Aquestes preguntes travessen l’experiència que aquí presentem. Al Brasil, la mesura de Prestació de Serveis a la Comunitat² s’aplica a adolescents que han comès algun tipus d’infracció, i és determinada per l’autoritat judicial com una sanció amb finalitat socioeducativa. No obstant això, a la pràctica, aquesta mesura no sempre aconsegueix complir plenament aquest propòsit. Sovint, es concreta en la realització de tasques repetitives, poc significatives i desvinculades d’una intencionalitat pedagògica clara. En lloc de constituir-se en una oportunitat formativa, pot acabar reduint-se a una obligació buida de sentit per als adolescents.
En aquest context, el 2023 es va iniciar una experiència en una universitat pública brasilera (Universidade Estadual Paulista – UNESP, Campus de São José do Rio Preto), en col·laboració amb la xarxa d’assistència social, amb l’objectiu de transformar el compliment de la Prestació de Serveis a la Comunitat en una experiència formativa. La proposta va consistir a obrir la universitat a adolescents en compliment de la mesura judicial i reorganitzar les activitats des d’una perspectiva educativa, basada en la participació, el diàleg i la construcció de sentit.
Des del seu inici, el projecte ha despertat un interès creixent entre els estudiants universitaris, ampliant progressivament l’equip participant any rere any. Per fer-ho, es va optar per treballar en el marc de l’Aprenentatge-Servei, entès com una metodologia que articula aprenentatge i intervenció en la realitat. L’aposta va ser doble: que els adolescents no només “complissin” una mesura, sinó que participessin en projectes amb sentit social; i que, al mateix temps, estudiants de Pedagogia i altres graus poguessin formar-se en contextos reals, complexos i profundament humans.
Del càstig esperat a l’experiència inesperada
Els adolescents solen arribar amb una idea força clara del que els espera: netejar, escombrar i fer altres tasques operatives. Aquesta expectativa diu molt de com la mesura de Prestació de Serveis a la Comunitat és percebuda socialment. Tanmateix, la primera trobada trenca aquest guió. En lloc de tasques mecàniques, troben un espai universitari, propostes de treball col·lectiu i persones disposades a escoltar. Aquest desplaçament inicial resulta decisiu. A poc a poc, la lògica del càstig comença a cedir pas a una altra possibilitat: la de participar en alguna cosa que té sentit.
Res no passa sense vincle
El procés, amb tot, no és immediat. En les primeres trobades entre els adolescents i els estudiants universitaris, el silenci, la distància i fins i tot la resistència solen ser freqüents. Del costat dels universitaris, sorgeixen dubtes, inseguretats i la sensació de no saber com actuar.
La construcció de vincle esdevé l’eix del treball. A través de l’escolta, el diàleg i el reconeixement d’interessos comuns, comença a obrir-se un espai de confiança. Quan apareixen temes propers, com la música, l’esport, la feina o aspectes de la vida quotidiana, la participació de l’adolescent emergeix i, amb ella, la possibilitat d’una implicació real.
Aquest procés també transforma els futurs docents, que es veuen interpel·lats a construir estratègies pedagògiques en contextos no controlats, aprenent a escoltar, adaptar-se i sostenir processos educatius en situacions reals.
Quan es pot triar, alguna cosa canvia
Un dels moments més significatius és l’elecció dels temes. No hi ha continguts imposats. Els projectes es construeixen amb els adolescents. Racisme en el futbol, desastres ambientals, tatuatges, religió, assetjament escolar, experiències personals… Els temes parlen de les seves vides. I això ho canvia tot. Perquè quan es pot triar, també és possible implicar-se. Els adolescents deixen de ser subjectes passius per esdevenir participants actius. Opinen, decideixen, construeixen.
Al mateix temps, els estudiants de grau deixen de ser observadors per assumir el lloc d’educadors. Aquesta experiència els permet comprendre, a la pràctica, que ensenyar no és només transmetre continguts, sinó generar condicions perquè altres pensin, participin i es transformin.
