Autor: Salvador Carrasco Calvo

“La utopia d’avui és carn i ossos demà” (V. Hugo, Los miserables) Fa deu anys escrivia sobre el tema, en una aproximació sociològica, partint de les idees de Karl Mannheim (Ideología y utopía, Madrid, Ed. Aguilar, 1954) i de l’obra de Frank Manuel (El pensamiento utópico en el mundo occidental, Taurus, 1984). Aquella fou una reflexió sobre Cultura, valors i ètica (2015) per a Fundesplai. Dono per suposat el que vaig dir en aquelles circumstàncies. Han passat moltes coses en aquesta dècada. Però avui, ben entrat el 2026, els meus records, els meus somnis i ideals d’octogenari (anava a escriure…

La ministra de Transició Ecològica del Govern espanyol, en el marc de la Conferència del Clima, convidava a obrir el debat sobre el decreixement i a considerar el problema en tota la seva complexitat (La Vanguardia, 8/12/2023). Per nosaltres seria, en tot cas, reobrir un debat que ha estat sempre present. El Club de Roma, a l’Informe sobre Els límits del creixement de l’any 1972, convidava a centrar els esforços col·lectius en la lluita contra la pobresa extrema i la fam, en una educació inclusiva i per tothom, i en la igualtat. El creixement econòmic, deia, tenia límits que no s’havien de transgredir.…

Dos escrits recents Amb la distància d’un mes llegia dos recents escrits que m’han fet pensar i veig profundament relacionats. A La Vanguardia (27.III.2024, p.24) escrivia l’Enric Crous i Millet, expresident de la Fundació Pere Tarrés, un aclaridor i valent article que titulava amb un interrogant: Involució en les fundacions eclesials? A l’escrit es denuncia com “certs sectors conservadors, persones amb ambició, que coneixen les febleses de la forma jurídica, s’aprofiten d’una jerarquia poc coneixedora de la realitat, per mirar de prendre les regnes d’una entitat que difícilment sabran gestionar”. Estava parlant de la Fundació Pere Tarrés: “es nomenen patrons…

Les guerres són, sense pal·liatius ni excepcions, una vergonya i el repte més sagnant dels nostres dies. No oblidem aquella consigna que proclamàvem, farà ja sis dècades, des del moviment d’Escoles per la Pau: “ni un infant més víctima de les bombes”. Els que a peu d’aula hem treballat per la Pau, sabem que, en darrera instància, aquesta és una qüestió de cultura i passa indefugiblement per l’educació. La pau serà un somni irrealitzable, donada la condició humana, però constitueix un objectiu reclamat per la raó. La pau s’instaura i construeix, com la conquesta humana que és, també a través…

Durant l’Estat d’Alarma i els inicis de la pandèmia ens va xocar la utilització d’un llenguatge militar per part del president del Govern i d’alguns ministres. El cap d’Estat Major de las Forces Armades (JEMAD) arribaria a dir que el coronavirus ens havia portat a una “guerra irregular”; que s’exigia una “economia de guerra”; que tots “som soldats” i estàvem cridats a fer realitat “l’esperit de servei” dels soldats; i que es necessitava una “OTAN sanitària”. Comencem per dir amb rotunditat que no tots els ciutadans som ni ens hem de sentir soldats. Que veiem la covid19 com el que…

Es tracta d’una crisi que està convertint el risc i la incertesa en una condició molt significativa en el nostre dia a dia, i que fa de la innovació el repte més gran de les polítiques públiques necessàries per transitar cap a una nova situació. També s’imposen canvis en els models de gestió, tan públics com privats. Les conseqüències de la pandèmia ens obliguen a qüestionar, inevitablement, les nostres pràctiques, la nostra manera de treballar i de planificar l’acció, tot i que les coses semblin bastant imprevisibles. Vivim sumits en una crisi global, una crisi de civilització (H. de Pirenne)…

La nostra època és la de la confusió, l’abús del llenguatge i l’absència d’idees. És un signe dels temps des de la crisi de la Il·lustració. Un exemple és l’ús i abús que es fa de la idea d’acció comunitària.

Al llarg dels darrers mesos diversos informes internacionals han denunciat com a l’Estat espanyol hi ha una alta proporció d’infants i joves en risc d’exclusió social i el creixement de l’abandó escolar, sense que hi hagi cap estratègia, pla o programa específic per a eliminar el que anomenen “segregació efectiva de facto”.

Un grup de personalitats, de reconegut prestigi en el camp de l’educació, acaba de publicar un Manifest amb aquest títol. Voldríem glossar-lo des de la convicció profunda de la seva oportunitat i per destacar la que entenem és una aportació rigorosa i d’interès públic.

De les generacions globals actuals de joves es podria dir que han nascut en la desprotecció i la subordinació. El sistema social i econòmic vigent està degradant les condicions de vida i de treball dels joves de manera global. La situació és greu i hauria d’ocupar-nos més