La cura d’un mateix
La cura d’un mateix busca promoure un món on l’extern és accidental i on l’interior regeix com allò substancial i determinant per la pròpia existència, en expressió de Jung. Té a veure amb l’esperança, amb la utopia o la força interior transformadora que convida a sortir de nosaltres mateixos, a sumar-nos activament a l’esdevenir de la història i comprometre’ns, anticipant el futur en el present. És una funció essencial de l’esser humà.
Estem parlant de capacitat de crear un ideal per a millorar la societat, les persones i el Planeta. Un ideal que ofereix metes a complir. Inclús quan tot sembla inamovible apareix el desig, l’esperança en un món millor. Vivim amb centenars de desitjos; és més, som desig. Un desig que és font de sentit. En suma, com deia Agustí d’Hipona, “segons cremem, així caminem”. L’esperança ens convida a sortir de nosaltres mateixos i al compromís per a anticipar el futur en el present.
Així és com passem del jo al nosaltres. Inclús avui, sumits, de nou, en la crisi i el declivi de la Democràcia, segueix tenint sentit tornar a llegir l’Alcibíades i repetir amb Hegel que el nostre és “un temps de part i de transició a una nova època”. Uns temps difícils, però a la fi el nostre temps, l’únic que tenim per viure i construir una Vida digna i una Societat justa. El nostre és un temps en què hem de recordar, mil vegades si fes falta, que la tasca prioritària és la salvaguarda del subjecte, especialment dels pobres, dels marginats i dels més necessitats (1).
Educar en l’esperança
Entre els valors que acostumem a proclamar en un lloc destacat està el de la Utopia. Diem que volem un món millor, que aspirem a millorar o transformar una realitat marcada per la injustícia, la desigualtat social i el dolor de les persones que resten en els marges de la societat. La duresa i la severitat del que succeeix ens recorden la importància recurrent del pensament utòpic. La utopia nodreix i inspira els projectes socials emblemàtics que portem entre mans. Per tant, farem bé en recapacitar sobre la relació entre la utopia i la realitat, per més que sigui un tema recurrent i clàssic en la història del pensament social.
La nostra és una utopia realista, capaç d’inventar, d’obrir nous camins i d’anar contra corrent, quan cal fer-ho. Per aquest realisme i per les seves arrels en el temps i l’espai en el qual es formula, la nostra utopia és dinàmica, fomenta la recerca de camins que facin viable l‘inèdit; és digna de crèdit per mantenir-se en el marc del possible, sense renunciar al context ètic i a la moral corresponent.
Parlem de la utopia d’una ciutadania lliure, autònoma i plural, no desencantada, que segueix oposant-se al divorci entre el bé comú i l’ethos, al nihilisme i a l’abstinència valorativa; és la utopia del ciutadà responsable i compromès, conscient que la justícia és més que obediència i submissió a la llei, com sabem des de temps de Sòfocles.
Educar per a la vida
Eduquem per a la vida i guiem l’acció desconfiant d’abstraccions racionalistes, sempre atents a les circumstàncies i les situacions en què vivim. També sotmetent la realitat que ens envolta a l’anàlisi crítica més rigorosa de la que som capaços, a la visió més serena possible dels múltiples interessos, legítims i espuris, en joc. La nostra pretén ser una acció compartida, lúcida i oberta a la creixent complexitat de la societat en què ens movem; reflexionada en grup, crítica i autocríticament; oberta a nous aprenentatges i desaprenentatges, quan és necessari; dirigida a la intervenció col·lectiva amb i al servei de la Comunitat (2).
La nostra pretén ser una acció compartida, lúcida i oberta a la creixent complexitat de la societat en què ens movem; reflexionada en grup
Res més lluny del nostre tarannà que l’afirmació de la primacia de l’acció per l’acció. No ens agraden els “mefisitòfeles” de torn, ni hem jugat mai el perillós joc de l’Aprenent de bruixot, del vell conte alemany, adaptat per Johann Wolfgang Goethe, que relata com un vell mag deixà a mans d’un distret i mandrós aprenent el seu laboratori i la cura del seu castell. Li va donar unes ordres precises i unes normes a seguir. Però l’aprenent va voler fer de mag, va desobeir, no va respectar les normes i va actuar, endut per la mandra, amb una gran imprudència. Al final, demanà auxili al mag, que va pronunciar les paraules màgiques adequades: “Airameva- Airameva!” i l’ escombra tornà al racó. Llavors el mag va dir a l’aprenent: “Abans d’aprendre màgia i bruixeria has d’aprendre a complir amb les responsabilitats que se t’encomanen… Has de pensar en les conseqüències del que fas”. Certament, cal educar en la Responsabilitat i el Compromís.
