En la majoria d’alternatives que estan apareixent davant les crisis que estem vivint: climàtica, de pèrdua de la biodiversitat, de deteriorament de la salut mental, econòmica on la diferència de classes cada vegada és més gran, d’abús i més abús del consum generant tones i tones de residus, de guerres, etc., apareix un aspecte que és recurrent en totes elles: el de promoure i organitzar els aspectes comunitaris de la vida. Així es creen comunitats energètiques, cooperatives de consum, monedes locals, cooperatives de vivenda, horts col·lectius, espais veïnals de trobada i es promou el suport mutu. Una realitat que sovint és silenciada pels grans mitjans de comunicació però que, a poc a poc, es va obrint pas i ens dibuixa un camí d’esperança per creure, malgrat l’interessat pessimisme general, que un altre futur més humà i més d’acord amb el planeta és possible i que tenim l’oportunitat per anar-lo construint.
La idea de l’individu té un llarg recorregut a la nostra societat occidental. Podríem remuntar-nos a la filosofia clàssica, però per no anar massa lluny i tal com ens diu Erich Fromm en el seu llibre La por a la llibertat és un concepte que s’ha anat desenvolupant amb la burgesia i més tard amb la societat industrial. Un concepte que ens ha portat grans avantatges i conquestes com ara el reconeixement dels drets individuals i dels drets humans, però que ha estat utilitzat i sobreexplotat per crear una societat de consum, individualista i antropocèntrica que ens ha conduït a les crisis actuals.
I és que el que ès comunitari no s’ha d’entendre com una imposició moral imposada des del poder, sinó a partir de la necessitat de desenvolupament mutu entre les persones i els altres éssers. Tal com mostren els estudis més avançats que diuen que les espècies han superat crisis importants quan han col·laborat entre elles, no quan han lluitat per veure qui les domina, fet que les ha portat cap a l’autodestrucció.
Tot plegat ens fa preguntar com hem de plantejar una nova educació, per aquesta nova societat que està emergent. Les respostes semblen apuntar cap a dues opcions oposades. Una educació que aprofundeixi en la democràcia, el bé comú, la col·laboració, que cobreixi les necessitats bàsiques dels individus i que eduqui per viure amb els altres éssers vius i amb els límits del planeta o una educació que fomenti l’èxit individual, el domini dels uns sobre els altres (tant a les institucions com en els grups), que creï gent preparada per competir per qui es fa amb el control sobre les riqueses del planeta, que no tingui en compte la importància de la biodiversitat o de la diferència… Crec que aquest és un dels dilemes en què en el moment actual es troba l’educació i ha d’optar per quin camí vol anar.
Un punt de partença per educar en el que significa “allò” comunitari és a partir d’educar en el descobriment del jo de cadascú, d’allò que un és, de les seves possibilitats i riqueses que es poden aportar a la comunitat i d’aquesta manera enriquir-nos els uns als altres i al projecte comú. No es tracta doncs d’imposicions que fomentin l’obediència cega o obligatòria que eliminin el “jo” ans al contrari veure que tots i totes amb les nostres possibilitats i realitats som útils i necessaris i que si ho compartim ens enriquim i molt mútuament.
Per educar en “allò” comunitari s’ha de partir del jo, de les seves possibilitats i riqueses, del que podem aportar a la comunitat i així enriquir-nos els uns als altres
Entre les comunitats indígenes d’Amèrica del Nord és popular el conte de “Les Tres Germanes” que explica molt bé el que estem dient. Una germana és la dacsa (blat de moro), l’altra la mongeta i l’altra la carabassa. La dacsa creix amunt, la mongeta s’enfila pel seu tronc i la carabassa estén les seves fulles per terra per conservar la humitat. Quan les tres es conreen juntes, cadascuna produeix uns fruits molt més resistents i saludables.
