Aquest article s’ha publicat originalment a eldiario.es
Emily Lindin no acabava ni d’aterrar a l’adolescència quan va passar pels moments més difícils de la seva vida. Durant diversos anys, va estar en el punt de mira de tots els seus companys i companyes d’escola. La manera de vestir-se, de caminar i de comporta-se era jutjada als passadissos, als lavabos i a les aules.
El 2013, ja adulta i amb aquell traumàtic record pixelat pel temps, la dona la identitat de la qual s’amaga sota el pseudònim d’Emily Lindin va obrir un blog on comparteix amb el món les pàgines del diari que va escriure aleshores, sumida en sentiments d’inferioritat i culpa. Va ser el primer pas d’un projecte, The Unslut Project, que promou la conscienciació social per a la lluita contra aquest estigma que negativitza la sexualitat femenina i la converteix en objecte d’insult i assetjament. Perquè 15 anys després de l’infern que va condemnar Emily a l’aïllament, el bullying sexual segueix reproduint-se, sense importar les fronteres, en totes les escoles del món.
Tot va començar quan Lindin, una nena nord-americana de tot just 11 anys, va iniciar una relació amb un noi de la seva classe. “No sabia molt bé què era això de l’amor. Estava experimentant amb els meus sentiments i creia que n’estava enamorada. Ell i els nostres amics em van convèncer perquè provéssim a tenir relacions sexuals. Era curiosa i no ho vaig fer obligada”, relata amb la tranquil·litat de qui ha treballat intensament per a la superació d’un tràngol vital. El que Emily desconeixia és que aquell fet es convertiria en el cordó umbilical de tot el que va venir després. “El meu xicot l’hi va explicar a tots els seus amics. I les meves companyes, fins i tot la meva millor amiga, es van sumar al meu linxament públic. Era la meuca de l’escola, aquella que els nois pensaven que podien emportar-se al seu llit amb només un picar els dits”.
“Tot es va tornar en contra meva. La pressió em va anul·lar com a persona i la meva única via d’escapament va ser el meu diari. No podia explicar-ho als meus pares i tampoc als professors de l’escola. Pensava que no em donarien suport, que de veritat creurien que era una puta”. L’aïllament social, agreujat per la vergonya de compartir el problema, va plantejar a Emily la idea del suïcidi. “Mai ho vaig fer, no m’hauria atrevit. Però ara que rellegeixo les notes del diari, recordo el que passava pel meu cap”. Reviu les seves sensacions d’aleshores amb dificultat, tartamudeja i li costa verbalitzar el tifó de sentiments que ni tan sols la deixava descansar a les nits.
Contra l’Slut shaming
El projecte de Lindin contra l’slutshaming –o, el que és el mateix, ‘l’escarni de la meuca’– pretén culminar amb Slut: A documentary film, un documental que està previst d’estrenar-se a finals d’aquest any. La cinta comptarà amb el punt de vista d’experts, psicòlegs i sexòlegs que, davant la càmera, es plantegen com canviar com a societat els prejudicis cap a la sexualitat femenina.
Per iniciar una reflexió sobre el terme ‘puta’, tan utilitzat per desqualificar les dones, el web del projecte distribueix unes samarretes amb el lema Define Slut (Defineix puta) que conviden a la gent a “plantejar-se l’ús d’aquest terme i, sobretot, a ser conscients de com pot arribar a ferir”.
L’extrem d’aquest dolor és la pròpia mort, l’acte més gran de violència contra un mateix. “Quan vaig escoltar la història del suïcidi de Rehtaeh Parsons, una noia del Canadà que va patir una violació en grup i va haver de veure com les fotos de la seva agressió sexual circulaven en xarxes socials, em vaig convèncer definitivament de la necessitat d’un documental com aquest”. No era la primera vegada que a l’Emily li arribava informació d’alguna mena de brutalitat d’aquest tipus. Altres joves nord-americanes com Audrie Pott, Amanda Todd o Phoebe Prince també es van treure la vida després de ser assenyalades com la “meuca de l’institut”.
