Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
De l’aplicació de les noves tecnologies a les aules, dels seus possibles beneficis o perjudicis, se n’ha parlat abastament. Però qui és l’encarregat de comprar aquestes eines? Qui ha de decidir quina marca de tauletes necessita una escola? O quin és el software més adequat? L’allau de noves empreses, sovint start-up, que ofereixen productes als centres educatius és cada cop més voluminosa, però pocs s’han parat a pensar quin és el millor procediment per a incorprar-los, si és que cal. Davant aquest panorama, a Nova York van posar en marxa iZone, un projecte d’innovació que posa en contacte escoles i empreses desenvolupadores de programes per diagnosticar quins són les seves necessitats en l’àmbit tecnològic i adaptar-ne les solucions. Aquesta iniciativa la va dirigir durant vuit anys Steven Hodas, que en va donar tots els detalls a l’acte Debats d’Educació, que organitzen la UOC i la Fundació Jaume Bofill.
Per què el departament d’Educació de Nova York va decidir que havia de crear un espai de col·laboració entre mestres i start-up pel que fa a la innovació relacionada amb les noves tecnologies?
Abans de participar en aquesta iniciativa, jo havia treballat en empreses de software, i m’havia adonat que les escoles en general són compradors molt dolents. M’explico: es gastaven molts diners sense aconseguir tot el valor que els seus venedors i els respectius productes poden oferir. A l’Administració pública, que és qui compra, li costa diagnosticar els problemes reals de les escoles en aquest sentit. A la vegada, moltes empreses innovadores eren reticents a treballar amb les escoles perquè per a elles és difícil, perquè els porta a processos molt lents.
Fins ara no són les escoles les qui decideixen què es compra i què no, sinó els seus titulars. Sovint, doncs, el Govern.
I el Govern acostuma a ser un mal consumidor perquè no té formes acurades de mesurar quins són els problemes tecnològics de les escoles. A més, tarda mesos o anys a comprar el que creu que pot anar bé, i llavors a sobre el món ha canviat i ja hi ha productes millors al mercat. Han d’anar més ràpid.
Qui sap quines tecnologies necessita una escola, doncs?
Depèn del problema que tinguin. Si parlem de tecnologia relacionada amb l’aprenentatge, segurament els mestres són qui més en pot saber. Ells saben com s’ha de fer classe, com aprenen els seus alumnes, així que han de formar part de la definició del repte. Als Estats Units –a altres països no ho sé– els mestres mai no han format part d’aquest procés. Sol ser algú en una oficina sense contacte amb els mestres, sense trepitjar una aula des de fa anys, sense tenir eines per avaluar el producte, el qui pren la decisió de comprar. I s’acaba gastant moltíssims diners en col·locar una eina a totes les escoles que després li sorprendrà que ningú fa servir.
Hi ha molts exemples d’aquestes compres a l’engròs. A Catalunya vam tenir el programa 1×1. A Los Ángeles s’està investigant l’adquisició milionària de tauletes a Apple per a tots els seus alumnes.
Això passa perquè no es paren a pensar a poc a poc. Algú a Los Àngeles va decidir que repartirien tauletes a tothom sense preguntar-ho als mestres. Ningú amb dos dits de front engegaria un projecte d’aquesta envergadura sense haver-ho provat abans! Fer un pilot amb cinc escoles, veure com funciona, què canviarien…
És això el que fan a iZone? Valorar la tecnologia abans d’aplicar-la?
Fem servir els principis bàsics del disseny centrat en l’usuari. És a dir, que es va a la persona que té el problema, és a dir, al mestre: se l’observa, se l’escolta, se li deixa dissenyar el propi problema… I llavors els diferents desenvolupadors miren de donar-hi resposta, la retornen al docent, que prova les diferents opcions, les selecciona… Fixa’t que fins aquí encara no s’ha comprat res. La prova pot durar tres o sis mesos, treballant colze a colze els mestres i els desenvolupadors, que adapten el producte en funció d’això. Al cap d’uns mesos, tens una eina molt millor per a les escoles, i la propera que desenvolupin segur que serà més acurada.
Les empreses tenen ànim de lucre, és clar. Com saben que tenen un interès real per fer bons productes educatius?
