Durant l’Estat d’Alarma i els inicis de la pandèmia ens va xocar la utilització d’un llenguatge militar per part del president del Govern i d’alguns ministres. El cap d’Estat Major de las Forces Armades (JEMAD) arribaria a dir que el coronavirus ens havia portat a una “guerra irregular”; que s’exigia una “economia de guerra”; que tots “som soldats” i estàvem cridats a fer realitat “l’esperit de servei” dels soldats; i que es necessitava una “OTAN sanitària”.
Comencem per dir amb rotunditat que no tots els ciutadans som ni ens hem de sentir soldats. Que veiem la covid19 com el que és: una pandèmia a la que hem de fer cara amb coratge i valentia, solidaritat i esperit de servei. Aquestes són virtuts i valors que defineixen l’esperit cívic de les societats democràtiques i concerneixen a tots els ciutadans. També als membres de les Forces Armades… faltaria més! Però no confonguem al personal: no cal ser ni sentir-se soldats per viure’ls i practicar-los. Més valdria parlar d’emergència sanitària; de planificació econòmica, terme constitucional al cent per cent; de responsabilitat social; i de prioritat de l’interès general. El llenguatge importa i molt!
La missió de les Forces Armades va estar definida a l’article 8.1 de la Constitució i actualitzada i posada al dia per la Llei Orgànica 5/2005, del 17 Novembre , de Defensa Nacional, la qual, en el seu article 15, diu literalment: “las Fuerzas Armadas, junto con las Instituciones del Estado y las Administraciones públicas, deben preservar la seguridad y bienestar de los ciudadanos en los supuestos de grave riesgo, catástrofe, calamidad u otras necesidades públicas, conforme a lo establecido en la legislación vigente”. I el 16 contempla “la colaboración con las diferentes Administraciones públicas en los supuestos de grave riesgo, catástrofe, calamidad u otras necesidades públicas, conforme a lo establecido en la legislación vigente”.
S’han donat, però, alguns passos més, amb una nova Directiva de Defensa Nacional (l’anterior era del Govern del PP, de 2012), signada solemnement pel Govern d’Espanya, l’11 de juny de 2020, en presencia de tota la cúpula de Defensa. Una Directiva que amplia les amenaces i riscos de l’estabilitat (de la qual es fa a les FFAA garants i guardians) als atacs cibernètics, a la gestió responsable de la informació pública i al suport i col·laboració amb les autoritats civils en casos d’emergència. Es tracta, a més, de reforçar les capacitats del Centre Nacional d’Intel·ligència contra potencials adversaris que vulguin desestabilitzar el país. No són coses de poca volada. Sabem perfectament què significa tot això.
En els mesos de maig i juny, vàrem tenir noticia de tres informes que no poden passar desapercebuts. Un és de la Dirección de los Sistemas de Información, Telecomunicaciones i Assistencia Técnica del Ejercito de Tierra (GCISAT); un altre de la Real Fundación Instituto Elcano, influent think thank d’estudis internacionals estratègics. I un darrer de la Guàrdia Civil, que alertava de possibles disturbis i sabotatges, en el procés de desconfinament, per la tensió acumulada.
El primer es centra en els escenaris sanitaris, les conseqüències i les noves onades de l’epidèmia, a la tardor i l’hivern a venir. El segon, intitulat “Implicacions de la covid19 per a la Defensa” (maig 2020), dona arguments als responsables de la Defensa Nacional per evitar, diuen, que “la defensa torni a ser la gran víctima de la crisi”… essent un dels arguments esgrimits “l’exemplar comportament dels militars durant la pandèmia”, que vindria a demostrar la seva “utilitat social”.
