Comencem per fer una reflexió sobre el format mateix escollit pels autors. No estem davant d’un “Manifest” qualsevol: afecta la finalitat mateixa de l’educació en un entorn, ens atrevim a afirmar, de crisi del model democràtic a diferents nivells i en un context en el qual s’ha arribat a un reduccionisme dels temes educatius partidista, simplista i demagògic. Tenen raó els autors quan diuen que “l’actual context social i cultural dificulta i, a la vegada, exigeix generalitzar una educació en valors democràtica i compartida”.
En la seva darrera obra, Un tiempo de rupturas. Sociedad y cultura en el siglo XX (Crítica,2013), Eric Hobsbawm, una de les veus més autoritzades de la història social i cultural europea, comentava que portava quasi un segle llegint “manifestos”, des del Manifest Comunista de Marx i Engels, quan tenia 15 anys, fins al Manifest dels Dadaistes o el Manifest literari de Jeff Noon, publicat el 10 de gener del 2001 pel The Guardian. I es preguntava: Com sobreviuran els manifestos en el segle XXI?
Si mirem la proposta del Manifest que ens ocupa, podríem contestar que, en el camp de l’educació, ara i aquí, els Manifestos tenen sentit i sobreviuen per què cal:
- Denunciar el reflux que l’educació en valors sembla viure darrerament.
- Reivindicar el respecte a la diversitat i compartir uns valors bàsics.
- Donar a conèixer l’ampli background del que partim.
Benvingut un Manifest com aquest. L’educació democràtica, com bé diuen, és un llarg camí d’aprenentatge, forjat en la convivència, el diàleg, el compromís de tots els agents educatius i la defensa dels principis i els valors contra les nombroses amenaces en la societat actual.
Si calgués posar exemples, podríem parlar dels manifestos de la Federació Catalana de l’Esplai, sobre el caràcter educatiu del lleure i el pluralisme dels models; els de la defensa de l’escola i la llengua catalana, sobre la desafortunada campanya contra molts mestres, acusant-los, amb un reduccionisme i simplisme rampants, “d’adoctrinar” l’alumnat; o les diverses denúncies de la deixadesa dels poders públics i la renúncia a polítiques educatives compromeses amb l’impuls de la democràcia als centres, mitjançant mesures efectives de lluita contra l’exclusió social i els processos de guetització de molts centres; o la importància de la tutoria com a lloc per a la reflexió sobre principis ètics i valors; i el potencial democràtic dels projectes d’APS.
Vivim moments de moltes incerteses i no poca confusió, que demanen una reflexió crítica compartida sobre els principis, que ajudi a plantejar els temes en la seva complexitat i tingui el coratge de fer propostes.
En aquesta col·laboració abordarem només alguns dels temes plantejats al Manifest.
Democràcia, Educació i Aprenentatge Servei
Comencem per recordar que la democràcia pressuposa subjectes amb drets individuals i socials i una relació entre ells basada en el dir i fer veraços i que arrisquen. La qualitat democràtica requereix, sobretot, l’existència de persones autònomes, de ciutadans disposats a fer ús de la paraula amb responsabilitat i actuar amb determinació, amb valentia i coratge, en la construcció de la comunitat local, del barri, la ciutat o el país, fent-lo juntament amb d’altres, exercint els drets des del respecte mutu. Només amb aquesta hermenèutica del subjecte podrem fer front a la destrucció del social que estem vivint immersos en una crisi cultural d’abast global.
El dret a prendre la paraula i incidir en els afers públics constitueix el fonament mateix de la Democràcia, també pels infants i els joves. La paraula valenta, respectuosa i assumida amb els riscos pertinents, construeix la Ciutat i salvaguarda la Convivència: l’absència de compromís i la mentida són contraris a la ciutadania.
L’aposta educativa per l’Aprenentatge Servei mereix una especial i més intensa atenció per part dels centres i el conjunt dels educadors. És una alternativa a potenciar per tothom, si volem una educació dels infants i joves que faci d’ells ciutadans lliures, responsables, participatius i compromesos, capaços de ser creatius, bons companys i bons veïns.
