Al llarg de tretze sessions formatives, es va convidar un grup de 17 docents brasilers a revisar la seva pròpia trajectòria, analitzar les decisions que els havien portat fins al moment actual i imaginar nous camins per al futur. En lloc de centrar-se en el currículum, l’avaluació o les metodologies, la proposta perseguia un altre objectiu: reflexionar sobre el sentit de la vida i sobre el sentit de continuar en la professió docent. En un context marcat per la desvalorització social de la professió, el desgast emocional i l’abandonament de la docència, la formació va abordar aquestes qüestions a partir del concepte de projecte de vida, entès com una força motivadora que orienta les nostres decisions i contribueix a construir un futur amb sentit.
Quan es convida el professorat a projectar el futur, resulta inevitable girar la mirada cap al passat per replantejar-se les decisions que l’han portat fins a aquell moment i reflexionar sobre si aquestes contribueixen —o no— a assolir allò que desitja per a la seva vida. Aquest procés va mobilitzar pensaments, emocions, creences, valors i representacions sobre si mateixos, sobre la professió docent i sobre la pràctica educativa, i va afavorir una resignificació de les seves trajectòries personals i professionals.
Les trobades formatives
Les trobades s’estructuraven sempre en dos moments. En el primer, es proposava una activitat inicial, com ara la creació d’una obra artística, l’escriptura d’una carta o la interpretació d’imatges suggeridores. En el segon, s’obria un espai de diàleg i reflexió entorn de l’experiència realitzada, vinculant les vivències compartides amb conceptes teòrics com el projecte de vida, el benestar, els valors i les creences. A continuació, es presenten dues d’aquestes trobades.
Imaginar el futur a través de l’art
En la primera trobada, es va convidar el professorat a fer una pintura que representés com els agradaria veure’s d’aquí a deu anys. Es van posar a la seva disposició diversos materials i van disposar de trenta minuts per a la creació artística. La pintura va permetre expressar de manera simbòlica desitjos que no sempre resultaven fàcils de comunicar amb paraules: molts es van representar a la platja, descansant o gaudint del seu temps lliure, per exemple. A continuació, vam organitzar un diàleg en grup perquè cada participant compartís la seva creació.
Després de les presentacions, la formadora va convidar el professorat a identificar patrons comuns en les seves produccions, cosa que va permetre constatar que gran part de les imatges estaven relacionades amb el descans i el lleure. En reflexionar sobre aquest patró en la manera de projectar el futur, els participants van poder reconèixer que aquesta manera d’imaginar el futur estava vinculada al cansament que experimentaven en el present. A partir d’aquesta constatació, va ser possible aprofundir en la reflexió sobre la seva realitat, els camins que els hi havien conduït i els canvis que caldrien per acostar-se al futur que havien imaginat.
Reconèixer el propi camí
En l’última trobada, es va convidar el professorat a escriure’s una carta d’agraïment per la vida que havia construït. Aquesta trobada va resultar especialment emotiva i, durant la posada en comú, els participants van reconèixer la fortalesa amb què havien afrontat els reptes de la seva trajectòria, les dificultats que havien superat per esdevenir docents i com la seva vida actual ja representava la realització d’un somni que havien tingut en el passat. En acabar, van escriure compromisos per al futur, establint noves projeccions a partir de les reflexions compartides durant la formació.
Formar els qui formen, cuidar els qui cuiden
El professorat va valorar molt positivament la formació, i va arribar a comentar que era la primera vegada que una activitat formativa posava el focus en els docents i no únicament en l’alumnat. Al llarg del procés, la interacció dins del grup es va convertir en una valuosa oportunitat per revisar creences, qüestionar idees preconcebudes i construir noves maneres de comprendre la professió. Va ser especialment enriquidor l’intercanvi entre les dones sobre els reptes de conciliar la maternitat amb la docència, així com el diàleg entre les dones negres sobre l’impacte del racisme en les seves vides.
A més, la formació va contribuir a fer que molts docents resignifiquessin la imatge que tenien de si mateixos. En escoltar les dificultats dels seus companys, van comprendre que no afrontaven sols els problemes i les frustracions de la feina docent i, a partir d’aquest reconeixement, van començar a construir una xarxa de suport per afrontar els conflictes amb l’alumnat, les seves famílies i l’equip directiu. En definitiva, l’experiència va mostrar que, en reconèixer les seves trajectòries, compartir els reptes i enfortir els vincles amb els seus col·legues, els participants van trobar noves maneres de comprendre la seva pràctica, enfortir la seva identitat professional i renovar el sentit de continuar en la docència.
El Diari de l’Educació, 2026