Com a mestra d’educació primària, entenc la meva feina com un acompanyament integral. Tinc la sort de conèixer infants en una etapa vital fonamental i de compartir amb ells moments de vida que deixen una empremta profunda. A l’aula hi conflueixen històries personals sovint invisibles, circumstàncies diverses i vivències que no sempre coneixem.
Recordo especialment com d’important va ser per a mi continuar treballant mentre la meva mare afrontava un càncer agressiu. L’escola es va convertir en un refugi. Més d’una vegada m’havia eixugat les llàgrimes abans d’entrar a classe i, un cop dins, la vitalitat dels infants m’arrelava al present. En aquests moments van ser els infants els que, sense ser-ne conscients, em van acompanyar. Això és el que em porta a creure que l’acompanyament que hem de fer els mestres, malgrat que no coneguem totes les circumstàncies que travessen els infants, és una part essencial de la nostra tasca: ser-hi, escoltar, observar i projectar la millor versió de cadascun dels nens i nenes, sense etiquetes ni pronòstics precipitats.
Quan la mort entra a l’escola
Les demandes que recauen sobre l’escola no deixen d’ampliar-se: educació emocional, financera, ambiental, per a la salut… Però la mort continua sent un dels grans temes absents. El tabú social al voltant de la mort és evident. Llavors podríem entrar en el debat de qui ha de parlar de la mort, i ràpidament ens acabaríem adonant que en la nostra societat s’amaga i que hi ha pocs àmbits en els quals se’n parli, i que, si és així en el món dels adults, imaginem en el dels infants. Si és un tema tabú, no podem esperar que a les escoles rebi un altre tracte. Tal com funcionen les escoles, avui en dia, quin equip directiu s’atreviria a enviar un correu a les famílies dient: “Estimades famílies la setmana vinent treballarem el tema de la mort amb els vostres fills i filles. Explicarem contes relacionats amb el tema, vindran a fer-nos una xerrada des del departament de salut i acabarem fent una manualitat tots junts”. Us imagineu la safata d’entrada del correu de l’escola al cap de cinc minuts?
Però la mort d’una persona estimada sempre trenca l’equilibri vital. És un procés dolorós i transformador; ningú en surt igual. Acompanyar infants que travessen una pèrdua no és un fet excepcional, encara que a vegades ens ho sembli. I malgrat això, evitem parlar-ne: pensem que els infants són massa petits, que no és un tema adequat o que els protegim si el silenciem. Tanmateix, com assenyala la neuropsicòloga Katy García Nomell a la revista CLIJ (número 325), “el silenci no fa desaparèixer la tristesa; en realitat, la deixa sense nom”.
Tal com recorda Àngels Miret, referent en aquest àmbit, sovint els centres només aborden el dol quan la pèrdua ja s’ha produït; la pedagogia de la vida i de la mort pràcticament no s’aplica. Quan com a docents ens hi enfrontem, és perquè ja ens toca actuar i ho fem amb els recursos propis de què disposem en aquell precís moment, ja sigui amb llistats de recursos que trobem a la xarxa o assessorats pels Equips d’Assessorament i Orientació Psicopedagògics (EAP). Cal, però, que tinguem present que amb la bona voluntat no n’hi ha prou. Hi ha aspectes clau a l’hora d’acompanyar els nostres alumnes davant de pèrdues significatives que els poden beneficiar en el seu propi procés de dol. Per ajudar-los, podem dur a terme accions fonamentals: ser-hi presents, acollir el seu dolor amb una mirada tendra però no paternalista, i oferir ajuda real en lloc de simple compassió.
El paper de l’educació emocional davant el dol
Haver-me sentit acompanyada i necessitar acompanyar el dol dels altres m’ha fet adonar que la formació s’ha de complementar amb un desenvolupament personal real. Posar-nos un mirall al davant i parlar amb nosaltres mateixos sobre la mort ens hi ajudarà. No hi ha protocols universals ni receptes tancades: cada infant viu la pèrdua des de la seva edat, el seu context i la seva història. En una societat culturalment diversa, les mirades entorn de la mort també ho són, i això amplia el repte educatiu.
Ens cal fer-nos preguntes incòmodes però necessàries:
- Estem preparats per acompanyar el nostre alumnat en un moment de pèrdua? Com he afrontat les meves pròpies pèrdues?
- Quantes vegades hem parlat de la mort amb naturalitat a l’aula? Quina relació tinc amb la mort?
- Quina educació emocional podem oferir si no sabem sostenir el dolor? Soc capaç de donar espai al meu propi dolor?
Parlar de la mort ens obliga a mirar-nos a nosaltres mateixos. Implica assumir la vulnerabilitat, reconèixer pors i recuperar reflexions i silencis que no sempre sabem ni volem habitar. Però si nosaltres, com a adults, no hi posem paraules, difícilment podrem ajudar els infants a comprendre i processar allò que els passa.
Parlar de la mort és també cuidar
Quan la mort ens toca de prop, el tabú es fractura. S’entén millor la duresa del moment i també el valor immens de les abraçades, de les mirades que sostenen i dels silencis que cuiden. En aquestes situacions, l’escola també pateix, acompanya i fa pinya.
De tot això, n’extrec que quan he de parlar de la mort amb infants, trio paraules senzilles i tendres, sense eufemismes. Rebo les seves preguntes amb respecte i les hi contesto amb la sinceritat que es mereixen i que necessiten per a poder anar entenent el que senten. Els silencis també parlen, i les llàgrimes no són una feblesa: formen part del procés. El dol és el camí que fem per donar sentit a la tristesa, als records i a l’enyorança. I, com a comunitat educativa, tenim la responsabilitat d’oferir espais on aquest camí es pugui fer sense pressa i sense solitud.
Un record que perdura
Acabo amb les paraules que vaig escriure el dia que va morir la meva mare. Comparteixo aquest fragment íntim per trencar el tabú i, si em permeteu, per compartir una certesa apresa a partir del meu propi dol: l’amor no s’acaba amb la mort.
«El nostre cor fa dies que no sent la teva veu, està trist i ens pregunta on ets.
Quan ens deixin de caure les llàgrimes sorolloses, trobem el silenci, certa calma i un polsim de serenor, li explicarem amb paraules tendres i senzilles que ets aquí, amb nosaltres, dins nostre, que ets més que un record. Ara ets una estrella que ens guia i guiarà per sempre, més enllà de qualsevol foscor.»
El Diari de l’Educació, 2026