Es tracta d’una crisi que està convertint el risc i la incertesa en una condició molt significativa en el nostre dia a dia, i que fa de la innovació el repte més gran de les polítiques públiques necessàries per transitar cap a una nova situació. També s’imposen canvis en els models de gestió, tan públics com privats. Les conseqüències de la pandèmia ens obliguen a qüestionar, inevitablement, les nostres pràctiques, la nostra manera de treballar i de planificar l’acció, tot i que les coses semblin bastant imprevisibles.
Vivim sumits en una crisi global, una crisi de civilització (H. de Pirenne) o una nova crisi secular (F. Braudel), que ha posat a prova la nostra resiliència, la coherència ideològica dels nostres projectes i la seva viabilitat econòmica. S’imposa mesurar i avaluar l’impacte de la crisi en les nostres entitats. Necessitarem “paciència històrica i personal, per tirar endavant i arribar al final del túnel” (M. Castells), ja que “l’horitzó immediat és alarmant i requerirà molta resiliència i serenitat” (J. J. Toharia). La societat està canviant molt i encara no estem en condicions de conèixer la profunditat d’aquests canvis, però sí que ens consta la seva gravetat i immediatesa. Hem de reconèixer que participem de la incertesa, tan present en el nostre entorn.
Millorar la gestió
La covid19 està sent un “gran salt endarrere” per al desenvolupament, portant un augment més que notable en el nombre de persones pobres i desnodrides al món. Un dels majors reptes és “l’acceptació de l’impensable, millorant la capacitat col·lectiva per gestionar el que no podíem preveure” (B. Tertrais).
No podem deixar de fer-nos algunes preguntes.
- Què hem de mantenir o potenciar de la nostra planificació estratègica?
- Quines respostes estem donant als nous o més aguts problemes socials que ens envolten i afecten a la missió de les entitats i a les decisions presses des que va aparèixer la pandèmia?
- Quins són els canvis que ha de fer cada entitat social per donar resposta als reptes i necessitats del moment? És desitjable, necessari i possible arribar a nous consensos?
- La situació límit en què ens ha situat la covid19, a quines contradiccions i inconvenients ens sotmet a l’hora de mantenir-nos actius i donar continuïtat als projectes estratègics més emblemàtics que portem entre mans?
- Una mirada lúcida i realista a l’avui i al demà més immediat, deixa espai per a la utopia, entesa com un projecte atractiu i beneficiós, per a la comunitat?
- Estem aprofitant la covid com a font de noves oportunitats?
En veritat, la pandèmia ha trastocat les estructures de la vida quotidiana, fent difícil discernir entre el que és possible o impossible, trencant totes les nostres rutines i obligant-nos a proposar innovacions disruptives per sobreviure.
Analitzar els valors emergents
Com afirma un Informe recent de la Coordinadora Catalana de Fundacions, presentat el mes de setembre (La Catalunya post COVID-19), amb la pandèmia han començat a sorgir “noves realitats i amb elles nous valors” que podem analitzar com a positius, per fer-nos més resilients, o negatius, perquè perjudiquen o destrueixen patrons ètics i democràtics importants.
Per exemple, la immediatesa i el pragmatisme apareixen com a valors suprems, amb el consegüent perill d’una clara deriva cap a la superficialitat, en detriment de certs valors heretats de la Il·lustració (l’autonomia i l’apoderament del subjecte, l’afirmació de la raó raonable, per sobre dels sentiments i les impressions). O adquireix, de nou, rellevància el valor d’allò que és propi o individual –l’estat/nació, el meu territori confinat, les conseqüències individuals de la pandèmia– enfront de les dinàmiques globals i supranacionals, sumint en la confusió, els diferents nivells d’anàlisi als quals ja estàvem acostumats (individual/institucions/sistema).
Pot ser ineludible en aquest moment rellegir els nostres codis ètics, no per a girar-los cap per avall i “començar de nou”, sinó per pensar entre totes les imprescindibles adaptacions als temps que s’estan vivint o al futur immediat, més o menys imprevisible, i anar més enllà del que s’ha convingut, amb motiu, anomenar l'”ètica de les emergències” (Peio Sánchez).
Creiem que es pot dir amb força contundència que el respecte, la coherència i el compromís segueixen sent valors alternatius i indispensables. Però, potser, les noves situacions i els nous problemes socials demanen una reflexió més autocrítica, per tal d’esbrinar si el camí seguit en aquests temps de pandèmia és el més correcte i per assumir, amb pragmatisme, una atenció preferent als fets reals i immediats, que exigeixen de les entitats respostes concretes, innovadores i disruptives.