Tenen raó els autors del Manifest al dir, en la proposta setena, que “l’educació democràtica incorpora en el currículum (i en l’educació en general, afegiríem pensant en el món de l’esplai) pràctiques de ciutadania que permetin l’alumnat realitzar un servei a la comunitat” a partir de les necessitats socials reals i la col·laboració amb els agents de l’entorn.
La tutoria i la mentoria com a espais democràtics
El Manifest dóna peu a què abordem un tema cabdal per l’educació democràtica. Amb paraules dels autors, recordem que “sense establir un tracte personal basat en l’acollida, la confiança i l’empoderament“ no és possible que els joves construeixin un projecte vital. Ho hem pogut comprovar en les mentories socials, realitzades, per exemple, en els Programes per Joves de Fundesplai i en les tutories realitzades a les aules de secundària. Si la Mentoria ha fet possible acompanyar processos d’inserció sociolaboral de molts joves i orientar en l’adquisició de competències socials i comunicatives, en el cas de la tutoria hem pogut fomentar l’esperit crític, el diàleg i la cooperació, millorar la convivència a l’aula i al centre, ampliar consensos sobre temes que afecten la vida quotidiana i trobar solucions a tensions i conflictes, des del respecte a la dignitat de tothom.
És imprescindible preguntar-se com podem fer de la Mentoria i la Tutoria un espai més democràtic, més coordinat i compartit entre el professorat, en l’àmbit dels cursos i coordinació pedagògica. En la tutoria, sense adoctrinar, des del respecte al pluralisme, s’ha de poder debatre sobre els temes i les qüestions que preocupen en la vida col·lectiva, sense permetre la desinformació, ni la mentida i sense pretendre aïllar les aules de la vida real. Podem dir que la Tutoria ha estat sempre un espai privilegiat de l’escola i l’institut en el qual s’ha ensenyat als infants i joves a dialogar amb respecte, a facilitar la convivència i el tracte no discriminatori, a compartir experiències i materials entre el professorat. Encara queda molt camí a fer, però partim una situació molt variada i rica i d’experiències excel·lents d’educació en valors, que faríem bé de difondre i compartir entre els equips de tutors.
Inclusió versus segregació
Els autors del Manifest parteixen de la idea que “la inclusió és un principi bàsic de l’educació democràtica per a fer front tant a la segregació com a la uniformització educatives”. Tenen tota la raó al fer aquesta afirmació. Basta recordar determinades situacions per veure la importància cabdal i la urgència d’aquesta afirmació.
Alguns estudis afirmen que a Catalunya arribarien a haver-hi d’entre 140 /150 centres que pateixen situacions “d’alta segregació”, molts d’ells són Centres d’Alta Complexitat, escoles i instituts amb una gran diversitat social i ètnica, als que van a parar els fills de moltes de les famílies més pobres i, de vegades, majoritàriament membres d’alguna minoria ètnica.
El fet mateix de recordar aquestes situacions no deixa de ser tot un problema: no es pot generalitzar, ni s’ha de crear alarmismes innecessaris. Però tampoc es pot negar o amagar la duresa de les condicions en què el professorat treballa en molts d’aquests Centres, fent front a dificultats i situacions que depassen la formació rebuda, les condicions materials i els recursos disponibles.
La realitat de molts centres és ben preocupant: des d’un absentisme incontrolat en augment i un abandó prematur molt elevat, fins a la presència d’una certa violència latent que pot explotar en qualsevol moment o lloc del Centre. Les situacions són molt diverses i disperses.
Certament, cada centre és un món, però els senyals d’alarma, comencen a ser preocupants en els centres que viuen processos de guetització, ja que no totes les “àrees segregades” són guetos, ni enclavaments ètnics pròpiament dits. Tanmateix, hi ha alts nivells de segregació de fet en un sistema que es proclama, emfàticament, inclusiu.