L’Informe de l’Institut Elcano planteja altres temes de fons: la Defensa com a política pública, la suficiència de la inversió pressupostària en Defensa, la vinculació directa d’aquestes inversions a les polítiques d’I+D+i, les sinèrgies amb el sector civil d’indústries d’armament i derivades, i la dimensió europea de les polítiques de defensa. L’Institut Elcano ha volgut fer pedagogia per convèncer-nos de la conveniència que en el debat dels Pressupostos la inversió en defensa es mantingués, al menys, en els nivells actuals o s’incrementés. Ja el ministre de Defensa Eduardo Serra, en unes clarificadores declaracions de l’any 2013, havia dit, literalment, que el 0’6% d’inversió pressupostària en Defensa era “una broma”. No sé què hauria dit si hagués estat el 3%, com era el d’Educació en aquell moment. Es tractava, en definitiva, d’aprofitar “l’apreci de las FFAA”, amb motiu de la seva actuació davant l’epidèmia, per convertir-lo, a llarg termini, en diners i inversions en Defensa i que es mantinguessin, “sense complexos”, les partides destinades al capítol de la Defensa Nacional i a la recerca científica i tecnològica aplicada a la industria de l’armament, “aprofitant la tirada de l’Exèrcit” d’aquests mesos.
L’agost passat, la qüestió, eren les prioritats que havíen de pautar el debat i l’aprovació dels pressupostos de l’Estat, passat l’estiu. Cal dir, també sense complexos, que per nosaltres les prioritats no eren les explicitades a l’Informe de la Fundación Elcano. Tampoc ens interessava caminar vers una societat més vigilada, sinó avançar en la construcció d’una societat més justa, més lliure i més democràtica, amb la col·laboració, això sí, de tothom; una societat en la qual les prioritats polítiques fonamentals no siguin altres que la lluita contra la pobresa i la millora de la salut pública i l’educació.
Estant així les coses, la referència a l’obra de Michel Foucault Vigilar i castigar (1975) és ben oportuna. L’autor ens parla de les mesures de confinament, del sistema de registre constant i centralitzat, i del Reglament que s’aplicava, segons consta en arxius militars de finals del segle XVIII, quan es declarava la pesta en una ciutat. Era, en paraules de Foucault, “un model compacte del dispositiu disciplinari”. El reglament “penetrava fins als més fins detalls de l’existència, mitjançant una jerarquia que garantia el funcionament capil·lar del poder”. El gran confinament contra la pesta “suscità esquemes disciplinaris”, “una organització en profunditat de les vigilàncies i dels controls” i una intensificació i ramificació del poder”: “el gran confinament d’una part i la bona orientació de la conducta d’altra”. Era “la ciutat en estat de pesta (…); un disseny de coercions subtils per a una societat futura”: el que podria dir-se, en línies generals, “la societat disciplinària”. La nostra no seria tan sols “la societat de l’ espectacle, sinó també la de la vigilància”. Som, conclou, “molt menys grecs del que creiem. No estem ni sobre les grades ni sobre la escena, sinó en una màquina panòptica, dominats pels seus efectes de poder que continuem nosaltres mateixos, ja que som un dels seus engranatges (…) Les Llums, que inventaren las llibertats, inventaren també les disciplines”.
La Pandèmia no pot ser una excusa per dificultar l’exercici pacífic de les llibertats públiques, ni tampoc per ignorar els límits que s’imposen als ciutadans en ares de la salut pública i el bé general. Difícils equilibris aquests en temps de polarització social i política.
Ens preocupen les noticies relacionades amb escàndols en els procediments d’exportació i venda d’armes; el fet que Espanya ocupi el setè lloc en el rànquing mundial d’exportadors d’armes, entre 2015 – 2019; la bàrbara i col·loquial ocurrència d’un general retirat de “fusilar a 26 millones” de conciutadans; les declaracions i manifestos de militars retirats i en actiu, a finals d’any i principis del 2021, exigint al govern un “cop de timó”. Aquests temes han ocupat amb motiu l’atenció de l’Estat Major de l’Exèrcit i del Ministeri de Defensa. Certament són fets que produeixen alarma i fan sentir vergonya aliena.
Amb governs de diferent significació política i ideològica, també aquí anem cap a una societat disciplinària (M. Foucault), amb fronteres de poder instrumental pròpies del capitalisme de la vigilància (Shoshana Zuboff). Un tema per a la reflexió i el debat.