en contacte amb molt professorat de centres que experimentaven noves propostes i metodologies. Tant va assumir la pedagogia de la Reforma que va acabar fent de formadora en els cursos de professorat, conjuntament amb l’amic i company Pere Pujolàs, pedagog desaparegut també recentment.
Per la Núria, però, l’experiència educativa més reeixida i satisfactòria va ser la posada en marxa de l’institut de Celrà (1996-2004) amb uns companys i companyes excepcionals. Foren set cursos viscuts amb molta intensitat, amb un autèntic treball d’equip i amb un marcat projecte educatiu innovador que van ser un referent durant tots aquells anys. L’enfoc de l’acció tutorial, on tot el professorat era tutor, el tractament de la diversitat des de múltiples vessants, i un acurat treball dels equips docents, en foren aspectes rellevants. També ho van ser la implicació de l’alumnat en la dinàmica del centre, la vinculació amb els agents socials i educatius de l’entorn, i una treballada cohesió del claustre. Més enllà dels aspectes concrets, fou la constatació que era possible dur a terme l’educació tal com l’havia imaginada.
La culminació d’aquella experiència va ser una llicència d’estudis retribuïda sobre El procés d’ensenyament-aprenentatge i de socialització de les alumnes filles de famílies immigrades: intervencions educatives i construcció d’identitat en l’àmbit educatiu, que li va permetre aprofundir sobre dos aspectes essencials per la Núria: la perspectiva de gènere i la mirada des de la immigració de l’educació. Entre altres aspectes, això va promoure que participés en diversos àmbits a l’entorn de la Fundació Jaume Bofill, com ara en el Consell Assessor de la col·lecció Conciutadania Intercultural, i impulses el Col·lectiu per la Igualtat amb un web que aportava un ampli ventall de propostes pedagògiques.
Després d’un breu pas pel LIC, es va integrar com a professora de l’Hospital de dia d’Adolescents de Salut Mental del Parc Hospitalari de Salt des del curs 2005-06. No va ser una adaptació fàcil a l’inici. Però s’ho va prendre com un repte del qual va sortir molt enriquida i feliç. Segurament sense proposar-s’ho va sentir-se plenament educadora amb les noies i els nois de l’aula, desenvolupant les seves grans habilitats creatives, d’acompanyament personal i de lluita per la igualtat d’oportunitats. Elaborant un projecte educatiu per a cada alumne amb la seva complicitat, fent de pont entre el centre hospitalari i el centre educatiu, i buscant sempre un espai o programa de reincorporació al sistema formatiu per tal de continuar amb el seu projecte vital. La Núria apostava per aquests nois i noies fins al final. El seu gran coneixement del funcionament dels instituts, i dels diversos recursos educatius, li permetia empatitzar amb el professorat tutor d’aquest alumnat i alhora ser exigent en el seguiment i acompanyament per aconseguir el seu èxit educatiu.
En paral·lel a la seva tasca de professora a l’Hospital de dia va ser escollida regidora de l’ajuntament de Girona en dues legislatures (2007-15) per ICV, de les quals, en la primera, va participar del govern com a Regidora d’Educació i Cooperació. Va voler dotar a la ciutat d’un veritable projecte educatiu fonamentat en l’equitat i la qualitat educatives. Primerament, a les escoles de titularitat municipal –o sigui, les escoles bressol, de les quals es va enamorar i va restablir el seu paper educatiu de primer ordre–. Després, en la lluita contra la segregació escolar potenciant projectes de tipus magnet (3) de les escoles dels barris dins del programa Donem la volta a les escoles i aplicant una nova zonificació escolar. També va enfortir educativament els plans comunitaris dels tres sectors perifèrics (Santa Eugènia-Sant Narcís, Sector Est i Pont Major) i va ampliar significativament l’oferta de recursos educatius de la ciutat. I, finalment, va posar en marxa un Projecte Educatiu de Ciutat amb la participació de tot el teixit associatiu ciutadà de manera que tothom es sentís i esdevingués un veritable agent educatiu.
Rellegint la trajectòria educativa i vital de la Núria crec que s’hi poden reconèixer dues màximes que ella sovint repetia i que procurava sempre tenir en compte: “L’important no és arribar sol i el primer, sinó junts i a temps”, extret d’uns versos de León Felipe, i “La resistència d’un pont es mesura per la columna més feble”, adoptada d’un altre pedagog i bon amic, Francesc Carbonell.
El Diari de l’Educació ha estat, per la Núria, una molt bona oportunitat per expressar i compartir la mirada que des de la finestra de l’aula de l’hospital tenia de l’educació i dels seus reptes actuals. Des de “la columna més feble” que podien representar els seus alumnes, testar i valorar la resistència del nostre sistema educatiu a la diversitat i la inclusió. Com prèviament havia fet a la secció de la Pissarra del Cafè de la República, del també enyorat Joan Barril. En definitiva, perquè la Núri, creia de debò que l’educació és cosa de tots i totes, com diu el lema de partida d’aquest diari.
Moltes gràcies, doncs, al Diari de l’Educació per donar veu a tants educadors i educadores com ara la Núria. Per donar a conèixer àmbits sovint tant poc coneguts i reconeguts com poden ser les aules dels Hospitals de Dia d’adolescents de salut mental. I un agraïment especial per dedicar a la Núria el premi Marta Mata 2016 que va rebre el Diari de l’Educació el desembre passat, del qual ella, de ben segur, se’n sentiria molt satisfeta.
Albert Quintana i Oliver és el marit de Núria Terés. És educador i professor de Secundària.