Aprendre junts: més enllà dels continguts
Cada adolescent encaminat a complir la mesura socioeducativa a la universitat participa en les activitats juntament amb una dupla d’estudiants universitaris, cosa que afavoreix un acompanyament proper i la construcció de vincles significatius. El temps de permanència dels adolescents en el projecte varia entre un i sis mesos, depenent de la determinació judicial en cada cas. Aquesta organització possibilita que el procés educatiu es desenvolupi de manera més personalitzada, permetent que les propostes s’ajustin als interessos, ritmes i necessitats de cada participant.
Les activitats integren processos de recerca, discussió i producció de materials, comptant amb els recursos disponibles en l’entorn universitari. Al llarg del treball, adolescents i estudiants organitzen informació, construeixen idees de manera col·lectiva i elaboren presentacions i continguts informatius sobre temes de rellevància social. En aquest procés, els continguts ocupen un lloc central, afavorint l’ampliació de coneixements i la comprensió crítica de problemàtiques contemporànies.
De manera coordinada, les activitats també promouen el desenvolupament de capacitats fonamentals per a la formació integral, com ara l’expressió i la comunicació d’idees, l’escolta activa, el treball col·laboratiu, l’argumentació i la reflexió crítica. Des d’aquesta perspectiva, l’Aprenentatge-Servei possibilita la integració entre l’aprenentatge de continguts, el desenvolupament d’habilitats i la construcció de valors, configurant un procés formatiu que incideix simultàniament en els adolescents i en els estudiants universitaris.
En aquest sentit, l’aprenentatge es produeix en doble direcció. Mentre els adolescents amplien els seus horitzons, els futurs docents desenvolupen competències fonamentals per a la seva pràctica, com la mediació, la sensibilitat social, el pensament crític i el compromís ètic. Aquest procés també els interpel·la a repensar el seu paper com a educadors i a construir noves formes de relació pedagògica.
Tal com expressa una de les estudiants: El contacte amb el jove va ser fonamental per a mi. L’exercici de l’escolta i de l’acompanyament durant les trobades aporta una nova perspectiva a la meva formació com a futura pedagoga, i em mostra la importància de reconèixer el protagonisme de l’altre. A més, obre la possibilitat de sortir de la nostra pròpia realitat i entrar en contacte amb altres formes de vida. Sempre recordo que el subjecte amb qui treballem és un ésser històric i social.
En la mateixa línia, una altra estudiant assenyala: M’ha agradat molt l’experiència i, de fet, m’ha sorprès. S’ha convertit en una cosa plaent, especialment en observar l’evolució de l’adolescent. A poc a poc, s’ha anat mostrant més obert i participatiu i, per a la meva sorpresa, fins i tot va començar a demostrar interès per la vida universitària, cosa que considero molt significativa. Potser la mateixa dinàmica de les trobades, realitzades dins de la universitat, ha contribuït a despertar aquesta curiositat i a ampliar les seves perspectives de futur.
Aquests testimonis permeten comprendre que l’experiència no només contribueix al desenvolupament d’habilitats pedagògiques, sinó que també afavoreix la construcció d’una mirada més sensible, reflexiva i compromesa amb la realitat social. Així mateix, evidencien el paper de l’espai universitari com un dispositiu simbòlic potent, capaç d’ampliar horitzons i resignificar les trajectòries dels adolescents. D’aquesta manera, la pràctica en contextos reals desafia els futurs docents a anar més enllà de la transmissió de continguts, situant l’escolta, el reconeixement de l’altre i la implicació ètica com a elements centrals de l’acció educativa.