Tot just aquests dies es parla d’un nou projecte de Decret sobre la preinscripció escolar, seguint les pautes més recents indicades al “Pacte contra la segregació”, impulsat en el marc de la Sindicatura de Catalunya. Benvinguda una iniciativa llargament esperada per molts. El problema , però, va molt més enllà d’aquesta mesura necessària i urgent. Tampoc basten les declaracions genèriques sobre l’impuls i el desenvolupament de l’escola inclusiva, sense mesures concretes que arribin a millores reals a peu d’aula i centre educatiu, que és on es viuen aquests problemes.
Amb no poques dificultats es va poder aprovar el Decret que propugna el model inclusiu de l’escola catalana. Però, hom té la convicció que existeix un profund divorci entre l’ideal inclusiu que es propugna i les possibilitats reals dels centres i del professorat, davant un alumnat amb conductes disruptives, absentista, que acaba abandonant prematurament l’escolaritat obligatòria, al qual el sistema educatiu actualment no dóna resposta, ja des de tercer i quart de l’ESO.
Durant els darrers anys, hem vist com determinats serveis educatius han anat prenent una orientació clínica, en detriment de la psicopedagògica, interdisciplinar i multiprofessional, que tenien abans.
Fa uns dies, la Regidora de Drets Socials de Barcelona anunciava una iniciativa del seu Ajuntament de crear, el curs 2019-2020 a Sant Andreu, una “Escola de Segona Oportunitat” per a aquest tipus d’alumnat.
Per la seva banda, Fundesplai ha fet, recentment, una proposta similar, partint de l’experiència de diversos Programes adreçats a joves en risc d’exclusió social, que han abandonat els estudis obligatoris o han de fer front a situacions de vulneració dels seus drets (“Ama”, “Jove-Valor”, “Tresca”, ”Enfoca’t”, “Innova’t”, “Ocupació Jove” i d’altres).
Creiem arribat el moment de proposar un pas més endavant. Cal dissenyar un nou model de centre que ajudi aquests joves a trobar noves oportunitats educatives. Aquests centres també podrien ser privats i haurien de poder accedir als concerts educatius, esdevenint així centres educatius privats concertats de noves oportunitats per als joves. Es tractaria de donar estabilitat al que és un autèntic servei públic i treure’ls dels circuits de la “subvenció” i del nefast i pervers sistema de “concertació pública vigent”, aplicats a les UEC o a algunes experiències singulars.
I, si es contemplessin aquests concerts, per què excloure a les entitats del Sector Social i Educatiu de la prestació d’aquest Servei d’ interès públic, si tenen la voluntat de col·laborar i fer-se corresponsables en la recerca d’alternatives a un problema social, que va en augment i per al qual les iniciatives implementades fins ara no han acabat de donar la resposta adequada? No sembla que les Administracions Educatives estiguin per la labor. Més aviat el contrari, malgrat la retòrica a l’ús habitual entre tota mena de governs, siguin de dreta o d’esquerres.
Laïcitat i valors
“L’Educació democràtica defensa la laïcitat del sistema educatiu i la llibertat de consciència”. Fa algunes dècades que alguns anem defensant la tesi del Manifest en aquest punt: “No impartir la docència religiosa confessional durant la jornada escolar i oferir a tot l’alumnat els continguts culturals sobre les distintes creences que permetin comprendre i valorar el paper de les religions en la història, en l’actualitat i en la vida de les persones, siguin o no creients”. Anem arrossegant la qüestió des dels anys 70 fins avui, sense acabar de resoldre-la.
La llarga ombra de les velles polèmiques sobre la confessionalitat i la laïcitat, amb les classes de Religió Catòlica a l’escola i el Concordat pel mig, han impedit la implantació de l’alternativa, nascuda del mateix professorat de Religió, que vàrem conèixer com a “Cultura Religiosa”. Una visió estreta i miop ha aconseguit que la ignorància sobre el fet religiós i la seva incidència cultural i social arribi a extrems i campi lliurement entre la ciutadania. Els interessos de l’integrisme catòlic , durant el darrer segle i mig, han estat un fre per a un consens al voltant de la laïcitat. Al darrera una concepció ètica i de valors màxims i una certa incapacitat d’ubicar la missió de l’Esglèsia en món plural, nou i diferent.
