Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un dels criteris d’avaluació del currículum bàsic de l’àrea de Valors Socials i Cívics és “respectar els valors i els drets i deures de la Constitució espanyola”, un aprenentatge que, més enllà de l’àrea en qüestió, incumbeix tot el professorat. No és gens fàcil educar en això si es pretén fer amb rigor, eficàcia i responsabilitat. Vegem alguns exemples.
Diu l’article 14 de la Constitució espanyola que “els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Comprovar si és cert no és gens difícil en aquests temps en què els tribunals jutgen gent important i poderosa en un país devastat pels múltiples casos de corrupció. Prenguem, a títol d’exemple, el cas Nóos en què estan implicats, entre d’altres, Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina de Borbó. ¿Pot sostenir-se que la llei ha estat igual per a ells i per al jove granadí que va ser condemnat a 6 anys de presó per robar 80 euros amb una targeta falsa? ¿Ha estat igual que per a la cantant Isabel Pantoja, condemnada a 2 anys de presó per blanqueig de capitals en ser considerada col·laboradora necessària del seu marit? Concloure d’aquest i de molts altres casos que les raons de bressol, que els diners o la posició social, no han condicionat les resolucions judicials, seria fer un flac favor a les evidències i a la formació cívica i crítica de la ciutadania. ¿No seria més raonable mostrar com les lleis gairebé sempre protegeixen l’actual estat de coses? ¿No seria més ètic analitzar com les lleis –la lletra gran i la petita– les fan els que tenen poder i influència per a fer-les? ¿No seria més noble observar que els jutges no són neutrals, sinó que interpreten les lleis, donen credibilitat a uns arguments i no a uns altres, poden equivocar-se i són també fills del seu temps i de la seva experiència vital?
Diu l’article 33 de la Constitució espanyola que “es reconeix el dret a la propietat privada i a l’herència“. Doncs bé, hem assistit impàvids i incrèduls al naixement d’una nova delinqüència tolerada i emparada per lleis i forces de seguretat en contra d’aquest dret: el del moviment ocupa amb C. Es tracta de grups organitzats que han fet de la usurpació d’habitatges i pisos deshabitats –perquè els seus amos han ingressat a l’hospital, perquè l’acaben de comprar-lo i encara no s’han mudat, perquè han anat de vacances, perquè és una segona residència… perquè, per la raó que sigui, s’han absentat– un autèntic negoci. Tant si els habiten directament com si els lloguen a tercers, la llei els empara a ells i no als autèntics propietaris que, si volen entrar a casa, hauran de negociar el preu amb els delinqüents, una solució molt més rendible que si decideixen esperar que els tribunals de justícia resolguin. Una veritable extorsió per part de professionals mafiosos, que es riuen sense embuts de propietaris, veïns i del mateix estat de dret. ¿Quina actitud prendre davant de casos com aquest? ¿Condemnar els propietaris i veïns si protesten o intenten acabar a la força i pel seu compte amb aquest despropòsit? ¿Donar per bo un garantisme jurídic que sempre va en contra de les víctimes? ¿Preguntar-se per què els que tenen poder per canviar o interpretar les lleis, quan són manifestament injustes, no ho fan?
Diu l’article 104 de la Constitució espanyola: “Les forces i cossos de seguretat […] tindran per missió protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana”. Sabem que, en un estat de dret, la policia i l’exèrcit tenen el monopoli de la violència, però amb uns fins perfectament determinats. Aquesta cessió només es justifica si la ciutadania confia en aquestes forces de seguretat i si aquestes es fan mereixedores d’ella i utilitzen aquesta violència per evitar o sancionar allò que va en contra de la llibertat i la seguretat de les persones. Només aquesta confiança explicaria que la paraula d’un agent de l’autoritat valgui més que la d’un ciutadà del carrer… Malauradament això no sempre és així i a Catalunya, per exemple, hem constatat que, en casos de males pràctiques policials jutjades i condemnades, la policia ha mentit deliberadament per perjudicar les seves víctimes i sortir indemne –valguin com a mostra els llançaments de pilotes de goma mil vegades negats–, el que inevitablement, sobretot entre els joves, destrueix la confiança en els diferents cossos de seguretat.
Però el cas que vull plantejar és el del jove Théo, maltractat, emmanillat, ruixat amb gas lacrimogen, escopit, insultat i violat amb una porra per la policia el 2 de febrer passat a l’extraradi de París. Després hem sabut que no és el primer cas i que aquests policies han al·legat que es va tractar d’un simple accident i d’unes accions no intencionades, qualificatius avalats a més per la Inspecció General de la Policia francesa. ¿És admissible que aquests torturadors mentiders segueixin en llibertat i protegits per l’Estat mentre els joves que es manifesten i apedreguen aquesta mateixa policia són detinguts i empresonats per injúries i agressions a l’autoritat? ¿És de rebut que els anomenats controls rutinaris s’acarnissin sempre en el mateix tipus de ciutadans, joves, de barris perifèrics, de pell negra o massa morena per ser francesa de soca-rel? És així com es fomenta el sentiment de pertinença, la igualtat de les persones, la seva llibertat i seguretat?
