És divendres tarda a quarts de cinc, l’hora en la que els infants surten de l’escola. Jo faig el transbord de la línia lila a la línia verda. El metro marxa just quan arribo a l’andana i sec a esperar el següent. Al meu costat, sense mirar-me, seu una nena que no deu tenir mes de vuit anys i amb ella un noi una mica més gran (després sabré que és el seu germà). Em semblen massa petits per anar sols i potser per això m’hi fixo. Pel to moreno de la seva pell, i pel cabell enrinxolat de la nena, agafat amb una cua, em pregunto de quin país deu haver arribat la seva família.
El noi està concentrat mirant i llegint una cartolina mida DINA 3 plastificada. I sento com li diu a la seva germana: “M’ho llegiré tot moltes vegades, tot, tot, encara que algunes coses no les entengui”. La cara del full que “llegirà moltes vegades” (i que ja ha començat a llegir) està farcida de trossos de paper de color groc curosament col·locats. Els papers, tots de la mateixa mida amb les vores retallades en forma de triangles petits, donen una imatge estèticament bonica. A cada trosset de paper, una dedicatòria d’un company o d’una companya de classe. No em puc resistir i comento en veu alta: “Que maco”. El noi es gira i, mig avergonyit, em somriu.
Un somriure que interpreto com a permís per seguir preguntant i li demano si és el seu aniversari. Mentre em contesta que no, que “això” li han fet perquè marxa de l’escola, la nena treu un altre full plastificat de la seva motxilla i me l’ensenya. És una mica més petit que el del seu germà i en diferents colors apareixen els noms de tots els amics i amigues de classe escrits amb cal·ligrafia infantil. També el de la mestra. En ell no hi ha dedicatòries però està ple de cors vermells.
Els dos germans em mostren les fotografies que omplen l’altra cara de les cartolines. En la del noi es veu un grup de preadolescents ben posats, esperant ser fotografiats i en el full de la nena, una colla més informal d’infants petits somrient a la càmera.
Tot i que el noi no em fa gaire cas perquè esta llegint un per un els missatges del seus amics, els hi pregunto perquè marxen de l’escola i m’explica que canvien de pis, que abans vivien al Poble Sec, però que han marxat al Carmel, que aniran a una altra escola de la qual no recorden el nom. Tots dos saben, però, que la “seva” escola és “l’escola Poble Sec”.
No en sé res del què ha passat aquesta tarda a l’escola, ni com ni quan ni qui ha fet el lliurament d’aquests obsequis, però l’orgull de la nena mostrant-me els noms i les cares de les seves millors amigues i l’interès del noi llegint cada missatge escrit em fan pensar en la màgia d’aquest gest, en tot l’afecte que pot arribar a transmetre un tros de cartolina.
Penso en les mestres que amb cura i delicadesa han preparat dos acomiadaments que de ben segur no han estat fàcils. A ningú no li agrada veure marxar del grup un alumne a finals del primer trimestre.
I tinc ganes de trucar a l’escola per dir que l’han encertat de ple. Que les tutores de 2n i de 6è han fet un autèntic acte de reconeixement mitjançant un detall aparentment senzill
I tinc ganes de trucar a l’escola per dir que l’han encertat de ple. Que les tutores de segon i de sisè han estat capaces de fer un autèntic acte de reconeixement mitjançant un detall aparentment senzill. Un full elaborat entre els companys i companyes amb qui els alumnes que marxen han compartir el dia a dia. Un full que té el poder de transmetre’ls que són importants, que formen part de l’escola i que l’escola els trobarà a faltar. Un full ple de bons desitjos, de paraules amables, que de ben segur empoderen a les dues criatures per afrontar millor la nova etapa. I sé que, com aquest, hi ha mil gestos que a les escoles es fan dia rere dia sense saber massa bé l’impacte que pot arribar a tenir en qui ho rep.
Tornant a la meva trobada amb els protagonistes de la història. Penso també en la mare d’aquests nanos i en la pila de vegades que els haurà dit que vagin directes a casa, que no s’aturin a parlar amb desconeguts, i empatitzo amb ella. Una vegada dins el metro sec en un banc enfront dels nanos que continuen mirant-se el regal dels seus companys. I el cap se me’n va de nou cap a la mare d’aquestes criatures. La imagino a la feina esperant un missatge que digui “ja hem arribat”. Però sobretot començo a gaudir imaginant el moment, potser al vespre, en què es trobi amb els fills i aquests li mostrin les cartolines plastificades i li expliquin i li facin partícip de l’afecte i el reconeixement que avui han rebut des seus companys, de les seves companyes i de les seves mestres.
1 comentari
Hem de parlar molt dels petits gestos, sovint són els més importants, els que sempre tens a frec de dits.