Estem parlant d’estils de vida, de concepció solidària del món de la vida; des d’un consens intersubjectiu bàsic, configurat en la cooperació, en l’acció compartida i voluntària, en la intercomunicació diària. Són tarannàs o formes d’existència nascuts en territoris concrets i obra de grups socials que comparteixen una mateixa visió de la vida o tenen un comú horitzó de comprensió. Formes de vida encarnades, simbòlicament, entorn dels drets fonamentals, humans i socials, fruit de processos que han creat un rerefons humà inspirat en valores i opcions profundes.
El món de la vida és, amb massa freqüència, colonitzat pel món del sistema, pels mercats, pel poder econòmic, pel desig de riquesa o per la política, entesa com una tecne divorciada de l’ètica: l’eticitat sacrificada en nom de la Raó d’ Estat, per a la qual no hi ha límits morals, que identifica la justícia amb l’obediència a la Llei (allò de “justícia ex jure”): un escorxador que configura un increïble sistema de conformitats cegues i elementals (3).
Cal educar en la Responsabilitat i el Compromís
Ens preguntem per les estructures del món de la vida real, en les quals es desenvolupa la vida quotidiana i denunciem qualsevol intent de colonitzar-lo i sotmetre’l al món del sistema dominant, amb mecanismes, valors i principis que no compartim; lluitem, sense renunciar al que som, per a millorar, en la mida del possible i tocant de peus a terra, la vida de les persones més pròximes i l’entorn en el qual viuen, amb una voluntat transformadora, favorable al canvi social, ajudant a l’alliberament del veí concret, del conciutadà més proper, de carn i ossos.
Aquests són els nostres ideals, l’expressió de la nostra voluntat i la font que inspira l’acció de molts educadors en el lleure. Aquest és, també, el rerefons de la Proposta Pedagògica Estima, que guiarà l’acció educativa dels Esplais i els Projectes educatius de Fundesplai, pels anys 2023-2025.
A tall de conclusió
Voldria tancar aquesta reflexió amb la cita d’un relat curt que ve a sintetitzar i expressar amb claredat i brevetat tot el que acabem de dir.
León Tolstoi, conta com un poble indígena d’América del Sud va arribar a comprendre que la seva felicitat estava en l’harmonia entre l’autoconsciència i la felicitat individual i l’obra comuna i l’estima envers les persones i, afegim nosaltres avui, el Planeta.
“Llavors Déu es va dir a ell mateix: Si ni per mitjà de la malaltia es pot conduir els homes a que comprenguin en què consisteix llur felicitat, que se les arreglin amb els seus propis patiments! I Déu abandonà els homes.
En quant es quedaren sols, els homes van viure llarg temps sense comprendre allò que els faltava per a ser feliços, i tan sols, molt a darrera hora, alguns d’ells van començar a comprendre que el treball no ha de ser un espantall per a uns i quelcom forçat per a d’altres sinó que ha de ser obra comuna i agradable per a tots. Començaren a comprendre que, vist que la mort amenaça a cada instant a tots, l’únic acte raonable de tot home consisteix a passar en harmonia i amb estima, els anys, els mesos, les hores o els minuts reservats a cadascú. Començaren a comprendre que les malalties, no solament no han de ser una causa de divisió entre els homes, sinó, ql contrari, un motiu d’unió i d’amor entre ells” (4).
(1) Ernest Bloch (2004) El principio esperanza Trotta, Barcelona, 3er vol. Michel Foucault (2001) La hermenèutica del sujeto. Ed.Akal, Madrid.
(2) James, W. (2000) Pragmatismo Alianza Ed. Madrid. Dewey, John (1975). Democracia y educación. Ediciones Morata.
(3) Habermas (1988) Teoría de la acción comunicativa. Taurus, Madrid.
(4) Tolstoi El trabajo, la muerte y la enfermedad.