Introduir algunes rutines com ara la distribució de tasques o elaborar projectes comuns on cadascú aporti i que aquesta aportació sigui valorada tant pel mestre com pels alumnes comentant com l’aportació de cadascú ha estat important per millorar el projecte o construir coneixements mutus que mentre s’estan treballant poden estar exposats a la vegada que s’amplien i es comenten les aportacions de cadascú i com enriqueix el nostre coneixement.
A partir d’exercicis com aquest o semblants mentre descobrim les nostres possibilitats descobrim també els nostres límits, ja què veiem que el que un té l’altre no en té i la manera d’enriquir-nos i molt, tant personalment com col·lectivament, és compartint i donant. Educar en aquestes dinàmiques de reconeixement i de relacions horitzontals a partir del goig de compartir, d’aportar, de donar i de rebre dels altres crec que és la millor manera per educar en el que és comunitari. És el resultat d’aquesta riquesa d’on neix “allò que és comú”.
Arribats aquí un dels temes importants que ens plantegem és el dels nous lideratges. Massa sovint hem vist com s’originen crisis en grups, entitats o associacions per lluites de poder a vegades amb clares influències de maneres de fer patriarcals. Crec important educar en lideratges horitzontals, que ningú se senti superior a l’altre, sinó un col·laborador més que ja sigui per les seves característiques o perquè li toca perquè ens hem organitzat de forma rotativa. El que ha de fomentar és que tothom trobi el seu lloc i funcioni, fer circular i compartir la informació i cedir, com més millor, el protagonisme a qui o a quins porten a terme un projecte o una acció. Arribar aquí no és fàcil i cal una educació que quan abans s’emprengui millor. Els resultats, però, i la riquesa que es genera tant a nivell individual com col·lectiu és gran, variada i molt satisfactòria.
En aquest sentit, recuperar les assemblees de classe potser renovades a partir d’aquests principis em sembla una tasca urgent. També tot el que fomenti l’esperit comunitari de l’escola com ara fer exposicions de treballs col·lectius, recuperar les cooperatives de materials, de llibres que poden tenir més d’un ús. Activitats que a més d’afavorir el sentit comunitari eviten el malbaratament, el consumisme, la gelosia… Massa estès per les nostres escoles.
Aquests projectes col·lectius també es poden compartir amb altres escoles i així els coneixements i aprenentatges d’uns poden servir als altres. En aquest sentit, no partim de zero. Ja a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia nens i nenes practicaven la correspondència escolar per intercanviar-se coneixement i sobretot més tard durant la 2ª República els mestres cooperativistes i els alumnes d’aquestes escoles basant-se en les metodologies d’en Freinet s’intercanviaven també textos i coneixements. Amb la tecnologia actual seria molt fàcil recuperar aquest sentit de creació mútua i de coneixement col·lectiu.
L’escola no és una illa a part de la comunitat en la qual es troba, sinó que en forma part i és important que també visqui i doni les seves respostes a les situacions que aquesta està vivint. Conéixer la seva història, participar dels seus encerts i celebracions així com estar al corrent de les situacions crítiques que aquesta està vivint ( pobresa, desnonaments…), saber-ne els motius i que els alumnes plantegin solucions també forma part d’aquest “comú” en el que estem.
I no oblidem que la vida va més enllà dels límtis físics de l’escola i que estem participant del lloc més comú de tots que és la Terra. La nostra acció també ha de tenir en compte els seus límits i els altres éssers vius, com actuem i com ens relacionem amb ells. El seu coneixement i els valors amb els quals ens adrecem han d’estar ben presents a l’hora d’educar per una vida més harmoniosa en “allò” que és comú.
Robin Wall en el seu llibre Trenes d’herba dolça conclou d’aquesta manera el conte de les Tres Germanes:
“Els dons de cadascuna s’expressen més plenament quan es crien juntes que no pas soles. Les panotxes madures i els fruits inflats ens informen que tots els dons es multipliquen en la relació. Així és com el món va fent”.