Entre el que es fa i el que es transforma
Les produccions finals (cartells, presentacions i materials digitals) es comparteixen en l’entorn universitari, així com en la xarxa socioassistencial, en escoles i en espais comunitaris. Aquestes accions permeten donar visibilitat als temes treballats pels adolescents i contribueixen que resignifiquin l’experiència viscuda, descrivint-la com a positiva, diferent i significativa. Ser a la universitat, un espai sovint allunyat de les seves trajectòries, amplia horitzons i obre noves possibilitats per imaginar el futur. En aquest sentit, els seus relats evidencien processos de conscienciació i aprenentatge que transcendeixen una lògica punitiva: Em va semblar molt tranquil, em va agradar la manera com treballeu, perquè ho feu més des de la conscienciació; no ho voleu fer per castigar, sinó perquè prenguem consciència del que hem fet. I els projectes que hi vaig fer van ser molt interessants. (Adolescent noia, 15 anys).
Així mateix, destaquen els aprenentatges concrets construïts al llarg de les activitats, en diàleg amb els seus interessos i experiències: Ah, va estar bé perquè vaig aprendre diverses coses, oi?, informàtica, activitats sobre plantes, saps? Quan hi anava els dissabtes, hi havia molts ensenyaments sobre les plantes, què es pot i què no es pot menjar, receptes. (Adolescent noi, 16 anys).
En conjunt, aquests elements evidencien transformacions en l’autoconfiança, en la percepció d’un mateix i en les formes de participació dels adolescents. Una cosa igualment important passa amb els estudiants universitaris. L’experiència els porta a repensar el seu paper com a educadors, a reconèixer la complexitat de les realitats socials i a assumir una postura més compromesa. L’experiència deixa una idea central: no n’hi ha prou que una mesura s’anomeni “educativa”; cal que ho sigui en la pràctica.
Quan hi ha intencionalitat pedagògica, quan hi ha espai per a la participació, quan es construeixen vincles i sentit, aquestes mesures poden convertir-se en experiències profundament formatives. A més, aquesta proposta evidencia una cosa fonamental: l’educació es produeix en múltiples direccions. La construcció de valors, el desenvolupament del protagonisme, l’autoconfiança i el reconeixement d’un mateix no són processos exclusius dels adolescents; també travessen aquells que s’estan formant per ensenyar.
Una aposta per l’educació
Obrir la universitat a adolescents en compliment de mesures socioeducatives no és només una acció institucional, sinó una presa de posició. Implica afirmar que educar és més potent que castigar, que participar transforma més que obeir i que oferir oportunitats reals pot obrir camins allà on abans només hi havia tancament. No és un procés exempt de dificultats. Requereix temps, compromís i condicions institucionals. Però, fins i tot amb els seus límits, l’experiència mostra que val la pena intentar-ho.
Nota a peu de pàgina
¹ Al Brasil, el terme “mesures socioeducatives” s’utilitza per designar les intervencions aplicades a adolescents en conflicte amb la llei, destacant explícitament el seu caràcter educatiu i la seva vinculació amb la doctrina de la protecció integral. A Espanya, en canvi, no s’utilitza aquesta denominació de manera equivalent. El sistema es regula per la Llei Orgànica 5/2000, que empra expressions com “mesures judicials” o “mesures aplicables a menors infractors”. Tot i que ambdues perspectives comparteixen una finalitat educativa, l’enfocament espanyol s’inscriu més directament en l’àmbit de la justícia juvenil, mentre que el brasiler en destaca la dimensió socioeducativa.
² Les mesures socioeducatives al Brasil estan previstes a l’Estatut de l’Infant i de l’Adolescent (ECA) i s’apliquen a adolescents d’entre 12 i 18 anys que han comès infraccions. Tenen com a objectiu no només la responsabilització per l’acte comès, sinó també la promoció de processos educatius orientats al desenvolupament personal, la construcció de projectes de vida i la reintegració social. Entre les mesures s’inclouen l’advertiment, l’obligació de reparar el dany, la prestació de serveis a la comunitat, la llibertat assistida, la semillibertat i internament en centre de menors.
El Diari de l’Educació, 2026