Entrevista a Emilio Muñoz, director de política científica entre 1982 i 1986 i president del CSIC entre 1988 i 1991.
“A la dècada dels 80, un grup de científics de trenta anys aterren com delicats elefants en una terrisseria ministerial. Segurament amb ingenuïtat i sense adonar-se de com se les gastaven allà, van començar a enarborar una estructura impecable, moderna, oberta i pel que s’està veient, molt difícil (però no impossible) de destruir. Dels seus fruits en viu encara la ciència a Espanya”. Així descrivia en un article de la revista Jot Down aquella etapa clau per a la ciència espanyola Victoria Ley, actual directora de R+D+I i Educació a l’Agència Espanyola de Protecció de la Salut en l’Esport i anterior responsable de l’avaluació dels projectes científics a Espanya. Un dels protagonistes d’aquell temps va ser Emilio Muñoz.
Després d’una dècada dedicat a la tasca de construir un sistema de ciència que s’assemblés al dels països més avançats, aquest biòleg molecular es va passar a les ciències socials, a estudiar les relacions entre la ciència i la tecnologia i la societat. Després d’una llarga experiència en diferents trinxeres de la guerra de la ciència, creu que la propera batalla clau és la cultura científica. “Últimament estic invocant la necessitat d’una revolució social a favor de la ciència”, afirma. “Si la gent estigués conscienciada de la importància de la ciència potser estaria demanant més suport. La gent ja ha gaudit del benefici d’una sanitat universal i per això es manifesta per defensar aquest dret”, continua. No obstant això, lamenta, “els científics es manifesten sols”.
L’investigador, que rep Matèria al seu despatx del Ciemat, on treballa a la Unitat de Recerca en Cultura Científica, pensa a més que aquesta cultura científica no només és necessària perquè la població doni suport als que defensen la R+D . A la vista del que ha passat durant l’última gran crisi econòmica, Muñoz es va adonar de l’allunyament de la ciència en què s’havia desenvolupat una activitat tan rellevant per a la vida de les persones com l’economia. En el seu últim llibre, L’economia reclama (inter)disciplina. La biologia al rescat, recull les seves reflexions sobre la necessitat d’apropar l’economia al mètode científic i que aquesta disciplina aprengui dels ensenyaments d’una ciència com la biologia.
Per què creu que la biologia pot fer aportacions rellevants a l’economia?
Jo m’he dedicat durant els últims anys al camp de les ciències socials, sent biòleg molecular d’origen. A partir de la crisi, em vaig posar a llegir de forma molt intensa sobre aquesta crisi i la seva gestió, i jo, que havia tingut una posició de molt respecte cap a l’economia i era un àmbit dins de les ciències socials en el qual no havia entrat. Després de fer una immersió en aquest camp, he vist que estava molt allunyada del mètode científic. I em vaig adonar que la biologia podia qüestionar moltes de les polítiques que s’estaven duent a terme.
En aquest moment sabem, per exemple, que la selecció natural no és el que van dir alguns economistes, que era la supervivència dels més aptes. És un procés en el qual també intervenen factors de cooperació i d’altruisme amb resultats positius. Sabem a més que no es pot plantejar que la desregulació és fantàstica quan la biologia té dos grans pilars: la informació, que és l’ADN, que l’hem sacralitzat, i la regulació, que per a mi és tant o més important que la pròpia informació, perquè si no ni tan sols seríem éssers vius.
L’ADN és molt important, però està molt regulat. Tenim el mateix ADN en totes les cèl·lules, però aquestes s’expressen amb controls i regulació de manera diferent depenent de si estan al fetge, al pàncrees, al cervell… Per això, per exemple, parlar de desregulació com un bé absolut em semblava una heretgia. Aquestes qüestions em van portar a pensar que la biologia podia aportar coneixements per criticar seriosament les polítiques que s’estaven aplicant.
Però és possible que les polítiques que s’han aplicat i que, segons comenta, estan allunyades del mètode científic, no siguin les que propugnen els acadèmics sinó les que prefereixen els polítics.
Clar. Jo he llegit economistes que són molt crítics amb les polítiques aplicades i són els que m’han inspirat. Stiglitz, per exemple, o Jeffrey Sachs qüestionen molt seriosament aquestes polítiques. I ningú els fa cas.