No fora just oblidar, tanmateix, el significatiu pas donat en els dos darrers cursos a Catalunya malgrat les limitacions del marc jurídic i legal, entrant, si se’ns permet dir-lo així, per la porta petita. Es tracta de nous “materials curriculars per a l’assignatura de Religió”. És una proposta diferenciada d’orientacions i continguts feta des del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, el més pròxim a la proposta de Cultura Religiosa que venim parlant. Una proposta a la qual, creiem, no s’ha prestat la deguda atenció, si més no com a punt de partida per a un debat seriós sobre el tema. Ja l’any 1990 el Consell Escolar de Catalunya havia aconsellat anar per aquest camí. Tot plegat , quelcom lamentable i vint anys perduts.
La dimensió ètica de l’educació
Entre les propostes del Manifiesto desitgem destacar la dotzena: “L’educació democràtica requereix que el professorat pugui dedicar temps a dilucidar les qüestions importants de la seva vida professional”. Entre elles citen “la reflexió sobre les qüestions controvertides relacionades amb l’ètica, la convivència i la construcció d’una societat més democràtica i participativa, que permetin construir criteris compartits que orienten l’actuació docent.
Des de 1991, al si del Consell Escolar de Catalunya, hem seguit el treball realitzat en aquest camp entre els docents, fins als documents dels Moviments dels Mestres de Catalunya i l’aprovació del Codi Deontològic de la professió docent, per la Junta del Col·legi de Doctors i Llicenciats, els anys 2010/2011. Aquestes dues institucions han fet palesa la pulsió ètica existent entre el professorat de Catalunya i la preocupació profunda i sincera per un exercici de la professió que aposta pel respecte i la dignitat, per l’autonomia personal de l’alumnat, per una concepció democràtica i dialogal, des del pluralisme ideològic. A la llum d’aquests documents queda evidenciat el biaix ideològic-polític de la campanya contra un suposat adoctrinament.
El professorat de Catalunya ha mostrat una exigència ètica exemplar, tot i que resta molt camí per fer. Mai han donat per tancat i acabat el tema. Ans al contrari s’han fet propostes obertes al debat i la reflexió, ben conegudes en el sector educatiu.
També és veritat el que E. Durkheim comentava sobre el tema: una moral professional no pot funcionar més que com a obra d’un grup i si aquest la protegeix amb la seva autoritat i és obra del mateix grup, en cada moment històric. Per això és per naturalesa un tema inacabat, està necessitat d’actualització a peu d’aula i de centre, dia a dia. Per això, al nostre entendre, el tema clau és quins i com es plantegen els dilemes ètics de l’educació, a partir de la pràctica docent i de l’experiència a peu d’aula en tota mena de centres. Tot i que, també entre els docents, n’hi ha tota mena de persones, hem pogut observar com alguns d’ells plantejaven situacions i dubtes a l’hora de prendre importants decisions, individuals o col·lectives, donant exemples de coherència i de rigor ètic i moral.
Cal elogiar el tremp ètic i moral de bona part del professorat de l’escola catalana que, per exemple, ha sabut donar, en el darrer any, respostes adients, moderades i presidides pel principi de responsabilitat i respecte a la dignitat de l’alumnat i dels pares, al pluralisme i la llibertat.
Altres qüestions
El Manifest plateja molts altres temes d’indubtable interès, que no comentarem en aquesta ocasió, com, per exemple, l’atenció a la necessitat de canvi cultural que la societat reclama en relació als generes; la mirada crítica i l’esforç transformador en la tasca de l’escola; l’ús responsable i crític de les tecnologies i dels mitjans de comunicació; la participació activa de tots els agents i de la comunitat que intervenen en l’educació.
Desitgem que el Manifest tingui la difusió i l’impacte que mereixen la profunditat, la claredat i la ponderació amb que es plategen els problemes.