La culpa segueix recaient sobre les dones
Ni l’escola, en particular, ni la societat, en general, estan encara preparades, segons Emily, per abordar aquest tipus de problemes. “A les escoles, en lloc de lluitar contra el bullying, tracten de controlar la sexualitat dels nois i noies perquè no es desviïn del que es considera l’important: els estudis. Fins i tot es donen lliçons de moralitat, s’obliga a vestir de manera decorosa…”. Al carrer, la situació no és molt millor. “Quina roba portaves? O què feies sola amb aquest home? Són preguntes que un policia va formular a una noia que, terroritzada, denunciava una violació”, s’indigna Emily, amb el convenciment que la culpa segueix recaient en les dones fins i tot en els casos més aberrants.
Per això, insisteix que, encara que molts homes ho consideren un problema aliè, ells tenen també la clau del canvi. “Es deixa als homes fora, quan cal educar-los en la idea que els nostres cossos ens pertanyen. No som un objecte sobre el qual es pugui opinar”.
Diversos homes, conscienciats en contra de la violència sexual, s’han posat en contacte amb ella arran de la iniciativa The Unslut Project. Entre ells es comença a forjar la idea de crear una nova masculinitat que trenqui amb els estereotips que també acoten els comportaments dels homes en públic. “Els hàbits de no mostrar emocions, exercir el lideratge en la família o demostrar força física com a símbol de poder han d’anar, a poc a poc, guardant-se en un calaix a favor de l’empatia”.
La solució no és atemorir les noies
Infondre por a les noies com a mètode per posar-les fora del perill de l’assetjament o, en el pitjor dels casos, de la violació, no és per Lindin el mètode més recomanable per lluitar contra el bullying sexual. Diverses expertes, a més, coincideixen a apuntar que des de petites se’ns ensenya a defensar-nos d’enemics difusos, però no de relacions sentimentals insanes.
En la mateixa línia, tampoc es pot culpar les xarxes socials de certes conductes de control sobre les dones. “És veritat que Twitter o Facebook poden utilitzar-se per exercir l’assetjament sobre les persones, però no hem d’oblidar que també són vies meravelloses i molt útils per a altres objectius”. La clau, assenyala Emily, està en fer conscients als adolescents de l’impacte que la publicació de qualsevol material en xarxes pot tenir perquè les usin amb responsabilitat.
De fet, Lindin va trobar a internet el mitjà per donar a conèixer el seu diari i ara, també, la forma per difondre Slut: A documentary film. Gràcies al boca a boca i a una crida a la col·laboració mitjançant crowdfunding, el documental ha aconseguit recaptar més de 20.000 dòlars per a la seva producció i rodatge.
De moment, experts i expertes en diversos camps s’han sumat al projecte que, des de fa uns mesos, recorre la geografia nord-americana a la recerca de persones que vulguin compartir les seves experiències. “Volem fer veure a les noies que estan passant per un calvari semblant al que jo vaig viure, que aquesta situació no és la fi. La idea és iniciar una conversa real perquè la gent sigui conscient que l’slutshaming és una realitat”, sosté la impulsora del documental.
“Amb The Unslut Project no vull venjar-me”
La seva experiència personal també forma part de la cinta. Ho fa en clau de crítica, però sense assenyalar als responsables que fa 15 anys la van condemnar a la situació més extrema de la seva vida. “Aquest projecte no és una revenja. La denúncia de la meva situació no ha estat relacionada amb aquest desig d’agafar-me la revenja. De fet, els noms que apareixen en el meu diari no són reals. No vull apuntar als que em van assetjar ni recrear-me en el meu cas personal perquè el bullying sexual és un problema estructural i no individual”.
Desenvolupar un talent i, a partir d’ell, formar una identitat sobre les cendres de l’autoestima destruïda va ser el camí pres per la impulsora de TheUnslut Project, ara cantant professional, per superar el trauma ocasionat pel bullying. “Amb suports, vaig treballar per anar construint la meva pròpia identitat al marge dels judicis i prejudicis dels altres. És el consell que sempre dono: defineix qui ets i què és el que pots aportar al món”.