L’economia ha comès un pecat que és voler-se convertir en una ciència natural o experimental, i aquest model és el que ha portat a fer plantejaments dogmàtics i ha permès a polítics desaprensius o no il·lustrats aplicar polítiques sense sentit. Si hi hagués mètode científic, s’estaria debatent i no imposant un dogma. En la investigació el dogma no existeix, són veritats que van evolucionant perquè hi ha debat.
Vostè afirma que, en part, les polítiques econòmiques errades es basen en una interpretació també errada de Darwin.
Això es dóna per una mala interpretació de Hayek, però altres economistes com Stiglitz ja qüestionen aquesta visió. L’evolució s’ha distorsionat molt perquè era una teoria molt difícil d’explicar i al propi Darwin li va costar molt fer-ho. I això ha donat peu a interpretacions com les que indiquen que tot es tractava només de la supervivència del més fort. Però és mentida. A més, s’està veient que la cultura és un factor tan fort per introduir canvis com els gens i fins i tot que es poden incloure de forma molt més ràpida. Tots aquests arguments et donen molta força per discutir algunes polítiques.
Creu que és possible que els polítics assumeixin aquest tipus d’arguments?
Suposo que no, però jo no vull convertir-me en economista. El que vull és que l’economia reconegui la necessitat de la interdisciplinarietat. La biologia ens està ensenyant que si no hi interdisciplinarietat no pots treballar en la biologia nova. On són els grans avenços? En els làsers, en els nous microscopis…? S’està produint un nou renéixer gràcies a la interdisciplinarietat i l’economia segueix tancada en si mateixa i sense voler obrir a res.
Les coses anirien millor si hi hagués menys economistes i gent del dret i més científics d’altres disciplines en la política?
Si hi hagués més barreja, potser sí. Però haurien d’escoltar-se. De la mateixa manera que la resta els hem escoltat a ells, els economistes haurien de escoltar gent d’altres àmbits científics.
Parlant d’economia i de política científica, és dels que pensa que malgrat les circumstàncies econòmiques, que són importants, el problema fonamental de la política científica espanyola no són els diners?
Els diners no és el problema fonamental, però la falta de diners si que és conseqüència de que no hi hagi una política científica. Si creus que la ciència i la tecnologia són factors decisius per al desenvolupament d’un país i per sortir d’una crisi, òbviament apostaràs per això i les retallades no s’aplicaran aquí. La retallada no és la causa primera sinó una conseqüència.
Per què creu que es dóna aquest menyspreu a la ciència entre les elits a Espanya?
En aquest país falta cultura científica. Tenim més cultura de caràcter artístic. Els poders a Espanya, tant públics com privats, no han cregut mai que la ciència i la tecnologia són el que aquest país necessita per tirar endavant. I això és un problema històric i cultural profund.
Vam tenir un període molt important que cal reivindicar, a finals del segle XIX i primer terç del XX, en què Espanya va voler sortir d’aquesta situació, i aquí tenim la creació de la Junta d’Ampliació d’Estudis, l’Institut Escola… Després va venir una guerra i el desastre. Als 80 vam intentar fer un altre procés de modernització, però com que no hi ha un substrat adequat, quan va arribar una crisi com la dels 90 es va tornar a qüestionar l’esforç en recerca. Després, quan se supera aquesta crisi, es torna a apostar per la ciència, però sense estratègia. El problema principal és l’absència d’institucions, aquí no tenim universitats com Oxford o Cambridge. A Espanya només hi ha persones, així que quan desapareixen les persones els projectes s’ensorren.
Com es pot canviar aquesta situació?
És molt difícil. Alguns crèiem que el país podia canviar després de la transició, però tot i que han canviat algunes coses, el país no ha canviat. El model de la política científica moderna, el qual va iniciar Vannevar Bush als EUA als anys 40, no ha canviat des de llavors en aquell país. Nosaltres aquí ho canviem tot constantment, primer vam crear la Junta d’Ampliació d’Estudis, després el CSIC, després la CAICYT, després s’intenta el del Pla Nacional i fer una comissió interministerial… No sabem ni per on anem, no hi ha institucions.
Es pot fer alguna cosa perquè això canviï?
És una tasca difícil, però crec que és necessari treballar per la culturització científica de la societat, perquè la gent ajudi a impulsar la ciència, atès que les elits sembla que ja només pensen en els diners, a la porta giratòria i en aquesta economia que ha deixat de ser una ciència social i s’ha convertit en poder polític.