Han de tenir ànim de lucre, sinó no duraran gaire al món de l’empresa. Els interessa fer productes útils per a les escoles ni que sigui per garantir que creixen com a empresa. Tenen un interès real per fer les coses millor. I creu-me, la gent que funda petites empreses o start-up que ofereixen serveis a escoles saben que no faran molts diners ràpidament. Si busquessin això es dedicarien a una altra cosa.
Però em refereixo a que vostès donen una informació privilegiada –per exemple: què necessiten els docents– a unes firmes determinades. Com seleccionen a quines?
Això és cert, hem de ser molt curosos a l’hora de connectar les empreses amb els mestres. Ens assegurem que es prenguin el projecte seriosament i que el seu compromís es mantingui en el temps. Fem un procés d’avaluació sever. També amb els mestres, perquè les startup estan invertint el seu temps sense assegurar-se que vendran el producte, ho fan de forma gratuïta. El compromís i el nivell hi ha de ser en totes dues parts, perquè és una relació que no té res a veure amb una transacció.
I al final, qui decideix què es compra? L’escola o l’Administració?
Als Estats Units depèn de la ciutat. A vegades l’un, a vegades l’altre, depenent del cost i depenent, sobretot, de si és o no per a tots els centres.
Posi’m un exemple d’iZone de col·laboració entre mestres i empreses emergents que hagi arribat a bon port.
Potser el més conegut és el Gap App Challenge, pensat per solucionar un problema de baixos resultats de matemàtiques a Primària. Vam obrir un concurs on es van presentar 200 empreses i particulars. Els mestres en van avaluar les propostes, i en van escollir 40 de finalistes. Aquestes es van adjudicar a diferents classes que també s’havien presentat al concurs. Els vam ajuntar de forma acurada i van treballar conjuntament per millorar els programes. El procés va durar 9 mesos.
I vostès subvencionen llavors les empreses?
No, mai. Aquests experiments no comporten donar-los diners. A excepció dels qui s’enduen premis en casos com el de l’exemple anterior. El compromís consisteix en invertir el seu temps i recursos per tenir aquestes reunions amb els mestres. I ho fan de gust, alguns cops volant a Nova York des de l’altra punta del país.
Les noves tecnologies poden ser una eina que ajudi a personalitzar l’aprenentatge? O encara estan lluny d’aquest objectiu?
D’entrada, sabem que la tecnologia en si mateixa no condueix a la personalització. És una eina que ens serveix per a un objectiu, i gràcies a déu és l’objectiu el que hem de definir primer, i després pensar com adaptem l’eina. A iZone no només desenvolupàvem tecnologies, també a vegades repensàvem qüestions del dia a dia a l’aula, com els espais o els temps. Per personalitzar els aprenentatges, si m’ho permets, no necessites ni electricitat: en tens prou amb persones conversant i un mestre hàbil que aprofita el que sap cada alumne. Amb o sense iPad.
Les escoles cada cop reben més missatges sobre la incoporació de tecnologies. Empreses que els venen el seu producte, famílies que recomanen aplicacions, mestres informats que en proposen d’altres… Com ha de procedir un centre davant d’això?
Tot ha canviat molt en els últims anys, és cert. Però abans també passava. Els directors, o les administracions, sempre han tingut venedors trucant a la seva porta constantment. Amb els llibres de text, per exemple. Amb l’actual bombardeig de recursos per part de startup, no hi forma d’avaluar-ho tot. La pregunta que es fa un centre és: “Com sé què hi ha al mercat i què és bo o dolent?”. I la qüestió és que no hi ha un producte bo, sinó que depèn de l’ecosistema o del currículum on s’apliqui. Sabem que aprendre és complex i que no hi ha cap factor màgic. Per això s’ha d’implicar les escoles en el procés de selecció dels productes.
I com els avaluen?
Provant el producte sense pagar, o pagant poc. I llavors la clau és habilitar webs on els professionals puguin anar compartint els seus comentaris sobre els productes i els contextos en què els han fet servir. A l’estil de webs com Tripadvisor.
Una última pregunta. Les noves tecnologies cada cop tarden menys en quedar obsoletes, o superades per d’altres. Això significarà que el sistema educatiu ha de gastar cada cop més? Es pot evitar?
Doncs no ho sé… És una cosa que haurem de resoldre. El que és evident és que hem d’acceptar que la forma com adquirim ara tecnologia no és la millor ni és la que hauria de ser.
