Massa sovint hem vist com els relats educatius queden tancats en ells mateixos, com en un bucle repetitiu. Sabem que l’educació és sistèmica. No podem parlar d’educació sense parlar d’economia, dels problemes mediambientals, de les migracions, de com s’està organitzant aquesta nova societat neofeudal, de quines alternatives estan apareixent i de quina resposta educativa donem.
En moments de crisis com els que estem vivint, val la pena veure què ens poden aportar maneres de pensar diferents, sortir del nostre discurs i ampliar la mirada. Una d’aquestes propostes és la que fa uns anys ens va arribar des dels pobles andins i amazònics i que es consolida com una de les alternatives de vida a aquest sistema actual. Parlem del Bon Viure. Una manera d’entendre el món i les relacions humanes que ens obre interessants espais de reflexió i accions educatives.
Què defineix el Bon Viure? Enfront del consumisme, el Bon Viure planteja l’austeritat com un aspecte important per viure bé. Una austeritat que, a la vegada que cobreixi les necessitats bàsiques de tothom, possibiliti les diferents formes de vida del planeta. Així per viure bé no hem d’entrar en una carrera consumista, sinó educar en un sentit crític dels usos que fem de l’energia, dels recursos naturals, de l’alimentació o de com cuidem la terra. Un dels exemples és com, enfront de l’agricultura industrial dominant, el Bon Viure ens presenta una agricultura que seguint els ritmes de la terra, sigui capaç d’alimentar d’una manera sana, variada i saludable la població. És el primer pas per a una bona salut i caldria reclamar als governs una Seguretat Social perquè una alimentació sana i de proximitat arribi a tothom.
No hi ha bon viure possible en un món que no és compartit
Un altre pilar fonamental del Bon Viure és la vida comunitària: una persona no pot viure bé si la comunitat no viu bé. La importància d’una vida comunitària i d’una ètica social i d’allò que és comú té una gran importància i és una opció seriosa per sortir de la crisi civilitzatòria actual. Conjugar aquest sentit comunitari i el lligam amb la naturalesa, amb els seus límits i amb com es reparteixen els recursos és el que ha de configurar polítiques públiques d’educació, de salut, d’alimentació, de cultura, de vivenda i, a la vegada, tenir moments d’intercanvi, de trobar-se amb els altres, de cuidar-nos… I en harmonia amb la naturalesa és el que ens pot portar a una vida de benestar.
El que és comú no s’ha d’entendre com una imposició moral imposada des del poder, sinó a partir de la necessitat de desenvolupament mutu entre les persones i els altres éssers. Tal com mostren molts els estudis més avançats, diuen que les espècies han superat crisis importants quan han col·laborat entre elles, no quan han lluitat per veure qui les domina, fet que les ha portat cap a l’autodestrucció.
Aquesta vivència d’allò que és comú s’estén també a les relacions que hem de tenir amb la nostra casa comuna, el planeta Terra. Desenvolupar valors per a una ètica còsmica i de justícia ecològica també forma part del Bon Viure, entenent que nosaltres no estem sols en el món, som ecodependents i formem part del planeta i del cosmos i a la vegada som interdependents; ens necessitem els uns als altres i les nostres accions tenen repercussions no solament en l’ara, sinó també en el futur, com molt bé ens descriu l’ètica de les set generacions: quan facis una acció en la teva vida pensa en les repercussions que pot tenir fins a les set generacions futures, que la Unesco l’any 1997 va recollir en la declaració de l’ètica de les generacions.
Educar és aprendre a habitar el món amb els altres
Tots aquests principis ens obren importants espais de reflexió i de debat a l’hora de plantejar-nos l’educació en el moment actual. Com eduquem per a una vida comunitària fomentant la democràcia, l’acceptació de la diversitat cultural, el diàleg, els lideratges –també els horitzontals–, la trobada; com establim les relacions emocionals i afectives amb la importància que tenen les cures per a la vida, o com canviem els patrons de consum per una austeritat que asseguri els recursos per a tothom, també per a les futures generacions són alguns dels missatges educatius que ens aporta el Bon Viure. Una aposta que no s’ha d’entendre com una suma d’activitats o valors independents els uns dels altres, sinó que formen un tot. No es poden entendre els uns al marge dels altres, no podem parlar d’educació democràtica si no parlem de justícia ecològica o no podem parlar de vida austera sense parlar de com es reparteixen els recursos que tenim disponibles…
Educar per al Bon Viure no s’esgota en els temps i espais escolars, sinó que és un procés d’educació per a tota la vida. S’aposta per reconèixer que tothom és vàlid i necessari en qualsevol moment, des de la infantesa fins a la mort, i cadascú amb una actitud de sorpresa permanent davant la vida, ha d’anar cercant en les diferents etapes quina és la seva resposta vital i harmoniosa amb un mateix, amb la comunitat i amb la naturalesa.
I, d’aquesta manera, tal com ens ensenya el Bon Viure, anar construint una vida individual i col·lectiva com si fos la construcció d’una obra d’art.
El Diari de l’Educació, 2026