Si algú creu que cal arribar a aquesta situació, és perquè la situació a les aules i a l’escola ha degenerat fins a límits impensables. Però no oblidem que reduir el símptoma no és el mateix que abordar la causa.
S’ha fet abans tot el que cal per part de tothom: l’administració, famílies i societat en general per no arribar a aquesta situació? La manca d’establiment de límits per part de les famílies, l’exhibició de models de comportament que mostren amb freqüència polítics i líders de signe ideològic ben variat, també de l’esport i dels àmbits mediàtics en general, amb evidents actituds de falta de respecte i consideració cap a qui pensa diferent constitueixen un factor molt potent de deseducació.
L’apologia de la violència, en el llenguatge i en la pràctica, la manca de confiança en el poder del diàleg —no únicament per arribar a acords sinó especialment com un valor principal per viure amb desacords, com succeeix sovint en societats plurals i diverses com és la nostra— configuren el context en què aprenen els infants i joves, i també nosaltres, els més grans.
La societat també educa; massa sovint, però, deseduca amb conductes i opinions poc respectuoses.
En poques paraules, abordem les causes, que no són solament de raó pedagògica ni del sistema educatiu. També tenen a veure amb la pobresa que pateixen moltes famílies, la manca de bones ocupacions laborals per a molts que inicien vida en parella, la manca d’habitatge en condicions econòmiques assumibles per a la gran majoria de la població jove, pares i mares dels infants i joves que van a les escoles.
Vivim en una societat on canvien, entre d’altres, les maneres d’aprendre, d’estar i de ser dels alumnes i de les seves famílies, i també les maneres i obligacions de ser docent. Els docents no han de ser només ensenyants competents en la seva especialitat. També han de ser competents com a gestors de la convivència a l’aula i al centre i en el treball amb famílies. Famílies no sempre col·laboradores, massa sovint interessades solament en els interessos particulars dels seus fills i no sempre en la seva formació com a persones, que, amb les seves virtuts i mancances, han de viure en una societat on la superació personal i l’acceptació de l’altre i de les contrarietats són condicions per viure satisfactòriament en una societat diversa.
Reduir el símptoma no és abordar la causa.
I davant d’això, alguns sostenen que és el pedagogisme ideològic de les bones intencions el que tanca els ulls als senyals que insistentment emet la societat. Si us plau, aquesta expressió de confondre la pedagogia de bones intencions amb el “buenisme” pedagògic, que alguns utilitzen per argumentar que els educadors no volen veure les coses com són i que confonen el que són amb el que els agradaria que fossin, ignora la feina que fan i el que pensen docents, professorat i educadors cada dia a les seves aules i escoles. I tant que ho veuen i saben! Ho viuen cada dia!
Del que es tracta és de fer possible que l’equip educatiu d’un centre sigui capaç d’abordar en condicions de professionalitat i laborals adequades els reptes que suposa avui estar davant d’un conjunt d’infants i joves i llurs famílies en un context com el de la societat digital.
I tot això, que requereix per part del docent professionalitat i compromís amb la feina, per molt que es posin aquests components i fins i tot la passió que caracteritza i ha de caracteritzar la feina de mestre, avui aquest necessita més recursos i treball conjunt amb altres professionals als centres i a les aules. No crec que la qüestió es pugui limitar a reduir ràtios ni amb més salari. La solució no pot ser tàctica, cal que sigui estratègica.
Cal reforçar els equips docents amb altres professionals per afrontar els reptes educatius actuals.
La qüestió, òbviament és més costosa, és incorporar als equips docents de manera estable professionals com educadors, pedagogs i psicopedagogs i treballadors socials que formin part de l’equip educatiu junt amb els docents, amb presència habitual a l’escola i a les aules, compartint claustre i espais d’avaluació i treball amb famílies.
I òbviament, no policies, excepció feta de quan la situació sigui un autèntic problema de la seva competència, d’igual manera que ho pot ser en un centre sanitari o una comunitat de veïns en conflicte. Però no habitualment, malgrat vagin sense uniforme. I els que pensen que si s’està en contra de la seva presència és perquè els que així ho veiem recordem una policia d’abans o perquè som antisistema, sincerament crec que estan fora d’aquest món i, en especial, del món real de les aules i dels centres educatius.
Reservem la policia per a aquelles situacions on la seva presència i professionalitat poden ser realment millor aprofitades. Per exemple, assessorant els centres —ja ho fan des de les policies locals, habitualment i molt bé— davant els dubtes que els directius i equips educatius tenen sobre com abordar situacions que són indicadores de possibles conflictes i accions violentes o delictives.
Educar és una tasca col·lectiva: si volem escoles millors necessitem també una societat millor.
El Diari de l’Educació, 2026